jueves, noviembre 18, 2010

jo m´estimo molt als topótamos


Los hipopótamos tienen la apariencia de cerdos domésticos de proporciones exageradas. Un hipopótamo común macho puede llegar a pesar 4500 kg. Los hipopótamos enanos son mucho menores, sólo alcanzan los 270 kg. Estos animales son naturales del África. Pasan la mayor parte del tiempo dentro del agua y son excelentes nadadores. Se alimentan de vegetación acuática que obtienen del fondo de los ríos y lagos. Por lo general son de carácter pacífico, pero en la naturaleza sumamente peligrosos. Habitan en aguas infestadas de cocodrilos, los hipopótamos machos tienen que ser sumamente agresivos hacia cualquier animal que se acerque a su familia. De una mordida parten una canoa, cayendo al agua los tripulantes y los cocodrilos adquiriendo su cena... aquí els tenen al pare i el seu cillol, un qualsevol dia gris a Madrís (i que mai sigui l´últim).

martes, noviembre 16, 2010

yendo trompa por la vida


Bé. Molts entessos en la matèria diuen que els meus amics els elefants, porten bona sort quan dúen la trompa bén aixecada enlaire, així com pujant-la cara al vent, amb alegria i bonior, amb fermessa i dedicació, amb felicitat i trempera. Jo sóc així i em sento força identificat amb aquesta bonica bestioleta parda de la sabana africanera. Oi que són preciossos els ullals del animalet?

sábado, noviembre 13, 2010

la vida, ese gran y a su vez terrible experimento

-
La vida, ese gran experimento, y más con Don Valeriano flamante ministro de trabajo, que a este paso el buen hombre nos va a llenar de Prozac a los humildes moradores de las arenas; y es que la cosa se prevé ciertamente durilla a lo largo y ancho de la venidera estación hivernal. A ver, yo no digo que la cosa se vaya a hundir más de lo que está que no es poco precisamente. Además ni por asomo pretendo ser negativo en mis presentes aseveraciones como tampoco es mi deseo caer en "la del árbol sin peras" (la desesperada) ni mucho menos. Asin y todo no veo la cosa económica demasiado bien sino todo lo contrario, algo chunguilla, y no pasa nada por decirlo.
.
Los alegres cantos de pirena de la clase política como algunos elementos del ejecutivo gobernante pues como que me dicen más bien poco. Suelen autodenominarse los animadores de la patria por su encanto y particular optimismo pero yo a mis edades en pocas trampas voy a caer, y menos en las de tipo político, ¿saben? Desde la presiosa capital del reino no paran de enviarnos misivas de cierta recuperación en el receso actual y en la futura salida de la crisis del mercado. Vamos, y si encima suben los tipos de interés como un humilde servidor pues mejor que mejor, que carai !!
.
Ni me los creo ni me los dejo de creer, como buenos políticos que están hechos. Resulta bien obvio que la cosa es como algo de mentirijilla, un retintín fraudulento el encanterio con el que nos intentan atraer a los míseros ilusos de la poblasión rasa. Sí, parece que la situasión reflota, amigo, créanos, bla bla bla. Miren, que aminore o empeore ya no está en nuestras despellejadas manos, eso ya depende de la estación del año en que nos hallemos, algo similar a las mareas o al devenir del Guadiana. Vamos,el paro tiene un efecto similar al de una marejadilla en noches de plenilunio. En un futuro no muy lejano pienso que nos aficionaremos a comprar islotes perdidos allende los mares; más que nada pa tratar de aislarnos de tanto enredo de tipo informativo que nos regalan.

miércoles, noviembre 10, 2010

'con el cuchillo en los dientes' pel cheriarnau

Carta auberta. Molt rebé apreciat Sr. Sandre. Aquesta és la línea a seguir! Convidar i condonar els deutes per alguns jugadors a l´enemic públic número ú del sector metropolità. Així m´agrada, no canviï mai de la vida, hem de ser honestos amb la gent que ens denuncia a la mínima que pot (la Supercopa de fa unes temporades per posar un exemple…pues què vol que li digui, pelillos a la mar). L´EspaNYol, uns amics que són del tot entranyables, és clar que sí, com bé demostra la història entre ambdugues entitats, sí seÑor Rusei, així es fa i es desfà, això és un autèntic basalunisma global, de grans valors, així com ens reben cada cop q anem al seu meravellós antro.

O sigui que amdaban amb el pugrama! deixem de banda les rancúnies i les petites impuresses vesinales, oblidem nostres diferències i els regalem el Baena con lasito incorporado. Siguem generossos amb qui ens odia, amb l´envejós de sempre, siguem puritanos hijos de Dios i fotem l´altra galta a aquells que ens ‘estimen’ tant. Ara, als que ajuden a engrandir la nostra institució pues els tirem tota la merda que poguem a sobre i encara més, burxem i burxem dins la ferida i els donem pel culo. Si ni tan sols són catalans! que va, ni es tracta de gent que comparteix estima pels mateixos colors; pel proper cop regali al Nolito, ¿vale? Gràcies de tot cor mon sañó prasidén.

lunes, noviembre 08, 2010

l´estrés va com una mica malament per la salut

-
Un altre tema per analitzar de manera pormenoritzada. He llegit que les superdones i els superhomes d´avui dia patim un exceso de estrés, angoixa, dolor i ansietat i no sé que coi més; ai mare, lo que se té de llegir entre líneas per aquests móns del Leo; ep, un moment, i jo no tinc dret a patir estrés? Bé, en tot cas jo els hi donc una meravellossa solució per tot plegat, i no me preguntin per quins setzous tota aquesta consideració envers vostès, senyores i senyors; ho faig per un servidor ¿que per què? pues perquè m´aconsello a mi mateix degut a que sóc molt guapo i llestos. Collons, pasa que no tengo abuelos. Mala cosa. Però com a tot purublema té una solució, ara bé, que consti, cuatre poden ser les causes: fisiològiques, ambientals, psicològiques i asocials...

sábado, octubre 16, 2010

Venc la meva cadireta per 3 euros

-
L´ecomomía actual està malament, molt malament, massa i tot diría jo; allaborans serà qüestió de reinventar-se a sí mateix tal com foten els amics suecos -o que es fan el sueco- del Ikea. Mirin jo sincerament penso en aquells casos terminals que solen esdevenir als nostres temps com per exemple els de les fires del camping o del caravanning, fires que d´altra banda tenen molt de futuro dins de nostra sosietat. Ojo, i més amb l´enorme quantitat de putecas que demanen als bancs, pobrets ells, i els pisos que es van quedant pel camí. Pues ja saben com solen acabar aquestes coses. Molt malament, oi i tan. Estem dins d´una ecomomía de mercat molt escadusera
-
Si és que estem dins d´una societat on hi ha una "terrible igualtat d´oportunitats" per a tothom. Ep i esperin, no he acabat pas amb el meu pormenorisat anàlisi financer de la situació, i sense cap mena de coña marinera, que no se m´enterin els senyors de les oficines d´empleo o millor dit els que manen. I a ells tan se´ls dóna. Si no acabem al costat d´una riera pues ho farem a sota un pont i pum. Al final de tot, els monsters de la classe política actual estan més dessacreditats que un terrier en un concurs de pastores alemanes. Què importa que hi hagi més atur? Pues res, ens anem acostumant i anem agafant pràctica a "the new situation of limited outputs of productivity i no passa res i mai millor dit, collons. Después vindran amb els monsters universitaris i resta de post-gramos. Total, per què coi serveix tot això avui dia, amb tan monster sota el braç per no res
-
Ens demanaran el títol universitari o un doctorat per asar castanyes a la cantonada del nostre carrer. Au aneu a fer guirigots amics governants de la "classe" política...amb tanta tontada sosial. Pues menos mal que apareixen noticies tan emotives com aquella que diu que "les nostres vaques s´estimen el so de l´acordió". Son noticies que ens alegren la bida i no vegin com, tots aquestos dies tan tebis i moixos, plens d´espesa grissor a Guay Street, d´una crisi hurrurossa, terrible, feta a l´oli, i plena d´autèntics desbarajustes econòmicos varios. Una ecomomía amb uns moviments de mercat bastant sospitossos i diversos escenaris que fan tremolar la meva encissadora cadireta de rodes; no hi ha dret, humildes ansianos uníos juntos por y para el pueblo!
-
Y esto es lo que ay, y si no lo asepta, pues se toma dos tazas de sianuro blanco i llestos. En cabat, igual em compro un parell de bonys de la Generalitat; sembla ser pel que jo he sentit que els treuràn amb una meravellossa emissió del 4'75% d´interès manual. Jo els compro, això sí, arribaria como muy mucho als 10 euros i no pas més, la meva buchaca no arriba pas. Ara, prefereixo els bonys de 'la Gene' que al seu president i resta de consellers, me fan com una mica de nossa tots plegats. I si no, ens anem a celebrar-ho a la beneïda exposició-fira mostral que van montar per la Castellana el passat dimarts amb el "banderita tú eres coja, tú eres gualda". Abans que em toquin per favort, que me metan mano, tal com fan els amics de timofònica i les buniques tarifes planes a justificar a final de mes... per posar-ne un exemple. Mirin, a canvi d´uns quants missatgets de tiesto justificaria tot lo que pago al inmoviestar aquell, ni que sigui dient cuatre cabòries malcomptades. Collons que per tot lo altre ya tenemos a la dichosa y gloriosa ecomomía!

