domingo, mayo 25, 2008

bustés se creuan la meitat del que els hi cuentan?

.
- a véra, atimada udiénsia, ¿bustés se creuan la meitat del que els hi diuan, sia per teleté, per ràdiu u bé per premsa escrita? mitin, en cabat, el tema de marras de la chica martirio i un sarvidó ere més que ré pues per fé una mique de caliu i anbientillu però no ere pas varitat. oju, que hu sàpigan de hante-mano. aquet rudolfu que es quien les escribe tiene más de va-lentinu que de valentinu, ja sia al tacataca u al tran-tran. soc un homa am les mebes més que unurablas cunvicsións però am una adat més que respemtabla i és per achò que me sento més lentinu que un tractó comsevol de la cuperativa de a payès. entóses, i seguin am el tema, me vai cicà a reflemsiunà quan de repente vai dir-me a mi mateich ¿padqué no petem la chorrada aserca dels micháns cumunicatius de nostra siutat i de la resta de l´estrangé (com per emsemple madrit)? i vét aqui que me vai desidí per denumsià la quamtitat de trolas que sueltan sensa solta ni volta per sentimétro cuadrado aquets reis de la cumédia vista, llachida u parlada, uns utèntics reis de la enganyifa, i si non, ¿a que coi vé tan de fichacha i tanta mentida purudrida? a mi no me timan pues padqué jo no compro al media-marc, jo compro al colmado i vaig servit de sobras. mitin, si me pusés tot el sant dia a fer el babau o hasiendo el camarús deichant-me engañán no estaria per res curat d´espantos que me turnaria sordo i siego de lu que astic que no es ni poco ni demasiao.
.
se sueltan tal camtitat d´invesilitats en forma de altas, de baichas eseteram que es perque tots plegats ens posem com boichus a cuntà cabretas, una darrera d´un altra: que si la gasetilla del espotsiempreconelbasalona, que si la gasetilla del mundopotivoinfódma..mitin, fins als mismisims cullons. hase tienpo que he deichat de creura en tanta nutisia mantidéda, en tanta pirimísia barruéda, en tanta flasedat de documentos púmblicos i pirivaos, soch ansia ano però aqui les digo que mantengo fiel a mi mesmo mi sana rigidés de mienbros, los de arriba i los de abajo. tots. però me turnat un chic agñòstico pues sento una nuvetat i ja no me la crech en amsulut; me guardo i molt de fer el tanoca beard como anyos hase, i és que un die vai dir prou i púm. usia que jo faig el que se diu una punítica de fets consomés: quan s´ha ufisialisat el tema, vai cap a la meba bunica paparera del metru a prendra-li el diari del dia. i que no m´enganyen més coi, que son sién i com ja diu el savio refranero "el diavlo conose más por rojo que por diavlo" o per diavlesa... mussolas que tenen ritmos noctúrnos i que no fan cas al capellà de la idiótsesis ni al bisba de la perro qui hi ha de la vila. anal meu pobla és en musèn Seirulu qui porta el tema, que hu sàpigan. pues si, sóch un homa de poca fe i allò que diuan mueve montañas pues no mu crech, passo dels bonafés, dels creyentes u dels elússos; achò si, que cregui qui vulgui, sarvidor, com qui diu està ja de trunada. i per allò que els deie, els del cuatro poder o els de la burrunete miedàtica i tota la resta de buñigas de vaca no me fan cap póo ni m´enpresionan: tal com quan parlen del aigua me passe el mateich que de beserolas, de plantes putabilisadoras...i de plutoni vario estic fins meus sentenaris pebrots
.

viernes, mayo 23, 2008

maÑñÑñÑñÑñÑñÑñÑñífico !!!

