.- son patates del bufet. no pas d´un bufet d´amvucats d´estar per casa, que haVerlas hailas, no no no, jo els parlo del bufet de ca l´hotícola . aquets tubérculos no son enmascarados pues estan hechos al cal liu, fetes per la mestressa am tot el carinyu del món mundial. tanpoc pertañen a una dona meretrís de les rudalies de can basalone, ja saben, mullés de la bida, més grillades però més silvestres. aquestes "pommas de terra" venen directamén de l´hort d´en cal liu. quiedo suponer que tanpoco son coreanas o chinesas ni que sigui a jusgar pel seu apallidu. are que hi penso anal meu humil judisi crec que son una mena de patatones bravas i pum. son sifanofa tal com les que se cruspeix el sañó mestra quan fa el barmutet avi-tual. bé, anaquesta resepta que els presento estan cuinades per tal que se facin tendretes i fasiletes d´empassà. jo vull que masteguin bé per tal de cumservà la ceba dentadura pustissa, el greu pumblema és que tenen forsa pèls, tal com les d´una santa señora i achò encara que sigui un plaer pel tast en cabat se hase indigesto. se trata de unas presiosas patatonas que una vés ingerías produsen tentasión a la hora de acometer actos salbajes e inpuros...y empachan al más pintado y no es que tengan porpiedades afrodicíacas pesísamente. son nurmaletas perqué sí, de la nostra terra i fetes al foch de llenyÑa. usia que no son patatas frechidas, son bullidas i tal com son nom indica se fan am oli d´uliba vercha, una mica de pebra i per arrudunir-hu pues el seu toc de julialbert achi trinchadet per a sobra... guarnimén que por sierto tanbé fa de von veure,a més que se fa de bunic i curiós a la vista, parqué no dir-hu
.
- la varitat és que estan mol bones. i tal com deia el manual de reseptas de la iaia radomira se tenen de fer am curiusitat i tiento i sobratot sensa pressas, aichi a lo charly Rachach. entónses de primé se gafa una oya bén grossa i se cica aigua a bullí am una puteta de sal. de segon i quan me cumensi la perola a vapurar-sa, foti les patates enteres, achí, sensa póo, encare que prutesti la dueña del tubérculo. ah, achò si, me s´ulblidave, les fot amb la pell i tot, encare que estiguin pansides i tinguin arruges fins els descosíos. son coses de l´edat. però per sobradatot que estiguin bén netes, pulides i aicharides. per quan astiguin cuites les escurreix i les parteix per la meitat o bé si a busté lin surt dels cullons pues a cuartos mateix. se poden servir am la pell, generalmente se hase asin, pero si se las pela se hasen de más fàsil de cruspirlas. de tersero me le eche la sal y el pemiento negro con su chorro de aseite de oliba virgen. si el oli prosede del mateix que perd l´amic boris isaguirre pues ja m´està bé. i sinó, miti, ja me conformo que sigui del mateix sànches dragó o d´en miquel iseta. mentre que sigui de categoria cuntrastada busté tranquil. creguin-ma, achò és una dali-catéssem difisil de oblidar i el origen del aseite tanseval d´on vingui, prosedènsia o danuminasió d´urijan. i finalmén al plat un cop fetes al gratén, usia gratinadas al forn (hu semto però aqui no les fem al foc de llenyÑe, aqui son més artifisiosas). putsé nutarà que el sabor no és tan bo com el fet a la Brarsa però dona igual perqué acabaran am la capa doradita per a sobra amb lu cual estaran mol bones per aquell puntet que lin dona la costra. pues apa,vinga, tots a jalà