jueves, octubre 14, 2010

La cigarreta electrònica


-
Collons. Jo pensava que de fàbules de nens la de "la cigarreta i la formiga" estava ja passada de moda. Pues res, a vueltas amb el puto cigarrillo. I aquesta vegada sembla que va en sério. Ai Déu meu senyor, quina santa alegria, avui dia tot ho foten electrònic, des dels llibres, passant pels porros, els tutús elèctrics de bateria recarregable i fins i tot les sabatilles del Barsalona. Mirin, estic fins els sacrosantos pebrots amb tanta preocupació per part de les autoritats corresponents per la salut del pueblo raso. M´explico. Ara resultarà que el fumet d´aquell únic i meravellós pitillo tradicional que acaben de treure´s del barret serà de més calité que el tret per aquest nou endoll 'elucubrado' per empreses de dubtós interès general; això és el que em diu la meva santa muller y hasta aquí puedo leer.
-
Ella no s´ho creu pas. I escoltin, amb capseta deluxe i bén presentat, suposo que per no fer tan de mal a la vista com el paquet de malporro d´importació. Per això millor la Marijuana encara que foti pudor a estadi cremat. Penso que amb el temps li agafarem carinyo i del bo, agafarem el coi de cigarrillo i amb gran emoció ens l´endollarem pel forat del cul; quan vinguin els gassos que treu el puro en qüestió, el recarregarem com convè, amb el carregador que tenim al cotxe. El millor és que no ens embrutarà ni ens deixarà els seients ple de sanissos, tot bén net i polit, sense impuresses de cap mena. Después agafarem el pitillo i ens posarem a fumar pels descosíos como autènticos animales insasiables aquest fumet snob de new generation, de tan bona calada segons els experts 'habidos y por haber...'
-
Un fum autèntic, un amic de tota la bida, un fum que segons diuen els entessos mai farà malbé els nostres pulmons, impusibla. Como posesos fotrem una caladeta rere un altre i ens menjarem amb patates aquest gloriós invent. Pues que el fotin pel broc més gros possible i els no-tòxics que treu el bitxo l´empalmin per la santa pipeta dels inventors del cutre-artefacte. El pitillo sempre amb moderació, tan el de dalt com el de a sota. Sigui natural o artificial. Sempre amb moderació. Bah, tot és mentida pudrida, jo no crec ni en sistemes ni en res de res, un putu desconfiat de la vida i del sistema que estic fet. Malaje, me cago en Dios, que passarà amb la Sarita Montiel y "el hombre que ella espera.." si ja no pot fumar! En un futur no gaire llunyà preveo que les capses de cigarrillos les comprarem al toys´r´us; vamos, sens dubte el sr. Casaus no estaria gens d´acord, segur.
-
El oxímetro serveix per analitzar la quantitat de monósido de cabrónio que expiren i expulsen pels morros els guarrus dels fumadors, yo me libro pues no soi ni guarro ni fumador, ansiano y bien sanico y orgulloso que estoi; el tema del tabaco artifisioso i el pendón rotulino d´en Villa em porten de corcoll, més que amargat. Com lo natural no hi ha res, ni sianuros ni quitranes ni altres tants productes secundaris, i que més dona si tots anirem a parar al mateix bonic puestu. La bida és como "una boquilla y los trogloditas", chupar, bufar y hacer ampollas. Són una colla de pòtols amb tantos inventos-cabòria alhora de fotre´ns enmig de tanta novetat tecno-ilògica. Quan la cabra és més cabrona que mai, venen cuatre llestos amb endolls, y usted dará rienda suelta a su imaginasión pensando que se está metiendo en sus santos-morros una faria sin filtro entre pecho y espalda!
-
Vostès creuen en tota aquesta parafernàlia rimbombantecnológica? Jo no, sóc escèptic de la vida, és mentida pudrida, la molt honorable monja de les farmacèutiques té molta raó i tampoc crec en artilugios extraños de sospechoso calado social. En aquest món de Déu no sóc fumador, tot i així prefereixo el ferom d´un malporro rubio i mig pudrit que qualsevol mena de fumera feta a les fines herbes per una indústria que vetlla per la salut i la diet(ética). Au, va, aneu a pastar fang i els cuartos del poble sa, prò no pas amb intolerables invents per fer pasta i seguint enganyant; el poble nesecita que li fotin marxa al cuerpo, el poble vol ofegar-se encara més, però això sí, també vol conèixer les males herbes que s´empassa. Ja diu el tan nostrat refranero que 'más vale malo conosido que bueno por conoser'.

martes, octubre 12, 2010

Avui és el gloriós dia de la mare de Déu de "La Hispanidaz"

-
Jo no vull ser pessimista ni por antojo però en aquest coi de pais on vivim, semblem els del encissasdor i amè 'joc de l´oca' i anem tirant com qui no vol la cosa 'de puente a puente y tiro porque me lleva la pendiente", ay no, perdó, la corriente volia de dir; oh si, resulta que en cabat prendrem mal amb tanto puente i al final ens fotrem un castañasso del tros de puente de padre y muy señor mío. Benvinguts al nou esport que gairebé practica tothom: 'el puenting'. Ara, el que jo tinc por és que de tan practicar-ho es trenqui la corda que ens sostè i ens atonyinem de mala manera contra el suelo. Aquí por estas tierras del sur de Europa más que puentes construimos auténticos acueductos; cullons, a este paso 'el batacaso' que nos demos puede ser de ca l´ample i las consecuensias imprevisibles. Menos mal que por el lejano horisonte se vislumbra la siempre gloriosa castaÑada que este año digo yo, será de 'las guapas', sinanimus ofendi. A mi que m´esperin per Castellterçol, i pum.
-
Per cert, celebrem-ho com cal, amics i amigues, avui és la sempre meravellossa diada de la mare de Déu de la Hispanitat. Pues ara m´entero, la veritat. Què rebé, allabors farem desfilades com cal, d´aquestes a l´engròs, amb tanquetes, cabres i cabrons. Tots surtirem per allà la capital del estado i fotrem al carrer als altos mandos todo engalanados de cabeza a los pies, i ojo, sembla ser que treuran a passejar les seves preciosses cabretes legionàries; també treuràn aquelles joguines d´acer inolvidable i ferro colat tal com fan els mítics 'ironman'. Estoy del todo emosionado por presensiar el fantasbuloso espectacúlo del dia de mañana en Madrit. Pues una mica d´enveja si que tinc, que coi volen que els hi digui: a mi m´agradaria que l´excèrcit em treiès a passejar en taka-taka pels carrers de la ciutat. Jo també voldria ser un 'ironman' en puesto del pobre ansiano atrotinat de la vida que estic fet, sense esma per res, ni tan sols per esternudar a can Barça. Snif.
-
Are, entre vostès i jo, no em toquin ni al Barsalona ni a Catalunya que ens les tindrem, poca broma amb segons quins temes, que jo faig lo que fotria la Pessebre Esteban per sa mare. Però sincerament, el que més m´agrada de la desfilada militar que tindrem avui, tan per part del ejérsito de la legión com per part de ses majestats (y resto de compañía nasional, en cabat allò sembla un teatre més que un desfile), és la pobrissona cabreta tan inocentota ella, allà enmig de tan fatxenda. A vera, jo voldria saber quants anys té el coi de cabra aquesta, que algú m´ho digui sense cap complexe, coneixent de totes totes el profund arrelament que té una festa tan i tan nostrada. En fi, gràcies a Déu que tinc el Mazicinho aquest i el parell de trosos de jugadorasos que té com a fills, quin cabrit!

lunes, octubre 11, 2010

un interesant triomf del B devant del Tenerifa per 3-1


Dins d´un ambient de putu fred i d´una ventada bastant ascarossa, en tot cas, un gran partit del Barça B que compta per triomfs tots els partits disputats a casa; tenim una meravella de pedrera cosa que per cert no poden dir altres clubs pudrits... que van de blanc i que 'hay por el centro de la península ibérica'; un cop més voldria felicitar la bona tasca del Lucho21, qui sap si algún dia pot perfilar-se com a futur substitut d´en Gordiola al primer equip del fumbol club basalona. En otro orden de cosas, hi vull destacar una bona primera part però encara una millor segona part, jugant amb verticalitat i rapidessa, això sí, feta des de l´ordre d´un mig del camp gloriós. Els charros no ens van crear masses ocasions de perill dichoseadepaso. Va haver un moment d´una mica de descontrol i poca cosa més... En definitiu, tres pumtets al serró i ja en sumem quinze dels quals dotze han estat a casa. El joc considero que és vibrant i fins i tot jo diria que en aquest mes hem guanyat plegats una mica d´ofici cosa que també va bé. Ja no estem tan esbojarrats quan hem de despejar alguna bola des de la nostra pròpia àrea i no en tenim tants dubtes en aquest aspecte. Els desbarajustes que vaig veure al principi s´han arreglat bastant, tot i que ojo, no jugàven alguns dels pressumptes titulars. I bueno, aqui està el meu contrast senyor director.

Molt bon dia tingui, ja sabeu que sempre us segueixo i amdaban amb el purugrama!

lunes, octubre 04, 2010

Mi verdat, por cheri 'el casanovas'


Ayer no se ganó el partido, bien es sierto, pero queda todavía un largo trecho por recorrer. La guerra contra el reial pudrit de merda todo justo acaba de empezar y quedan como poco unos ocho meses de competición. A estas alturas de temporada perder cinco puntos en casa pues lo que se dice joder, jode de lo lindo, pero así y todo no desesperemos más de lo nesesario porqué hay que confiar en este glorioso equipo que tenemos y en especial, en la figura de su entrenador. Quien quiera seguirnos en nuestra cruzada anti-mandrilista que nos siga, el que no, pues que se marche a concha espina. Y me quedo tan pancho. Sí, ya sé que el año pasado perdimos dos punticos en casa durante todo el ejersisio liguero, pero las comparaciones con la situación actual pueden resultar bastante odiosas, sensillamente porque ‘el ayer fue el ayer y el hoy es hoy’. Asín que yo me propongo echar una mirada hacia el futuro más rabioso y olvidar el presente ejemplificado en un partido que no se supo ganar y que nos sumió en una profunda enpoténcia. Y es que para ganar pasa como en la bida, hay que saberla meter, pero si yo les digo a uds. que esto es pasajero y que es coliflor de un dia pues no les engaño. Es más, el barcelonisme té d´estar unit ara més que mai y no debe haber lugar a las dudas ante los asquerosos vientos de sosobra mesetarios; todos esos malditos y profundos vientos erosionadores que lo único que pretenden es desestabilisar-nos de cap a peus… aunque mucho ojo, luego no lo consigan para su mayor desgrasia y triste decrepitud cristiana. Y pum.