.
- de totas formas modtes gràsies, no és per ré però ja sé que hu sóch. bé, achí bén mirat i ni que sigui de refiló un se trobe més buapu i més ansisadó que un comsevol chorch Clúnit. pues és mol avidén, a mi no me maquillan per pusar-me enfrente de tots bustés, jo poso al natural, achí com qui dirie en cuetpo i arma (i si s´escau esperit sant tanbé). a mi ni me valen els liftíngs ni els ter-siopelamientos de cap tipo, a mi no me cal plancha a vapó per suavisà les mebes bunicas adrúgas que enotrordendecosas son una de les coses que me fan més bunic de veura, pues ja saben quella dita que diu que la vellessa se troba prasisamén en la fealdat. si a sobra els dic que anamí a chúlu no me guanyñe dingú pues ja hem fet linia i vingo tal com fan els chigolós miliunaris als cansinos de arreu del món. un dia un cruspié me va ufarí jugán una patida de póquet am la colla de lataneu si vulie prendra un madtíni-seco mich achitat pero no revuerto del tó, i allabós vai aseptà. mitin, me cago en dios i en tots els sants apostuls i verjas sagrades del paraíso selestial; me va entrà tal cremó d´astòmac i un malestà anal meu atrutinat servei que encare porto la risaca a cuestas. vai anà a cal métcha i me va dír el sigüent: iaiu. busté no està pas per quets trotes, hurie de fé més raspós, prendra un parell de pastiyetas que jo lin racumanaré are i no surtí enllóc a sagons quines hores de la negra-noche que ja no té edat per fé de Cargable i nà fardán amb el traju en una ma i el cuvalibre en l´altra. si busté pensa que està fet un Clunit de la bida més val que se prepari per la muédte. achí dit de primeres que me va gafà un escalufríu profumdo, la póo que me va fotra el malparit del seguru penso que encara no me la he tret de sobra i per postras la meba señore va deichà de fullà am servidó. ¿que padqué? pues padqué encare fént el paperot de chico martini la molt pallussa feia el papé que, apurufitán l´avi no entessa, li bén currasponia: el de chica martirio
.
i parlán de chicos madtini i de chicas martirio vuldrie de fé un pum i seguit a modo d´afechitó: el pallu que jugàn a cartes pretenia de rifarse ma mullé se pot dir que tenia bastán mal gustu. si és que no som ré. tan rufià i tan cabrunàs alóra. però mitin, me va surtí malamén la jugada i no vai acumsaguí d´endullar-li a la malcriada ni a la ceba p.. mare. i per si achò fos poc vai perdra allà a sobra la taula de flepa de culó verde els pocs ahorrillus que vie fet hasiendo las amerícas i si antes ja estave arruinat...are me vie quedat pràticamén en calsutets com nostra atimat prasidén Porta. però no me vai deprimí, hans al cuntràrit, vai dir en surtir que turnaria a refer-ma, que si jugán a la lotéria no me vie dessempallegat de la molt bruicha, pues allò siria en otra ocasión i per tant no me vai desmuralisà en amsulut. vai pusarme bén recta la meba pajarita, la de abajo y la de arriva me vai treura la caspa que tenia anasobra de l´honbro achí achà com fén de subrat i li vai dir a la mullé: ascolta carinyu meu... "si no ha sio anaquesta si deu bol sirà a la prupera que et dunaré pel culo", a lo que ella me va respondra: "ascolta carinyitu meu... sirà maÑñÑñífico perdra´t d´una puta vagade de vista, ¿bale?"...i ni s´imajinan com de patitieso me vai quedà am quella mena de cunplido por parte de ella. asin que retrosedí dugas passes enrera, la vai mirà de medio lao i vai turnà a entrà al cansinu, vai demanà al camareru un vísqui am sóda, vai agità els cuatra cúbitos de yélo mal cumtats...i tot per intentà d´apagà les penes am alcuól. no me va impúdtà llechí a leti keita del envase allò tan manio i tan vosiferado por las autoridades sanitarias que diu que: "veva con moderasión, es su responsiabilitat"
.

jueves, mayo 22, 2008

busté chúcha sañó prasidén. vachi tranquil home.

- feie un tienpo jo veie el purugrama "busté chúcha" de l´ex-amante de la Chúlia Úteru, en Quins Puyals, purugrama que feien per"la ceba". tanbé surtia un barbúo paquiritu que li feie cumpañia, si coi si, aquell que deie que "no se pot matà tot el que és caúchu". pues are pusats a chuchà al noi aquet que semble fa de presidén i sensa cap disimulo va surtí fén el pallaringa diumencha passat, un no s´està de racumenar-li que vagi a passà uns dies ca l´amic roures no sigui que l´aicheta del mediapro se li faci curt i tingui de treura l´unimséf de les samarretes per estanpà la imatcha del prupé festival de sine équits, vera si algun dels seus jugadós fan el prutagunista an comsevol fliín.
.



