Los ganaderos claman contra el "mobbing" rural. Es veu que a un senyor jutge li ha passat pels dellonsis enderrocar una granja a la comarca de La Cegarra (Lleide). Ara, els "demolition man" dels jutjats de turno, com no tenen cap altra cosa millor per fer,, pues resulta que es dediquen a fotre al suelo unes granjes del secano leridano per on els hi rota. Segons diuen, son susceptibles de ser malfollades totes aquelles que tinguin activitat fabril o industrial. Es veu que alguns senyorets de la capital comtal tenen segones residènsies a pagès i es dediquen a denunciar vilment les pudors dels animalons; pobrets animalons, què mal habrán hecho! después tenim el soroll que produeixen los senserros dels bedells. Mireu, asses de can fanga, si estimeu el camp, la natura, haureu d´estimar les tifes i les pastures; i pum. A veure, bonhome, adapti´s al camp i deixi de tocar els pebrots "a la mano que le da de comer" quan té el platet a taula. Convisqui amb les pudors i amb lo que foti falta y pase por el jodido aro. En definitiu, ja no cal que es tracti d´una granja o d´una fàbrica... ni que estigui situada a un parell de kilometros del poble. Cullons.
.
Deixin en pau a aquells que es guanyen la vida com bé poden, a la gent d´eixa terra. Al final acabarem amb tota la pagessia, ramaders i agricultors plegats. Entre pixapins, jutges i algun funcionari poc trempat, buidarem tots els petits nuclis de població i de pas acabarem amb el turisme rural. Aquestos denunciants no tenen ni punyetera idea del putu mal que foten. És la nova moda del fer " mobbing rural" per part dels típics perepunyetes, uns torracollons de cuidado, ens fan molt de mal... i de tan can fanga que estan fets... porten la merda del lodo que els hi arriba als seus genolls. Només falten els picasentències de tres al cuarto fent la feina bruta als pringats de la segona residensia quan van a tocar el que no sona. Els homes de camp ja poden produïr tot el que es cruspiràn los que vuelvan a siudat, aixi doncs que vagi un cap de setmana a respirar natura i si s´escau, de pas que foti una denúncia al seu veí, cuyo delito es el de tener una granja con bestiar. Aquesta és la moda de la dictadura del pajillero que es pixa a la vora d´un pi. Jo penso que la mala queixa del forastero a cal terruño esvalota l´aviram , i a veure què coi seria el camp sense llur característic i meravellós olor a fems. Jo estic al costat del pagès de tota la bida
.
El síndrome de Diosgénes. Yo conosco a un biejo amigo de la ñiñés que en su dia le dió por vivir en mitad de una montañica de desperdisios cósmicos. Jo li vaig dir que si insistía molt en acumular deixalla podria afiliar-se a comsevol partit polític, amb tants que n´hi ha, tindria de sobres per escollir. A vera, més que res perqué fet i fet a qui coi li importa el contenido del cubo de la basura si lo que importa realmente es su continente. Que més dóna si es tracta d´apuntar-se a un grup amb unes determinades formes de pensar o d´actuar, o bé si es tracta d´una aspatarrant muntanyota de bendita porqueria, ja sigui pel que fot referència a lo material como a lo as- cético o místico. Mirin, jo si tinguès que desprendre´m d´alguna cosa que m´estimès molt, seria en tot cas a la pocasolta bandarra de ma muller. No és que sigui un desprendido del martirmonio, simplement, és que me vull treure de sobre tot lo justet para vivir en libre albodrío y en pas conmigo mismo... i així ser una miqueta més felís sense aquella bruixota que no me deixa en pau ni un sol moment. Per la llet que vaig mamar maldigo el dia en que la conosí. En fi,, què coi li farem. Tots pops.
.