viernes, octubre 01, 2010

les buniques tardes de tardor amb els Tardà i la Gagà

-Pobret de mi, jo que pensava que els Tardà (el Jordi i el Joan) eren germans de sang. Pues resulta que no. I per acabar-ho d'adobar tenen aficions molt diferents: l'un, es dedica a la política del sempre complex i treballador "congreso de los diputados", l'altre, es dedica a aconsellar encissadora musiqueta per la ràdio amb un pregó muy alegre y ameno. A mi m'encanten tots dos, paraula d'Stone! El pallo de secundària perqué és d'aquells que va de front i diu el que pensa allà on sigui i a qui sigui. Perdoneu, però algú ho havia de dir. El célebre discjoquei de la ràdio nacional perqué és també tot un bonachón de mena i un enorme seleccionador musical, ojo, a part de bon coleccionista de discos i resta de clàssics a l'engrós a les fires gironines. Ara, si volen que els digui, em foto la picha un Leo quan parlen de 'política y compromiso para con el pueblo', mirin, que volen que els hi digui, se'm fa de nit. Jo és que sóc massa curtet de gambes i no entenc pas gaire de política. Jo entenc de música, de pintura, del Barsalona, de gastronomía i poca cosa més. De la resta, ni me parlin. Així i tot, a Déu gràcies nostresenyor puc disfrutar dels mítics Tardà tot just ara quan comencen les meravellosses tardes de tardor. Quina parelleta ai Déu meu senyor. És la meva gran "Pagaula de Stóng": perdoneu, però algú ho havia de dir, y pung!
-
El Món de la política és massa sacrificat, demà penso fer vaga de barcelonisme en pilota picada. A mí, quan camino tot xinoxano pel meu carrer, tothom em saluda amb reverència i molt raspecta, es veu que estic fet tot un ídol de masses, em coneixen més que a la lady Gagà aquella. Es veu que la dona de la qual els parlo té un "codony de gentes" bastant evident. Domina l´escena com cap altre en el seu puesto, és un senyor molt destacable fotent la seva feina. Jo penso que la dona transformada promet molt devant la seva més que fidel audiència tot i que ojo, de vegades se li fa un nus al llavi de tan remoure´s per l´escenari. I no parlo pas de la seva boca. Si els dic que té un estil una mica matusser de mena pues no passa res per dir-ho; així que tot està lligat i bén lligat per part dels seus milions de seguidors a tot el món. La cosa esdevé senzilla, és qüestió de creure-s´ho; tot i així, l´home segueix al peu del canó, así sea siguiendo sus reglas tan espesiales.
-
Ell/Ella, es veu que es pensa que les coses són com són i pum, que per aconseguir la fama potser tot s´hi val, inclús això de fotre´s hormones a la sang "per un tubu" i canviar-se de sexe, fotent peregrinatges al seu metge transformista sense cap tipo d´esma, complejo o reparo. Vamos, tot això val la pena, què collons, ans al contrari, amb una dèria i una il.lusió de bon manyar, fent-li els ulls -plens de gloriossos clembuterols- com unes buniques i ansisadoras pampa-llugues. Tot l´espectacle s´arrodoneix amb els del voltant admirant tota aquesta insuperable obra de la mare natura. Jo també sóc un abnegat admirador del seu estil tan particular i no pas per tot el que acabo d´escriure en el meu preciós bloch. Ara, jo també penso que tampoc és moment de fer-se l´orni amb aquest tema, devant de situacions que ni els 'transformers'. De vegades penso que a la dona només li faltava una mica d´espurna al seu motor de arranque per embraonar encara més al personal, per tal d´esperonar les seves pròpies emocions intelictives i encomanar-les a la resta de la gent. Jo estic bén content i feliç que un/una personatge d´aquesta espècie tan protegida per la Unesco, sigui protagonista de la meva petitona i humil historieta tan particular.

viernes, septiembre 24, 2010

tot anunciant gloriosses toca-campanes

--------------------------------------------------------------------------------------------------------------

Gloriós dia allà a dalt de la muntanya! Vinga, tots tres pujant mica en mica fins arribar a la petitona ermita que 'custodiaba esa señorívola cima'. El turó de Castellar de N´Hug transpuava caliu pels cuatre cantons, l´aire al mirador dels balcons era d´una frisor espelusnante, semblava que feia fred però en realitat fotia una calor d´espanto, i és per això que vaig haver de treure´m el jersei de sobre pues tampoc era pas qüestió d´agafar una qualsevol galipàndria de principis de tardor. En el camí de pujada vaig coincidir amb una familia bastant alegre, regalimaven felicitat de la bona, no era pas disimulada i sobretot els tinc de dir que eren molt viatgers; es coneixien mitja Europa i part de l´extranger. Ara, el més exigent de tots era el més petit, un tarambana de cent parell de collons de mico, suposo perquè la criatura estava fins els ous del seu estimat pare.
-
Jo era molt feliç allà a dalt. Fins i tot vaig visitar la petitona i bufona esglèsia protegida per un capellà al uso que no parava de xerrar. Era un pesat el pobre home, no s´aguantava pas ni a ell mateix. Vaig entrar a dins del sagrat recinte i vaig aprofitar l´avi no entessa per fer un parell de boniques fotos anadins de la humil capella, depositant una almoïna en forma de cèntims d´euro dentro del sepillo, una mica abans de rentar-me les mans; poc después va ser quan vaig trobar-me la inscripció que encapçala el meu meravellós post i va ser quan allabors vaig pregar a Déu nostresenyor salut per a totes les gents de bona voluntat d´aquest món i part de l´altre. Jo és que sóc molt cristiano en el fons i son coses que sento com molt meves, m´emocionen i em fan plorar com una magdaliena. Jo sempre que tinc a Jesucrist tremolo com un Sant Pancràs, i és el moment d´agenollar-me devant s´excelsa majestat de todos los sielos,de la tierra y sus apostóles
-
Com un monaguillo compleixo la meva ordre espiritual cual Padre,Hijo y Espíritu Sancti: escoltin, ja son gairebé 700 anys anunciant gloriosses toca-campanes, escampant el pregó dels mossèns i de les monjes, obrint les sotanes del poble, celebrant-hi misses del gall i de la gallina. Ara, humils ho son. Aquells cures d´allà a dalt no escuren les butxaques com els cardenals del Vaticà. Allà a la capella 'arreplegacalésasixtina' van amb molta més mala baba i no s´estan pas d´hòsties i mai millor dit. Allà directament chorissen al poble, al poble de la plaza de San Pedro y al del resto del mundo. Allà entra amb un mocador de farcell ple de cèntims i surt amb les gràcies del beneït del Ratzinger, un parell de pares nostres dedicats a la seva memòria de pocapena-pagano i a sobre sense un puto duro; ah, i contents i a callar, no sigui que baixi San Miquel del cel amb una jerra de cervesa fresca i se l´escampi pel cap, per tenir vostè poca fe divina i una nula caritat cristiana.
-
Jo estaria bén orgullós que l´ayuntapeles de Castellar de N´Hug i en especial el seu batlle, fèssin honors a la digne memòria del senyor Orriols en pau reposi, amb els anys que han passat el bon home ja deu estar més rehabilitat que la pròpia esglèsia. No cal que passin per allà els reparadors de façanes ni els restauradors d´antiguallas, amb el pobre mossèn i el sr. Orriols ja van sobrats. I és que sempre passa igual a la vinya del monseñor, i més a la llar dels humils siervos de la gran casa apostòlica y romana: allà en puesto de deixar calers deixen dugues campanes i es queden tan a gust. Mirin, seran tot lo preciosses que vulguin però no deixen de ser dugues campanes. La mare que els va parir si seràn una colla d´indesitjables garrepes! En fi, ja poden anar pregonant pel món el missatge de Déu, en cabat això sempre acaba igual. Hi tenim els arquebisbes, els cardenals i el Pare fotent pela llarga per un puesto, e per l´altri, tots aquells oradors que preguen homilíes i son humiliats a casa seva per la santa casa. Ara si, visca el repicó dels toca-campanes !!

miércoles, septiembre 22, 2010

Links on Twitter Session

-------------------------------------------------------------------------------------------------
http://www.youtube.com/watch?v=2wRQjmIucos Anastacia - I'm Outta Love
http://www.youtube.com/watch?v=JgRBkjgXHro Ultra Nate - Free
http://www.youtube.com/watch?v=Fcd3XuQwDQQ Barry White - You Are The First, My Last, My Everything
http://www.youtube.com/watch?v=3v6MBHpzZg8 ELO (Electric Light Orchestra) - Last Train To London
http://www.youtube.com/watch?v=ZwCt0YQPn7g 4 Non Blondes - What's Up
http://www.youtube.com/watch?v=7rZbvi6Tj6E Tracy Chapman - Talking about a Revolution
http://www.youtube.com/watch?v=xQGvLhZKg4Y Moby - In my heart
http://www.dailymotion.com/video/x1tn79_bruce-hornsby-the-way-it-is_music Bruce Hornsby - The way it is
http://www.youtube.com/watch?v=Zx3m4e45bTo The Verve - Bittersweet Symphony
http://www.youtube.com/watch?v=I6kgvwq7ZPk Paul Carrack - Eyes of Blue
http://www.youtube.com/watch?v=X_qmS7Y4nLQ Everything But The Girl - Wrong (Todd Terry Remix)
http://www.youtube.com/watch?v=8bZgT6gd1Ko Gala - Come into my life
http://www.youtube.com/watch?v=QYEd3_XaJ-4 Eagle Eye Cherry - Save Tonight
http://www.dailymotion.com/video/x6pvd_acdcthunderstruck AC/DC - Thunderstruck

lunes, septiembre 20, 2010

enmerdar i cardar, tot és començar


- No, si a sobre tindrem la culpa nosaltres de tot plegat, de les nostres lesions, dels nostres ferits, dels nostres morts. La pasión por la temporada de caza ha dado comienzo. A sobre haurem de soportar a tota aquella indesitjable gent que tant d´"apreci" ens té, a tots aquells que odien i menyspreen el nostre club i el nostre petit però gran pais. Ja diran el que els convé, capgirant, revertint la situació..."manipulando a su antojo y favor" un cop més. Lo dicho, una puta vergonya aliena de lliga nacional, un pais de pandereta on estem, ah, i a sobre els ajudem a guanyar un mundial "para que no sea dicho" a tanta i tanta gent que ens estima amb força i dedicació. Estic ja fins els collons del seny devant de gent perillossa que va a per nosaltres, bueno, menys quan els ajudem a guanyar un mundial, ¿que coi ens passa?

viernes, septiembre 17, 2010

pues no pasa nada por desirlo !!!