ell estarà en forma però jo hu estic més

.
- sàpigan que abui sarvidó hi nirà al sine pues a presensià la bunica estrena del mundo mundial del cuarto-capitúlo de la nissaga de l´homa del barret i el làtigu. achí que facin el fabó de no mulestar-me en amsulut a partí de mitchatarda pues padqué estaré medrando por diangunal-mar a la reserca de la meba entradeta per veura aquesta prassiossa panicula de l´Espil vérd i del pato Lucas. a mi me cau força bé aquet noi, coi, el chorch Jarrison Foc, ja des que feie aquell papé en que representava al cunductó de l´alcói milenario. encluso me recuetdo del seu nom padqué el relaciono i molt am el meu atimat prasiden del basalone: en Jan més sólo que la una (i que les dugas). per entóses ja me vai afisiunà a la serie de les avanturas del acreólogo am l´auca parduda a la que tanbé empaitaven els nasis. pues han passat ni més ni menys que trenta anyos desde allabós i ja poden veura com al pobra actó se li cau la pell a tiras; com se sol dir, s´està descujaringan a marchas fursadas sense volta enrera, i és que oju, va camino dels setanta el nuiet aquet. ja m´estic ensumán veura al sañó mestra, por sierto més jubanet que l´amic Jan sólo, fént d´Endiana Dellóns, am el seu fuetet i el seu barret perseguiendo als dulents encamsalats pel bacó perdut. aquet bacó perdut asin a lo"baserru de oro" hi seria d´amagat anadins del tenplo maldito que està fet el nostru més que meraballós clum... des que els altras el van deichà de bén sulet. se trataba d´un tal sandru i resta de colegas que naven darrera d´una bunica calavera de vidra, que no pensin malamén, no és pas anal sañó trusco vanovich a qui me refiero; dicho lo cual, tal cosa demostra que per molt que busté es monti una història per buscà umjectas perduts el milló que pot fé és nà a l´areopuerto de basalona a vera si troba els calsutets perduts del bacó de fang.
.
i és que si aquet bonhóma està en plena forma jo no pudia de ser menos, siràn més de sién anyos de atrotinamiento a mis espardas però sigo aqui, al pie del coñón. are, el meu fuet és més curt, no tan llarg com el que porta a sobra l´aventureru aquet però passa que està massa escarransit i fot bastanta pena tanto si lo miramos de fremte como si lo miramos de medio lao. achi que desde l´ humil faristol que és el meu aspatarran bloch me purupusat de trucà a jolinbut a demanà pues un camelo parqué me posin a proba els sañós capatassus del se-tímo arte i tengan a vién el conseder me ni que sia un papé de bultu an comsevol eséna de la prósima panicula de aquet pallu. faria uns calarunets que bé m´anirian per unplir huecos dins de la meba maltrecha ecomomía domestíca. i en cabat sàpigan que no me fa cap vargonye el nà al darrera de directós i pruductós per demanà aquet puestu de treball. anaquesta bida quien no mama no llora i el amor es como el buen bino, ¿ a que no hu sabien? ¿que padqué? pues padqué mejora con el pasolosaños. però bé, are que me recotdo no era pas d´amor del que els estave parlán. per acabà aquet bunic humanacha al noi de les avemtures per mig món buscan auques perdudas enmich del desierto, calses dibinos que si el tasta el pot deichà mig garrulu...i como sino tuviera usté sufisiente visitán coves que estan a sota terra plenes de galifardeus i vagonetas que semblen montanyes russas. un servidó els acunsella a que vagin al sine a veura aquesta estrena de l´Endiana, a vera si el númaru d´arrugas per desi-métro cuadrado de pell sa mutiplicat per deu.
.