Ara, si me piden acumular otro tipo de objetos, serian los llamados objetos de "el deseo", com per exemple fer la recolecció i posterior collita d´abonaments del meu fumbol clum basalone gluriós. Al meu judici tot lu altre son desperdicis de veritat, és anaquí on l´esperit del sabio Diosgénes agafaria cuerpo y vida de manera ferma i segura. A més què coi, a molts ja se´ns ha passat l´arròs i encare que tinguem cent anys, visto lo visto, si ens posem a tenir determinada mena de sindromets como el de aquel famoso filósofo de la antigüedat, pues és ben clar que ningú em treuria els meus valuossos carnets de les meves mans. Tampoc serieu capaços de treure´m el pink de plata ni els segells de correus de turno; els tindria bén recollidets en una bonica caixa forta al meu piset de les corts. Fins i tot per arreplegar tot el cúmul de deixalla reciclable de ca meva, haurien de venir els bumberus i treure´m per la finestra por la escalerita de marras. I és que de tipus de carnet asosiativo en tenim un fotimé...des dels terrenals fins als autèntics de carn i ós.... ai, quina mala vida, brivalls.
.
Deixin en pau a aquells que es guanyen la vida com bé poden, a la gent d´eixa terra. Al final acabarem amb tota la pagessia, ramaders i agricultors plegats. Entre pixapins, jutges i algun funcionari poc trempat, buidarem tots els petits nuclis de població i de pas acabarem amb el turisme rural. Aquestos denunciants no tenen ni punyetera idea del putu mal que foten. És la nova moda del fer " mobbing rural" per part dels típics perepunyetes, uns torracollons de cuidado, ens fan molt de mal... i de tan can fanga que estan fets... porten la merda del lodo que els hi arriba als seus genolls. Només falten els picasentències de tres al cuarto fent la feina bruta als pringats de la segona residensia quan van a tocar el que no sona. Els homes de camp ja poden produïr tot el que es cruspiràn los que vuelvan a siudat, aixi doncs que vagi un cap de setmana a respirar natura i si s´escau, de pas que foti una denúncia al seu veí, cuyo delito es el de tener una granja con bestiar. Aquesta és la moda de la dictadura del pajillero que es pixa a la vora d´un pi. Jo penso que la mala queixa del forastero a cal terruño esvalota l´aviram , i a veure què coi seria el camp sense llur característic i meravellós olor a fems. Jo estic al costat del pagès de tota la bida
.
El síndrome de Diosgénes. Yo conosco a un biejo amigo de la ñiñés que en su dia le dió por vivir en mitad de una montañica de desperdisios cósmicos. Jo li vaig dir que si insistía molt en acumular deixalla podria afiliar-se a comsevol partit polític, amb tants que n´hi ha, tindria de sobres per escollir. A vera, més que res perqué fet i fet a qui coi li importa el contenido del cubo de la basura si lo que importa realmente es su continente. Que més dóna si es tracta d´apuntar-se a un grup amb unes determinades formes de pensar o d´actuar, o bé si es tracta d´una aspatarrant muntanyota de bendita porqueria, ja sigui pel que fot referència a lo material como a lo as- cético o místico. Mirin, jo si tinguès que desprendre´m d´alguna cosa que m´estimès molt, seria en tot cas a la pocasolta bandarra de ma muller. No és que sigui un desprendido del martirmonio, simplement, és que me vull treure de sobre tot lo justet para vivir en libre albodrío y en pas conmigo mismo... i així ser una miqueta més felís sense aquella bruixota que no me deixa en pau ni un sol moment. Per la llet que vaig mamar maldigo el dia en que la conosí. En fi,, què coi li farem. Tots pops.
.
Ara, si me piden acumular otro tipo de objetos, serian los llamados objetos de "el deseo", com per exemple fer la recolecció i posterior collita d´abonaments del meu fumbol clum basalone gluriós. Al meu judici tot lu altre son desperdicis de veritat, és anaquí on l´esperit del sabio Diosgénes agafaria cuerpo y vida de manera ferma i segura. A més què coi, a molts ja se´ns ha passat l´arròs i encare que tinguem cent anys, visto lo visto, si ens posem a tenir determinada mena de sindromets como el de aquel famoso filósofo de la antigüedat, pues és ben clar que ningú em treuria els meus valuossos carnets de les meves mans. Tampoc serieu capaços de treure´m el pink de plata ni els segells de correus de turno; els tindria bén recollidets en una bonica caixa forta al meu piset de les corts. Fins i tot per arreplegar tot el cúmul de deixalla reciclable de ca meva, haurien de venir els bumberus i treure´m per la finestra por la escalerita de marras. I és que de tipus de carnet asosiativo en tenim un fotimé...des dels terrenals fins als autèntics de carn i ós.... ai, quina mala vida, brivalls.