No pasa nada por contarlo! Historia de una presiosa fábula recitada por muchos de nuestros queridos políticos al uso y costumbres del lugar. Historia de la nada, historia de la farsa, historia de la eterna mentira. Con muchos de éstos que tenemos actualmente en el poder, no disfrutaremos el pais que merecemos... ni en mil jodidos setecientos catorce años más. Apa, con sinco lineas como que me he quedado más anchico que una pobre raya en medio del océ-ano..

lunes, septiembre 13, 2010

Glandes librepensadores de la historia asulgrana. Primer volum, l´Zplàtan

- Bé. En este primer volúmen que redacto en este mi glorioso antro antimesetario, yo quisiera describir en lineas generales mi pinto de vista acerca del suceso que a todos nos ha dejado tan cariacontecidos; a mí el primero. Siguiendo la linea maestra de ilustres filisófos como un servidor, desde mi tribuna debo denunsiar el enorme trato recibido a modo de 'deferencia' por ese chico sueco proviniente de la sélebre escuela platónica (por aquello de tirar los platos a la cabeza de su prójimo-superior sin aparente motivo alguno). Bah, son sofistas sin estilo, descartados hijos de Sócrates, por su baja teoria del conosimiento asulgrana. Ni el gran filòsof contemporáni Arustòtil ho hagués fet millor. Pero qué importa que lo diga yo, mejor irse a las tesis Stoichkcistas: eran 'praxis mas aprovechables' para nuestro universo culé, y que tal y como dijo, el gran protagonista de la utopia y de la historia de la cueva (o taberna mediatica), no practicó a nuestra ejemplar imagen y semejanza de sosio-propietario asulgrana. Espero y deseo, desde mi humilde púlpito, que tengáis todos pasiènsia con este tipo de muchachotes con mucho dinero y poco cerebro; efectivament, si teniu bona paciència, tal com dic sempre, si Déu vol tots en tindreu una gloriossa presència. La experiencia siempre nos guia el camino a recorrer, aunque a veces une a botarates-zoquetes 'representados' y a sus correspondientes e ilustres 'representantes' al uso y costumbres del lugar.
-
Después encontramos los cartesianos con su mundo cuadriculado, asín modelo van gall; este tipo de filisófo es asimétrico y rectanguloide, traza firmes rectas dentro de su profundo e imaginario espacio euclídeo; sus concepciones sobre la naturaleza infinita de las cosas, siendo más serias (ejemplo Rivaldo), empero no son tan rácanas pues admiten muy infinitas interpretachiones; eso si, siempre positifas; por el contrario nuestro protagonista, l´amic Zplatan i el seu representant Minio Raiolas, creo que pertenesen a la "muy distinguida" escuela presocràtica, aunque un servidor les añadiría a ambos a la de los siete sabios de Gresia sin rubor alguno. Por ahora desconozco si el 'pansimiento' de Alejandría y su famoso faro, guiaron el devenir de la escuela sueca... o de la italiana. Por lo que veo a tenor de la evolusión de su pensamiento yo diría que no. Ni a uno ni a otro. Es que ni Heráclito o Parménides, ni el famoso rio del devenir de las cosas, ni el tot gira, ni res de res... hubieran revuelto mejor las entrañables entrañas de nuestra querida casa. Mi querido Ibra, és tan difícil pensar antes lo que vas a largar, tanto, como que mi enorme dilema sería cómo coño darte la puta patada en el culo, si con la diestra o con la seniestra.

viernes, septiembre 10, 2010

y Don Mateo Alemany me dijo: eso, eso, todos "a la Mani" !!!

-
No entiendo ni mucho ni poco, más bien todolocontrario, que por esos mundillos de LeoMessi exista tanto periodista que en sus muy diversas alocuciones personales sepa pronunsiar correctamente el dificultoso vocablo vulcaniano "Eyafanojcküll" como puto coño se diga, y por el contrario no nos sepa decir con la corrección y el nivel adecuados la tan complicada palabra (o apellido) "Alemany"; bien, análizandolo pormenorisadamente, yo supongo que debe costar lo suyo, debe requerirse sierto nivel 'A' medio-profundo. Si és que parece que digan "a la mani, coño, todos, a la mani". Mare de Déu senyor. A veure fills meus, delepejeu-me, perdó, perdó, deletrejeu-me (és a dir, "spelt to me") l'apallidu "alemany", així, mica en mica com qui no vol la cosa, ho heu de fer com els nens petitets, i sobretot prohibit de dir "a la mani"; a vera, que us veig avenir, que sóu més perillossos que el Messi devant del Reina. Pues mireu, es pronuncia com si la paraula esmentada acabés amb una gluriossa "Ñ" pancho-ibérica; vamos, com la de ÑBA. U sia poca broma amb els temes palatals i patatals. Es que siempre pasa igual, pronuncian terminasiones acabadas en "él" como la de Sabadél... y olvidan repentinamente que el entercorcheado fonético debiera acabar en "ei": muy malo si lo hacen expresamente, mucho peor si lo hacen por supina igno-rància. Mejor pase del tema, pues personalmente creo que todo eso no tiene remedio se mire como se mire, del izquierdo o del revés. Asín que vaya a gusto del personal, y que cada vez que oiga esa mítica frase sabré de buen seguro que el Sr. don Mateo se nos va de marcha "a la mani". Visca la Diada!
-
Atensión, peligro, los chinos nos invaden! Vade Retro mísero pueblo oxi-dental !!! Miren, entre los demasiados bares por doquier, una esquina tras de otra...las tiendas de cosas a sién y otros menesteres varios, tenemos tal invasión de limones que pa qué! veo ama-lillos hasta dentro de contenedores, ya me los imagino hasta durmiendo parloteando su infinita verborrea semichismosa, gran vocabulario colonisador. Quien me iba a desir hace sien anos que del lejano odiente vendrían los nuevos conquistadores del viejo mundo (o inmundo, segun se mire). Els xinos s'ho estan quedant tot. Sí senyores i senyors. Però tot, tot, tot i una miqueta més. Tenen putiguetes per totes les cantonades, i venen al "por menor" i també al "por mayor". Sempre li sumriuen a la cara fent-li ansisadores dentetes, fent-li carones i ganyotes variades, ara, la veritat es que fotent negocis son la biblia en verso. Els hi diuen els jueus d´Orient, i no m´extranya pas. I coi que amb raó ja els hi anomenen, llavors s´han guanyat bé la fama dic jo. Doncs això, aquesta gent no s'estan de res, invaeixen "Trafalgares Squares" amb llurs meravellossos encanteris en forma de roba especialment per dones. També bolsos i jerseis i un potosí de feroms de lotus blau. Vamos, els putus amos del teixit i de la pòlvora, de la impremta i del mercat borsàtil. Bo i tot que no treguin el darrer enginy asiàtic en forma de simpaticota llumina fosforescent de generossa melodia; bé, en tot cas jo els hi aconsello millor no s'ho prenguèssin seriossament no fòra que en cabat els enredèssin com a chinitos, i és clar...

miércoles, septiembre 08, 2010

la cua del banc, uneix a bots i pardals


Pues no senyors, aquesta no es tracta ni de la cua del 'super' ni de la cua del cine. Es simplement la cua del banc. Mitin vostès, jo ja no tinc edad per segons quines coses i no me'n sé pas avenir amb tanta gresca i disbauxa colectiva del personal. Ni a les taquilles del Barsalona o ximplement per tal de comprar el rap a la peixetera de turno, un servidor s'ha trobat mai de la vida amb l'espectacle de l'altre día al caixer putumàtic. Vamos, per oblidar. Vinga, tots un darrere l'altre, com estaquirots, allà bén plantadets en filera hindú, enganxadets com mones i a sobre suant pels descosits. Menos mal que el pobre caixer no parla...que si poguès parlar se armaria la marimorrena. Si aquella maquineta tan ansissadora i eixuta ens diguès tot el que pensa de nosaltres, allá se liaba la de san Quentin Tarantana. Entre los variopintos personajes que usté se puede encontrar, hay el típico pallo que tose sin parar aunque no esté resfriado, hay la donsella que se moca con un pañuelo más súsio que los cojones de un político, y para acabar de adobarlo tenemos el abuelo que como mucho se me despiste... encima de su pie, su zapato le coloca. Total, tenemos una fauna que ni la del Félis Rodrígues aquel, y es que semos una sosiedat de tribuneros
-
Jo és que desconec què carai va a fotre la gent que fot tanta cua al seu respectiu banc o caixa d'espalvis. Treure cuartos segur que no, i més amb els temps que corren. Fotre la tabarra matinera al director o becari de turno és un altre opció que per ara també descarto. Passar el matí pastant fang, tafanejant amb els veins de totalavida, és a dir, petant la chorrada dins la corresponent sucursal també seria una gran possibilitat que en cap cas hauriem de descartar. Aquell gloriós i aspatarrán run-run de fons, amb tota la clientela (o millor dit, la camarilla) enjegant 'a dida' al senyor banquero, o a la maquineta-cajera-expendedora de sobres, entradas y billetes. És com la cua de l´altre dia a la nova putigueta que tenen els de l´a-pèl a la maniqueista: Xic-Xoc-Xic-Xoc-Xic-Xoc chucuchóc, chucuchóc, grinyola que grinyolaràs, coses de la crisi deu ser suposo jo, però malgrat tot, cues i més cues del personal. Així que de tal manera el pallo que serveix els bitllets "y estira de talón" deu arribar un moment que fart amb tant de rebombori a la filera tan bén endressadeta... els dirà a aquella gentada, tot fent un meravellós crit al vent: moltes gràcies pel sopor prestat i sobretot pels ànimus io-candy... Visca el llati i la puta mare que lo va parir! vinga, us damanu a tots, cues i més cues, ja sigui per treure calerons del caixer dels nassos o per petar la monótona i avorrida 'chorrada' matinera que ni té trempera ni té res de res.

lunes, septiembre 06, 2010

Eduard Punysec, calitat a raudales. Y pum.


