jueves, marzo 26, 2009

jo no sóc canbérru. ni mai hu he sigut pas

-

ajúntense hombres y mujeres de bien, que al fin y al cabo, y si dios quiere, tots serem menys desgrasiadets d´aquí en poc temps. més o menos per quan estiguem a sota terra. are, de cumpurumissus, els chustus. i pum. conec la breu història d´aquell maese truhan i casiquil de pèl on pit que tot cufoi, anava chinu-chanu cap al seu puestu de treball, tot pensant-se, iluso él, que estaria tota la vida sense que el fumèssin una bona puntada al culet i el deixèssin plantadet en vellmich del carré. si utilitzen el poder de l´autugestió, bustés me tindran de reconèixer que les coses no van tan malamén, sinó que incluso van pitchó. és com nar a fer un tributo al joan antoni samaranci i fotre un acte de fé democràtic en medio del discurso del personaje. som víctimes del narizismo ilustrat que ni el txiki o el charly, un narizismo consumado per lo mentidera que és la sosiedat a la cual tengo el honor de perteneser. un entorno bien servido amb el meraballós "jo cuento lo que me interessa. i punto". jo frissu de goich en veure tanta bunica nàpia per part de molts polítics. uns polítics que els endegaria al pedraforÇa i d´allà a la pica d´escacs del guantasso que a molts d´ells els hi fotria a llurs buniques galtes de garrí. jo seria com en charles romson a "fríamente y sin motivos pesonales". resistiria tot arrugao, pansit, pero aguantaria, com un pipo fa gañotes de la vida y de la muerte. i al devant d´ells els hi cantaria la cansoneta del "me siento siguroooo" i fotria una bona patada a la porta i me quedaria bén a gusto dient que el basalona és un clum massa complejo y ante todo mui sosis-ticado, tanto, que ni en la conferènsia episcrotal serian capases de haserme pensar lo contrario. llegados al punto, ni un colodrillo dundee com servidor, seria capás de retractarse de cap ni una de les seves hunurablas intensions
-
herederos del barba gél , cheri i figura, hasta la seputura, un hombre de verdà, un ansia ano pionero pa todo, palo bueno y palo malo, en los estulstisios brasos de comsevol escupido, con una personalidat de semental anti-sistema, jo resistiré a lo chaparru, i a pesà de tot, ¡quan donaria per una bona tocada de pito! are, que me la hisieran a mi, per supuesto, i si fóssi una damisela pues milló que milló. el viejo que camina por la calle con su servei de mosquit formado por sus tres correspondientes selebros, és com ser d´un atra planeta i sin embargo haver nasido en éste. soc com una mena de marsiano que va venir a invadir-vos d´una manera tan ignominiosa que ni el curioso caso de l´amic Benjamín Puttón aquell. are, un marsiano en el fondo molt cariñós. ni un clam hasia la elbergínia cuadrada seria algo tan alegórico a mi estado actual. hàllome imserso en plena crisi de valores esistensial. més o menus com l´actual govern de la chanaralitat. i la verdà, no hai derecho. incluso potser tan u més que el trisòmic Sauro i sus correspondientes adlàteres, secuàses, compinches o lu que sigui. sinseramente, pienso que estoi deslocalisao como un eletrón comsevól...però sense donar consesiones visc molt millor. la patata a la importànsia és com el laporta a la constansa. -soc ñuñista i rempumblicano convensío. roncerosvalles estaria urgullós del meu diví basalunisma. la monica tarriblas, como que tanbién. disertasión - el atra dia vai ensupagà i vai caure de bruces willis... i li vai dir al jamelgo de turno que me va tirar al suelo allò del "saco un pito y me doblo". el cabró no me va fer caso. sóc júligan pels matins... yoyero a mitcha tarda, i avi de casal per la nit. son els meus pums de vista. els meus pums de vista particulars. ni el d´un cronista del diari espot. con los años como que he aprendido a relativisar casi todo. menos mi barselonismo...déu me guie por mismo camino

-