Jo tenia un amic que es deia Punysec, Eduard Punysec, el bon home fotia uns "directos" a la mandíbula de cuidado, sempre anava despentinat el molt marrano, y por si fuera poco, era un grenyut de armas tomar pero un erúdito de la vida y ante todo un senyor filòsof. Un bon dia l'Edu passejant xixo-xano per la rambleta del seu poble, va relliscar amb una cagada de colom i va caure de 'bruces' al terra. Allabors resulta que del fort impacte se li van trastocar com una mica les neurones i a sobre el desgraciat es va trencar un parell de costelles; mirin, li va agafar tal cabreo contra els consejales de l'ayuntapeles de la seva vila que va perjurar per tots els sagrats Deus del Olimpo gloriós que a les properes eleccions monicipals no votaría a cap polític ni a cap llista de cap partit. Això de que els coloms empastifèssin el passeig de mala manera i no n´hi haguès cap barrendero, fregona motoritzada o cap altre elemento semblant disposat a netejar aquella zona d'esplai públic li había trastocat la seva realitat paralela i li havia tret de polleguera. Seny i rauxa al canto. Els seus cops de puny eren molt famosos, secs, brutals i contundents, això sí, malgrat els seus evidents signes de pansiment corporal bén evidenciats. El troç de grimpau flotant del señor barrendero no era capaç d'entendre l'afer del Sr. Punysec. Les cagades dels palomos i les pixades dels gamberros el fotien a cent i ja se sap, com no es pot matar tot el que es gras, tot esbojarrat es va dir a si mateix "pasiènsia, Eduard, pasiènsia", si ningú fa neteja al poble, por lo menos l´empremta quedarà allà bén clavada a terra fent gloriossa història.
-
El bastó del sr. Punysec el va ajudar a no fer-se més mal degut al trompetazo causat per la caiguda en bellmig del passeig. Era un despipote tot plegat, el suelo de l´avinguda ple de forats de cuc cuàntics que l'ayuntapeles no volia reparar pel que fos. Es veu que la recaptació anual contributiva del 'ibi' no servía de gaire per aquestos modestos arreglos. Per tot arreu el sr. Punysec estava emprenyat com una puta mona. El podria fins i tot haver-lo contractat el sr. Almodòvar per fer la segona part de "todo sobre mi puta madre", potser pensant en el sr. Batlle de la Vila, qui sap. El 'titis de porsellana' anava 'cagant leches' a todo trapo i a sobre amb un atac d'arrebato descomunal, entre feridura apostròfica i un sospitós ictus personal; fins i tot va trencar una paperera que es va trobar per allá de la puntada que li va fotre. El molt honorable sr. Punysec havia fet una gran descoberta producte del seu meravellós mal-geni. El període de fracturació del seus maltrets òssos no seria inferior a dos mesos; al pobre desgraciat, tot plegat, no li servia gens ni mica saber de números, había sido víctima de un tremendo socabrón munisipal. Aquell forat negre i viciat on va fotre la pata i de quina manera. Su irascible 'pronto' le hizo patear de modo inmisericordioso la primera papelera que se le puso por delante, pues ya se sabe que sin testículos presenciales no hay paraiso ni aquí ni en Beijing, por mucho sientífico loco que vaya dando tumbos por ahí... ¡pues entonses qué coño! El sr. Punysec pensaria, "casi mejor que descargue todas mis fuersas contra el contenedor". Si jo me l´haguès trobat li vès aconsellat que es prenguès aquesta trista vida com cal, és a dir, 'se lo tomara con un poco de salt y pimienta'

sábado, septiembre 04, 2010

no somos más que unas cabezas de ajo pensantes...

sssss
Mi abuelo en gran reflesión filisófica me desia que las cosas si son, són, si no son, no són; pum; en definitiva, pretendo que el oportunismo barato deje de enturbiar la trayectoria de nuestro equipo de fútbol y del club por extensión. Bueno, ya imagino que esto no lo leerá ningún becario de ninguna redacción, pero por lo menos sepan que no me voy a dejar timar por burdas falacias disfrazadas de caramelo edulcorado para servir algunos turbios intereses de personas al mando de algún medio. Yo no pido que me cuenten demasiadas cosas, tan sólo pido que las pocas que me relaten, se ajusten a la realidad lo más fielmente posible. Soy un consumidor, así que tengo el derecho a exigir calidad en la información que diariamente recibo. Bueno, soy consumidor y barcelonista. Sobre todo esto último. Lo siento, I´m sorry, pienso sensillamente que no lo están hasiendo nada bien; son muchas las desisiones que no comparto, y esto es lo que pienso, y equivocado o no, creo firmemente en lo que digo; desde la capital del reino esto es simplemente el inicio de un continuo torpedeo que va para largo, hay mucha, demasiada envidia por la grandeza del nostre club; y es lo que 'ay' por mi parte. Y a buen entendedor pocos nollistas bastan. Duelen y mucho tantos trofeos en un par de temporadas.
-
Sinselamente, tengo la filme espelansa y convisión que aún les queda tiempo para arreglar el desaguisado institusional. Soy homble pasiente, sí, sé espelál, ahola, lo malo de todo el tema es que a menudo peco de iluso, mucho más incluso de lo que me gustalía. Devuélvanme el Barselona pero no a cachitos, por favor. ¿Es tan grave Dr. Rosetti? ¿Tiene recuperasión toda mi flagrante pusilanimidat mediática? Confieso. Asín que me espabilen, qué cojones y no me cuenten tanta mentira. Veo desde mi perspectiva que las directivas cambian... pero algunos de ustedes, siguen siendo los mismos (viva la brunette y sus fieles amigos cuberistas). Si un redactor da paso a otro por lo menos que cambien algunas de sus ideas. Los outputs de productividad de algunos guest-star-journalist deben estar bajo mínimos. Indices bajo cero, negativos, sin resultados. Ojo, y no sólo hablo de periodistas mesetarios. Deseo con toda mi alma que a pesar de todo este disgusto estival lo ganemos todo. Las medias naranjas si encajan entre sí es un gran problema, y más si supuestamente defienden intereses contrapuestos. Quiero que tantas cosas cambien que ja no m´estic pas de res. Ni como persona, ni como sosio barselonista. Entonses pues, muchas grasias por su atensión i andabán amb el purugrama. I deixin de tocar la pera.

viernes, septiembre 03, 2010

oportunistes de pa sucat amb 'Loli'

-
Permítanme que les confiese aún paresiendo mentira dado mi carácter más bien alegre y sinseramente potimista, que últimamente estoy de un humor de perros en lo concerniente a la entidad a la cual muy orgullosamente pertenezco. No estem fent algunes coses bé, no senyor, les estem fent pitjor. Hay una determinada prensa (matusera, mentidera i escadusera) en nuestra querida siudad que es de jusgado de guardia. O de Guardiola. Yo no les pido a ustedes que me paguen la barra diaria de pan, yo tan sólo les imploro (ni que sigui per caritat cristiana), que no me enreden como a un borrego. Sí, eso es lo que soy, de hecho esto ya lo indica mi primer apellido como bien pueden comprobar sus señorías. Supongo que la anterior junta como que también cometió errores de bulto, vamos, yo los he cometido y los sigo cometiendo, pero creo que ha habido más negligencia en estos dos meses largos de su mandato que en tiempos pretéritos. Y al por mayor. Igual es que yo me equivoco pero creo que no tienen un sentido suficiente de la responsabilidad y a estos últimos dias de mercado me remito. Tampoco considero que sea bueno filtrar mentirijillas con el dudoso "honorable" objetivo de enganyar al sosi-propietari, a mí me han enredado; creo que su gestión debe ser suprema a la hora tomar una determinada decisión y deberian aprovechar mejor el tiempo: el tiempo, ese juez que es de oro y que a la larga no perdona i per això sempre he dit que el gran rocky mursiano era el millor de llarg, y pum. ¡No se torsía ante nada ni ante nadie! También Constantino Romero tenia rasón cuando desia que el tiempo era oro, al loro.
-
No quiero pareser demasiado pretensioso, es más, no soy nadie importante (y bien orgulloso que me siento de no serlo), pero vivimos en una sosi-edad repleta de juntaletras de "pa sucat amb loli". A vera, ¿Por qué algunos filtráis mentiras continuas? ¿Qué coi treieu de positiu amb tot això? potser vendre més? I què més dóna si en cabat tots acabem al mateix puestu, en una bunica caixa de fusta i dins d´un nínxol... o bé dins d´un preciós potet de cendres. Estoy viviendo unos meses de hastío que me están dejando para el arrastre, y a la liga-bbva gracias... que el rodar del balón redondo acaba de empezar; si tuviéramos que esperar a que el balón cuadrado de ciertos distinguidos señores de nuestra prensa local tuvieran que hacerlo pues como que íbamos bien apañados. Lo dicho, me siento un irrelevante elemento su-versivo que sólo desea que seáis fieles a la verdad, que no contéis cosas por cobrar el sueldo mensual... y por encima de todo que aquello que transmitáis al pueblo escuchante, sea bueno, bonito y barato. Estoy perdido en el desierto de las medias verdades, estoy perdío en el limbo de la comunicasión, nunca mejor dicho. O sea que no nos embauquen...

miércoles, septiembre 01, 2010

els meus moixernons em piquen més del compte

-
Els moixernons em piquen de lo lindo. Sera culpa de la crisi titusional a tots els nivells del pais on em trobo insers, dic jo. Alegria pues, què carai, tenim uns meravellossos boscos esperant-nos a tots plegats. Anirem orgullossos, cofois i falisos com si fòssim uns nens, amb els nostres cistellets de canya a mirar de cagar-la un cop més. Mitin vostès, l'últim cop que vaig pujar a perdre'm per aquestos boscos de Déu nostresinyor, de tot el que vaig recollir-ne, gaitebé tot el capaso era per tirar a les escombraries. Només se van salvar uns quants exemplars, la resta van quedar bén podridots. Molt trist tot plegat, no creuen? Jo sóc persona que no és considera pas afortunada en el sabroso mundillo boletaire. Igual que amb les dones. I es que caçar bolets es com caçar la doña perfecte; potser existeixi en algún puesto de bén amagadeta, qui sap, pero mai no la troba enlloc.
.
La fulla-rasca del soto-bosque em fa relliscar, les brancotes dels arbres me molesten d'allò més, son més inquisitòries que una sessió matinera amb jiménez-losantos; después està el tema dels putos bichitos que foten la punyeta fins els descosíos. No, jo penso que no es pot anar pas a la can pinya a cercar fongs amb tots els paranys possibles. I això quan no s´hi troba tots els bolets plens de trepitjades, més descompostos i mesclats amb l´humus del terra que la mateixa doña Esperáncia, arrugats com un pòtol, fastiguejant l´ambiente com un de l´oposició al congrès dels diputats,és a dir,creant mal rotllo entre totes les criaturetes del vicenç del bosc. Quan em toquen els membres inferiors, com per exemple els meus gloriossos moixernons silvestres, allaborans jo carrego amb tot, se digui federasión, se digui el 'sursum gorda',ja sigui a Mindanao, o als afores de la caça blanca. Jo no em tallo pas ni devant d´un comsevol Villar...ni del mateix senyor Ohbanana

lunes, agosto 30, 2010

el gloriosso festival de euro-aversión, pecata minuta

-
Pues si no fuera u fuese por el más que maravilloso ejemplar de avestrús que el otro dia me encontré en el zoológico de mi presiosa siudat condal, yo no estaría pas aquí relatando con la emosión contenida que hay en mis adentros, la historia que a continuasión un servidor tendrá a bien de relatarles. Me pillé a la avestrús realisando sus nesesidades más básicas (y más bajas, todo hay que desirlo), dentro de una vulgar jaula al uso, y la verdat es que me sorprendió el animalico plumífero. Igual era argentino y su nombre era el de Jorge. Por eso será que debia esconder la cabeza bajo el ala. Pero no tanto como en el festival de euroaversión que por desgrasia suelen haser únicamente una vés al año. Miren por donde, hoy como que me apetece hablar de esto; este festival musical se trata de un concurso-chapapote de dudosa etiqueta, unos le llaman friki, otros desenfadado, pues quiero que sepan que para mi no es ni una cosa ni la otra.
-
Una borrachera de concurso musical tot plegat, estic fins els collons, y si lo digo con demasiada vehemensia pues que quieren que les diga, ho sento, perdónenme ustedes mi estupidessa. Soy una espesie de soldado universal que vela por la seguridat y la integridat mundial en la parrilla tele-evasiva y es mi obligación pues, denunciar toda esta afrenta de programas que nos meten por nuestro sagrado orto. Si no les defiendo yo, ¿quien coño les defenderá? Los paises vesinicos dándose puntacos entre si, ¿pero esto que és?, ¿pero utesdes creen semejante desfachatés, semejante animalada, semejante cogorcia pseudo-recíproca de impresentables tales? Pues yo no.
-
En otro orden de cosas, la salud es cosa muy delicada. Un conosido mio el otro dia se rompió el pendón rotuliano ensopegant amb la porta del garátcha, suposo que les rudilles li feien molt de mal, li grinyolaven de lo lindo. Un tio tan presumit, total per no res. Apa i que el cardin per xulo i per burro. Un dia abans em va dir que les meves vacances havien estat massa curtes, a sobre enfotent-se de mí. Pues apa, que es foti per capullu i per poca-pena. Segurament això es tracta d´un reloaded dicho desde mi mas profundo sentido del respeto y de la admirasión hacia el pajarraco tal. Repeteixo, no te´n enfotis de les meves vacances tan curtes, cabró malparit. ¿Veus lo que passa? et foto una maldició model Pepe "el brujo" y pum. Ni de broma me gusta que me provoquen con el tema estival. Y menos el tarado que se choteó en mis maravillosos morros de anciano. Apenas he tenido desconexión durante estos jodidos meses de hastío y ensima recochino
-
No puede ser que siempre a uno le pillen con los calzones al aire libre. El otro día en la pipina monicipal de mi querida y respetada poblasión adrianenca, pues me se rompió el bañador dentro del agua en un mal gesto que realizé. Un poco más y del ridicla espantós que me agarro en mis santas posaderas, que giro y me sonrojo, coño, y que no salgo del agua hasta que cierran el recinto de la jodida vergüensa ajena que me entró. Parecía al Mr. Bean en el célebre gag de la pipina. Joder con el espanto que me entró. El bañador siertamente ya estaba viejo y raído, y esa fue mi perdisión, sin perdón. Vaig ser bastant garrepa com en Rosell i no tenia cap altre de recanvi. Sospeché unas ligeras sonrisillas en el tío que vigila susodicho antro y en tres o cuatro más que por allá sirculaban. Bueno, yo daría la nota con mi pantalón, pero no más que los 'artistas' que tienen a bien de protagonizar el show europeo que transmite anualmente con tanto afán y deleite un tal josé maría churribarri... muy a pesar que un espontáneo de la vida les intente fastidiar el invento. La diferensia es que yo no nesesito que nadie me lo joda desde a fuera, ya consigo fastidiármelo por mi mismo con mi sóla presencia. Soy asin pa lo bueno y pa lo malo. No soy perfecto. M´ativoco molt, ahir, avui, i demà. I a Déu gràcies que sempre m´ativoco.
-
El auto-saboteo creo que es mi especialidad (entre otras), y es por ello que contando con mi presencia ya es suficiente. El festival de euro-aversion dignifica a las personas, cautiva al gran púmblico y emosiona al mas pintado. Yo que he sido un personaje entre bohemio y trovador me encuentro extasiado ante festivales de esta enjundia, ante espectáculos de este calibre, es desir, ante la vida misma. El certámen pienso yo, que es el fiel reflejo de nuestra sosiedat, hay diversión por los descosidos, un circo televisivo de dimensiones desconosidas. El premio aquí es lo de menos, lo importante es haser bien el fantasmot. Y si ensima le suman al espontáneo de turno pues ya no les digo nada, entonses miel sobre orejuelas. Pecata minuta, oigan. Pero que más da, marketing es marketing y todo lo demás, cuentos cochinos de bajo troquelado o perfil. Grandes calidades por montera y talento a raudales que no sirven de nada, todo tirado por la borda; es lo que hay. Bueno,a fuersa de ser sinseros, lo de talento a raudales seria coña marinera.

sábado, agosto 28, 2010

Cumbres bochornosas

-
Los valores amsolutos de la calor que se registran estos días están como algo subidillos de tono, incluso yo diria que están de muerte, total, pa que coÑo nos vamos a engaÑar. Resulta que la condenada calor me esta matando día a dia, hora a hora, minuto a minuto. Quien conosca lo que es deshacerse por la calícula cual vulgar calippo de lima-limón que em faci un truc i ja li diré quina es la solució al seu greu problema. No hay derecho. Pues eso nos pasa a los de la generación del pito de Don José-Donato. Cuando llegamos a siertas edades sufrimos de lo lindo, padecemos lo que no hay en los escritos cuando las temperaturas se enfilan rompiendo el jodio mercurio del termómetro. Quiero suponer que el bochorno que hay en el ambiente... es producto de alguna ventosidad del San Pedro bendito, medio disgustado de como se estan llevando algunos temas dins del meu atimat club. El sol de justicia a pesar de estar a finales de agosto y las ligeras brisas saharawies me ahogan allà por donde vaya, víctima de mi pobre pellejo; serà cuestión de atarse bien los machos y tener arrestos hasta donde nuestro cuerpo aguante. Oiga, yo lo digo sin acritut.
-
L'altre dia vaig anar a fer un usain bolt (ojo, sense cap gay), i resulta que me encontre con mi vecino el merengorro, tssch, entre ustedes y yo, comer come bien, pero lo que es cagar ya ni les cuento; me dijo que su equipo de toda la vida seria la viva imagen de su selecsión, és a dir, amb el genoma guanyador; y yo me digo, cómo cojones se puede tener tanta jeta para decirle esto presisamente a un servidor...tendrá barra el tio. Un equipo cuyo entrenador, sí, será muy bueno, pero ni tiene la mentalidad ni la prestancia filisófica conveniente a tenor de los jugadores de que dispone. Joder, llega el mundial y todos los voceros mesetarios roncerónicos diciendo que el estilo asul-grana del combinado nasional pues poco menos como que ahora ya da igual; allaborans jo li vaig dir, "Mira tito, no et facis l'orni, bon vent i barca nova que amb això em dius bén poca cosa", mira, nosotros ya no sé ni que estilo tenemos ni que gaitas confitadas, pero creo que por lo menos contamos con los jugadores adecuados para platicar el fumbol que desea nuestro entrenador de turno. Al menos por ahora. Mira tio, a estas horas desconosco si ganaremos algo, pero este viejo torpe le asegura que se sentirá ufano de este equipo que tenemos.Pase lo que pase. Se lo aseguro a usted. Gracias por su colaborasión, muy buenas noches, vuelva usté mañana i amdaban amb el purugrama què carai !!!

miércoles, agosto 25, 2010

al filo de lo impasible (no va por el sueco, que conste)

-
Desde a luego a buen seguro, y a mi modo de ver, éste debe tratarse de uno de los mejores programas que se nos ha ofrecido desde la petita pantalla. No ya por tratarse de un excelso documental que durante más de 25 temporadas nos amenizó esas largas veladas, si no también por el épico contenido del mismo. Resulta que un paria como este pobre ansiano que les escribe, quisiera establecer un sierto para alelismo de esta serie con la realidad que nos rodea. Pues si, yo lo haría como un enano y vulgar patillero que se corre con un simple bragatazo. Todo por la patria. El famoso periodista jose joaquin protóns ya dice aquello de que "las cozas son según se las contamos", pues eso me digo yo a mi mismo; las cosas son siertamente asin, y pum. Lo digo pues porqué resulta que hay malos y buenos programas y todavia mejores programas, y éste del cual les percuto es uno de ellos. Ver las andanzas allende los mares de los juanito pollarzábal o de las edurne pacharán de turno, pues que quieren que yo les diga a ustedes, no tiene parangón posible en el mundillo de la televisión educativa, de todas las espedisiones habidas y por haber y de la gran aventura. Yo quisiera de tener mostacho y a su vez ser también un Miguelín de la Cuadra Salzedo de la vida.
-
Sota cap cunsepta jo no vuldria pas que me se mal intarpretés; a mi m'agraden les expedicions a mar obert, natura pura, pujar i baixar muntanyotes impossibles, agafar la corda i cridar allò d'un crit valent, "tenim un nom ho sap tutón... hola madre mía te saludo desde la cumbre, he hecho cima, ¿me se ve guapo por la tele?"; a mi m´agradaria poder dir als senyors natius del lugar que visitara que som valents perqué volem, no todo es cuestión de visitar a las gentes autóntonas y dedicarse a hacer fotos y publireportajes variopintos, es en esencia, cuestión de viatjar 'rumbo a lo desconosido'. És com anar al camp, darrerament és un misteri dels grossos; tan dir que ens uneixen uns colors... que com a senyor sosi abonat que sóc, em venen calfreds només de pensar que podem passar d'un estat d'inception... a un altre de pitjor. En definitiu, passem d'un nivell superior de tarannà i de talante amb els nostres amics comuns, i ens nem de pet cap al limbo culé
-
L'austeritat correspondrà si Déu vol, a reduïr gastos, però amb l'ajut diví del "gran cojo que todo lo ve", ens endinsarem dins d'un gloriós estat catalèptic i arribarem tots a conviure en un estat encara més depressiu i inferior anomenat "estat de deception"; experimentarem una catarsi de dimensions desconegudes...model assambleari, això sí, sempre que no es facin malbé les coses, és a dir, que es facin com cal i com correspón a un club com el nostre. Tot controlat doncs, sembla ser que el "sí senyor, he arribat a cim", serà la nova moda que provocarà furor entre els nois i les nollas del lugar; si no nos cuidamos bien los sosios y patisantes, sufriremos congelasiones y amb putasiones varias en nuestros queridos miembros inferiores y superiores respectivos; los macarrotas enemigos nos perseguirán por doquier, pretenderán tirarnos por el barranco, invadirán nuestras paupérrimas almas y querrán joder la sacrosanta velada asul y grana, pero yo, que soi entre medio mito y leyenda, lo impediré de todas-todas Dios me oiga. Com no espavil.lem, caminarem juntets cap a una misteriossa aventura...transitant al filo de lo impasible.

lunes, agosto 23, 2010

'Inceptión' dins l´estadi del meu Basalón

- Bé. Pues resulta que dins l´estadi del meu Barsalona gluriós, hi ha molts consosis que semblem que estem lligats de peus i mans, levitant dins d´una total ingravidessa, tots juntets amb cordills bén penjadets del altar major de tribuna principal. Jo penso que aquest tema està molt introduït a la película del Leonardo, és una qüestió de saber distingir quan estem dormint i quan estem desperts, que tal com va la cosa realment no se sap mai. I ojo encara fóra bo que no tinguèssim la mala sort de caure dins del limbo i no poguèssim sortir pas de l´oceà del nostru subconscient comú gloriós... i és que ja no sé jo dins de quin putu nivell de "profundidad de sueño" hi som. Tal com els dic.
-
Realment la cosa no dóna per més. De vegades he somiat que em fotien a tota pastilla la musiqueta de la eddie piaff a tota castanya pilonga i en aquest precís instant ens sobtava a tots plegats la famosa patada als collons. La patada que ens desperta de la realitat alternativa dels somnis i dels sub-somnis. Pues compteu no ens fotin el "oooooh, rien de rieeen" i de cop i volta ens desvetllem del somni que hem estat visquent durant l´últim parell de temporades. Jo com a senyor sosi i propietari, espero i desitjo que no vingui cap extractor d´ideies que ens tregui del cap tot el fotimer de vivències que hem pogut fruïr darrerament amb decissions que ni el mateix Sr. Taito tindria.
-
El "rien de rien", com a musiqueta per despertar a la grada és d´allò més bunica i meravellossa, però consti que no és cap segur de vida. Vostès s´imaginen que estem dormitant als nostres asientos amb els cascos por montera i del fil musical en qüestió sortin com altaveus instalats al damunt la llotja? pues ja veuen, ens poden despertar dels somnis i dir-nos "rien, pas de rien", ni de fitxatges ni de faves comfitades. Vale, d´acord, sembla que tindrem tres incorporacions, poca broma, però així i tot, podem caure dins del preciós limbo si no apuntem bé a l´hora d´escollir el jugador encarregat de doblar la plaça del titular. I mentrestant segueix la musiqueta marejant la perdiu...
-
Vinga, que no sea dicho, tots a l´estadi a levitar, dins d´una ingravidessa conjunta, com flotant en un ambient que darrerament només està fet per a bojos... apa, tots lligats de peus i mans com vulgars estaquirots. Mare de Déu, si la presente temporada se torsiera, Dios no lo quiera, el nivel de sueños del personal tocaria definitivamente a 'arrebato'...

miércoles, junio 02, 2010

ni que sigui per caritat cristiana, no ho fariem pas pitjor

-
Pues entre otras reflesiones varias de tipo personal que queria de realisar, sepan que en este presioso mundial de fumbol que está a punto de dar inisio, voy con todas las selesiones en que haiga de por medio jugadors del meu atimat Basalone guluriós, al igual que el meu actual prasidén, vamos, fins que no es demostri tot lo contrari, hasta el 30 de junio del corriente; como muy mínimo, que conste. Conste en acta. A mi cuando me preguntan sobre a quien votaré pues, yo digo lo mismo, por un lado está la firma o signatura, por el otro lado está el voto, o el boto. Y es que esto viene a cuento de que esto del sirco electoral es una mica com el festival que van fotre l´altra dia, el de euro-aversión, quan en Jimmy Llamp, passió pel Basalona, va interrompre al pobre d´en Digest. I és que no a n´hi ha dret, no senyor. Què coi s´han cregut tota aquella colla de ximplots, fer això amb el noi de los risitos del "algo pequeñito". A més de qui parlava dic jo! eh eh eh? un festival de la musiqueta europea tan bunic i ansissador com aquell no es podia pas malmetre d´aquella manera tan dassabadora i tan terrible, amb una actuació tan lamentable, irreverente e irrespetuosa con el gran púmblico congregado para la ocasión, acto injusto tanto en las formas como en los fondos: jo diria que allò de la barretina en aquest cas era lo de menos; és més, per a pallassos i bufons ja estaven els pobrissons arreplegats de "los chicos del coro", que fotien més pena que cap altra cosa. Pues como digo yo, pa eso, el noi de Sabadell diria, "pa lo que queda en el convento (euro-televisivo), me cago dentro", tal como reza el refrán tan castizo, ¿si u no?, pues és clar, carai, no fotem, colla de babaus tots!
-
Cullons ara els polítics, entre altres debats (uns més ridiclas que altres, como no podia ser de otra manera), venen amb el tema de la burka; pues sàpiguen tots bustés que a mi també m´agradava i molt el salto de perxa, en especial quan ho feia en sergei burka, allò m´amusiunava de lo lindo, veure rugir a les olimpíades de nostra atimada siutat, a tot l´estadi del montuich, quan el ruso aquell agafava la perxa i es disposava a saltar els sinc metros per fer les seves plusmarcas deván dels nostres nassos. No hi hauria d´haver pas debat sobre en sergei burka, ni abans, ni are, ni mai de la vida. Que lo sepan. En burka era únic, encara que fos un ruso que s´ataviava amb un mocador al seu jeto, així estil mussolman. Era un tipo único, saltaba de lo lindo, se corria el tartán del cul i seu amb la seva meravellossa pèrtiga de sis metros, fins i tot es podia medir amb pie de dropo de lo llarga que la tenia, el sujeto, el elemento aquel. Era un individuo de armas tomar, y por ello les pido a todos utédes, su fiel apoyo hasia el trapito de la burka. Por lo menos si la tia que lo lleva es fea pues miren, nos estalviaremos el susto de tener que verle su espantoso careto. Esto es como la relasión entre representantes y representados. Es maravillosa. Son igualicos los unos que los otros, sin suerte de distinsión habida u por haber. De mayor desearia de ser una espesie de dimitrio seiluk o de mino rayola, el rey de la trola. Madre de Dios, lo que por caridad cristiana hay que aguantar de esos pesados de turno; y pensar que los señores representados (con su silensio explísito tan entenedor que a pocas palabras basta) foten continuament el joc de la puteta i la ramoneta: ai carallot, me cago en Déu, fumbulistas del mundo mundial, desperteu tots cullons i deixeu de fotre l´orni , el passarell, el borinot i el tòttil !!!

domingo, mayo 30, 2010

sea todo cuestión de barométros, amén

-
Pues eso, todo sea cuestión de barométros. Amén. O ainsi soit. Apa, benvinguts al club dels putugueshos, ¿mani? y es que en el famoso equipo de la meseta pues ya saben ustedes, siempre llenándose los morros de trópicos pa luego acabar igual que el resto del mundo, morir matando. A pesar de todo se creen seres superiores. Madrededios, ara resulta, ni aqui ni allà estem bé, ja sigui per trasiego estepario o pel "malrotllo.cat" de ca nostra; jodó, pues para que luego digan de nosotros, si es que en fin, nosotros seremos unos irreductibles guerreros pero es que aquellos de allá abajo tienen una jeto que se lo pisan de lo inmenso que es. Desde luego, ¿què li farem? El otro dia por sierto, ví por la tele el seporro d´en van gall, pero ojo, no pas en 3D, y es que mi pantalla no tiene esa tecnológia, ni las ganas, oigan. Are, imagínense ustedes ver el enorme cabesón del sr. Don Louis en ese novedoso sistema, cullons se me saldría del televisor...
-
Al margen de todo, semana aburridota con el temita cesc fabregat como el gran protagonista; are, tampoco me pidan que dé la vida por él... no me pidan tropesientos millones de leuros, no me pidan al astro argentino, no me pidan el estadio y sobre todo no me pidan al gran bielorruso. Y aún menos el mausoleo Nuñes i Estruc. Jamás lo cambiaria a pelo por el chaval. Si de caso yo me propondria de retener primero a la iaia Tururé, pasa que la morenita tiene un sr. representante de armas tomar, vamos, como pa sepillarlo a lo corleone en una esquinica de las corts, ahí, sin que nadie se entere, como con dí sí mulo, de medio lao, como de canto. Están locos estos representantes, y aquellos ingleses, ya ni les digo. Y los jugadores a su amparo que permiten tales despropósitos colaterales, como que también, también. Miren, Dios me libre de esta situasión. Este es un problema de toma el pan y moja. Me siento como sin rumbo...
-
Miren, las cosas claras y el chocolate esteso. En cabat, tansemenfot, que aquellos seres extraños fichen al sr. Morrati (que no tiene demasiado pero al final se lo pisa de lo cazzurro que llega a ser); les puedo prometer y prometo que al "the espèsial juan" no les comentaré ni una cosa más, ni tampoc parlaré de la resta del club dels putugueshos, incluido el amic comú Lluiset Figu, o el Cristiano Romualdo ni al sublime Olegario Benquerença si conviene. Cullons amb tant chulito barato, ¡prou, he dit prou! Eso sí, si de paso recibe el "irascible" y "antiególatra" Ettore Metzina pues le metan bajo palio en el vistatriste de la capital del reino. Al fin y al cabo mejor que mejor, en espesial por su papel de tragasables vanidoso de pocapena al uso. Es fásil eso de atacar a los jugadores desde el puesto de entrenador. Yo incluso lo encuentro como bastante pringoso. Ustedes respiren tranquilo por eso, que según qué zonas del estado, uno puede echar y fichar...en un gran alarde de continuidad sin límites...previamente conosidos o pre-consebidos.
-
Los infames mesetarios tienen establesida en sus santas bolsas (no piensen mal, yo hablo de otro tipo de bolsas) un enorme bujero por el que no se ve el fondo, ya sea época de resesión o de vacas gordas, de crisis o de bonansa. Colla d´infeliços arreplegats, tots plegats, maniatos de tres al cuarto que estem fets, pensant que algún dia dessapareixeran aquells de la castellana pels deutes acumulats amb el fisco. ¡Ilusos que estamos hechos, coño! El club de concha espina, el otrora club de la comedia, no desaparese ni que venga un jodío tsunami que s´ho emporti tot terra endins. Mientras no fichen a l´ansaldi ese, perdó, no el saldi d´en hleb si no el famós lateral d´aquell equip de Kazán, pues què cullons, tot anirà bé; al pan pan y al vino bino, en cabat, canviarem un saldi per l´ansaldi. Aquest potser sigui el nostre objectiu en poc temps per allò de si falla un tal macanàs que miedo me das. Lo de macanàs lo digo por ansaldi.
-
Però ara mateix penso en balonsesto, i demà dissabte sàpiguen que tenim el segon parit dels plellóf de semifinals de l´asebé amb l´alexandre garsia reneses, entrenador de l´unicaixa de málaga. Yo me lo paso en grande en el palau, miren ustedes, sepan que un humilde servidor, tanto allá como en su amado estadio, como en el resinto polideportivo, ocupa tanto campo como la iaia tururé y incluso llego a dar más juego que él (y sobretodo cuando me hablan del pudrit o del equipo metropollitano), y es que si quieren que les diga la verdat, ya no lo soporto. A la iaia no, al seu jodido y put representant. En fin, que todo sea una mera cuestión de barométros, estos seguro que no le fallan, siempre son más de fiar; i punto. Pelota. La excelencia es la madre de la pansiensia... Que se lo digan a monseñor escrivà de balaguerdo...

jueves, mayo 27, 2010

a nadie le amarga un dulse

-
Mirin bustés, tot sigui per la unitat del nostru clum: detergente dia formato hleb, compre dos y le regalamos uno, compresas lidl, con un paquete le damos sinco más, yogurs caprabós 2x1, espuma d´afeitar billiams tití henry, li oferim un aspatarrán i gloriós 3x1; si mucho me apura, escogiendo bispresident nuevo, le obsequiamos con otros tres más uno de regalo, asin que mire usté si somos de generosos. El otro dia me iba a comprar un sexofón glorioso pues pa aprender a tocarlo, ¿saben? y me encontré con una papeleta amarilla y me desidí, y me dije a mi mismo: va, pues votaré anaquet senyor; els hi donaré la meva insigne firma. Y me desidí por él, asin que votar o botar, a favor o en contra, con la espada puesta en mi institusión, esa era la cuestión, otra de las ilusiones banales de toda mi bida, pero al final me desidí como que mejor que no; y naranjas de la cochina. Eso es cosa del pasado. Entonses deseo que sepan que el prósimo 13 de junio sí que pienso ir a votar: mireu, boti boti boti, senyora unitat, ascarósses lluites internes de merda, primer el barsalona señores precandidatos! tanta baralla barriobajera de corralillo barato i mentrestant deixeu la imatge del nostre clum, aixà chis, destrossada de mal modo y manera; eso me parese una aberrasión en toda regla, tot aquest jaleíllo i rebombori me sembla un denigrant aspactacla, i és que potser m´han agafat pel pitu del sereno, entre eso, y el glamour d´aquell putuguésh que tenen a la capital del reino, pues apa, tots anem a celebrar-ho de lo lindo en familia, amb el pobre iluso del sr. pelelegrini, que tenia més glamour que aquell altra putuguésh. Però era tan bona persona com el sr. del Bosc. I nosaltres tirant-nos els trastos al cap. Això sí, a pesar de tot, en canvi però, allà el van fotre fora d´una sobirana patada al seu pompis chileno però amb la pasta gansa a la mà dreta. En definitiva, recuerden ustedes que el enemigo público número uno de las españas porta de nom, Pep, d´apallidu Gordiola: yo creo que esos del comité van más pillados que un tal Diego "el pelucas". Espero que aquestos no ens atropellin els nostres peus mentre cundueixen el seu carro mesetario, i a sobre ens carreguem nosaltres "el muerto" per ser uns pobres incívics asocials de mena. Si de cas ja estaré preparat per denunciar a aquells que estàn per sobre del bé i del mal, per sobre del banc central i del pib, usia dels amics del real pudrit. En otro orden de cosas, en efecto, en Dieguito Armando, famoso entre otras cosas por atropellar los pies a un pobre periodista, marededéuseñó, es lo último que me faltaba por leer; mucho ojo pues, no vaya a ser que se tratara de un miembro de prisa el pobre paria en cuestión: lo que ha acabado de haser el 'pelucas', ¿ ustedes se creen que habría derecho?

martes, mayo 25, 2010

los comísios de can Barça

-
"El senyor precandidato destacó que ninguno de sus miembros (ni de sus sagradas partes), ha formado parte nunca jamás de una Junta Directiva, mai de la vida, e indicó que lo harán todo pensando en los amigos sosios y patisantes, Messi mediante, y en espesial en los vecinos del barrio de las Cortes, grandes admiradores de reformas urbanísticas que afectan directamente a nuestra entidat o titusión depotiva". Mirin, que fotin els que els hi dongui la santa gana però que em deixin en pau amb tanta trucada, coño, que jo seré un ansiano, però no pas un comsevol Manolo Lama (y éste no compra en mediamark). Las elecciones del clum de mi vida, és a dir, del meu Barsalone, serán como el corral de la Pacheca, y no vean ustedes como pasa el tiempo; toda esta gente que ven en la foto, hase siete años estaban tan juntos, y ahora, tan revueltos. Vamos, com els "galls de pelea". Entonses, entre los stradio-varios candidatos que ante mí se me presentan como vulgar sosio de a pie que me considero, pues qué quieren que les diga, pues que encara no m´he decidit pas i que tinc la meva picha feta un putu lio; entre tots em tornaràn més boig de lo que estic, que no és presisamente poco: a cada dia que pasa, miren, de verdat que ya no les entiendo, fijense que hasta igual hago bótox de castidad pa presentarme yo, usia poca broma. Em sento com una mena de màrtir devant de tots ells, com una espècie de Sant Cristu gros amb un parell de presidents de banco als dos costats. "Il merengue camuflatti" del meu atimat veí, me va aconsellar que votès savia nova però no tant nova, y bajo un juisio sumarísimo, me indicó que ens calia "una ranuvasió de les astructures del nostre bunic clum", i en definitiu, textualmente, "desempallegar-nos de viejos trópicos i morir matant". Estic preparat per tot, tal com li passa al meu amic el senyor barbut. I aquí estic, deambulando por las esquinicas de l´Oab.
-
Pues tal com resa, així que la vieja guardia retorna de nuevo i cabalga sobre l´escut del clum, per tot això, voteu-me, pafabó vus hu damanu per caritat cristiana; sapigueu que el meu comando "G" serà molt millor que el de l´últim parell de temporades; a sobre de jugar bé i guanyar, farà riure de lo lindo, més incluso que els nostres germans de conxa espina. Per això voteu el Flurentinu basalunista. En mis elecciones en la imaginasión, los miembros de la mesa éramos como unos diés más o menos y los sosios sin papeleta pues menuda papeleta que teniamos...a la hora de votar a los unos y de botar los otros; oigan, que yo tengo un purugrama electoral bien simple, con muestreo de intensión de voto de primero, patada al culo de segundo. Are, parlant en serio, trobo endignant, denigrant i vargunyós tot aquest tipus d´interferènsies mandrileres, amb en fiorentino como 'sumo hace d´or de milagros', a modo de socerdote, cual escrivà de balaguer, cual carmen vijande, desde los oráculos de la medianoche mesetaria, origen de semi-prodigios selestiales ascético-divinos; y mientrastanto, yo, pobre de mí, aquí...en la oscuridat de mi asilo, cuasi ajeno a todo, deshojando a la tita amarga-rita; però jo, què carai, amb la meva turumpeta màgica de la guluriossa concòrdia blau-grana, pienso desfacer a todo tipo de tuertos empesando por mí mismo, si señó i amdabán! miren, a fuersa de serles sinsero, en mi caso suseden fenómenos estraños de origen paranormal: cuando me se aparese la efígie, careto, rostro o imagen del meu amic Lluiset Figu por la pequenya pantalla, comienso a insultar al televisor que sin más, el muy pobre desgrasiado, tiene que soportar todo tipo de afrentas e injurias varias, i jo, pobrissó de mí, em pregunto, ¿això és greu senyor doctor? per tot això i molt més, busco el vot perdut... com l´indiana collons aquell; are sí.