miércoles, mayo 21, 2008

...todas las cosas buenas tienen un final


- En primer lugar agradecer al bueno del Cheri que me permita escribir en su bitácora personal unas lineas acerca de una de las historias más apasionantes que ha escrito la humanidad en su afán de superar todos los límites impuestos por la implacable Naturaleza. Esta aventura de lucha contra los elementos es una significada prueba de la grandeza del espíritu humano cuando es aplicado de forma positiva para la obtención de una meta por difícil que esta sea. En este sentido, la lucha en pos de conquistar el polo Sur de la Antártida en el lejano 1912 por parte de un par de intrépidos y valerosos hombres R. F. Scott y R. Admunsen, es una referencia que demuestra el cómo las cosas buenas de la vida deben elevar nuestro espíritu de autoestima y fe en nuestras propias posibilidades por muy remotas que en principio nos parezcan. En este humilde escrito me circunscribiré principalmente al comandante de la marina británica R. Falcon Scott que sabiendo cual seria su trágico destino final, no cejó en el sano empeño de conquistar la meta a la que tanto tiempo y esfuerzo habia dedicado. Si ustedes me dicen que estos pioneros de las grandes expediciones terrestres estaban algo sonados, yo desde luego no les restaré ni un ápice de razón en sus argumentaciones por otro lado bien lógicas y tangibles... pero cuando lo intrépido sobrepasa lo razonable entonces dejan de serlo... aún a sabiendas que todas las cosas buenas tienen su final. En este caso un triste final.
.
Intentaré hacer un resumen de la historia lo más ajustado posible. A principios del siglo pasado la conquista del polo Sur se habia convertido en un objetivo muy deseado por parte de aventureros que suspiraban por ser los primeros en poner los pies en el centro de esa desolada meseta de hielo y de muerte. Tanto Scott como Admunsen partieron hacia el continente a finales de 1910, cada uno por diferentes rutas. La preparación del noruego para afrontar este tipo de empresa era muy superior a la del inglés, así como el hecho de poseer una logística más optimizada para la consecución de este dificil reto... y que a la postre el tiempo demostraria cuan errado andaba el militar de la armada "on her mayestic service". Los utensilios transportados por el afamado aventurero ártico ofrecerían un rendimiento final decisivo para ser el primero en plantar la bandera en el inhóspito lugar perdido en los confines del polo, tanto por su colocación estratégica a lo largo de la larga ruta hacia el Sur, como por el uso más adecuado que tuvieron por parte de sus porteadores. A parte de todo ello si le sumamos el punto de inicio de la "pequeña excursión" de uno y de otro, las decisiones equivocada del comandante, muy orgulloso y autocomplaciente él, junto a las numerosas inclemencias del tiempo en la vía-Falcon, el resultado final es bastante comprensible. El carácter más sensible e inestable del tripulante del Terranova en relación a la frialdad del noruego harian desgraciadamente el resto. Toda la mística del esfuerzo personal basado en creencias cristianas no ayudaron en nada a Scott, con lo cual la tragedia de aquel final tan dramático se hizo más grande por las enormes dosis de heroicismo derivadas de una gran irresponsabilidad de él y del resto de sus hombres, en relación a la cautela y enorme espiritu calculador de su rival nórdico. Scott habia perdido su carrera hacia el paralelo de latitud 90º y llegó apenas un mes pasado desde que Admunsen y su equipo hubiesen arribado gastando muchas menos energías y tiempo en dicho epopéyico logro.
.
"¡Dios mío!. Este es un lugar horrible, aún más terrible por haber trabajado tanto sin obtener la recompensa de ser los primeros" .Scott
.
- La hora del regreso al campamento base situado en la base McMurdo no se podia hacer esperar, eran más de 1400 kilómetros de durísima travesia por el gran glaciar que comunicaba la meseta antártica con el mar de Ross; el viaje de retorno de los expedicionarios derrotados se haria cruel, primero, por las inclemencias del tiempo, segundo por la enorme desmoralización que supuso el haber visto como se les habian adelantado en esa conquista donde no habia lugar para el segundo puesto. Ni tan siquiera el honor o la gloria de los bien vencidos. Uno a uno fueron cayendo como moscas, las ventiscas antárticas con temperaturas que superaban los -40º y la nieve que se hundia a su penoso paso fueron enemigos que se sumaron a su desdicha final. La situación era irreversible, Admunsen ya estaba prácticamente de vuelta, sería el mes de marzo de 1912; mientrastanto, los hombres del desdichado pero intrépido inglés iban arrastrándose por la blanca meseta y después por el glaciar Beardmore, con los perros que iban desapareciendo uno tras otro y ya sin ponnis ni trineo alguno para recibir un auxilio en forma de transporte o víveres.
.
Finalmente, el 29 de marzo los tres valerosos aventureros que quedaban perecerian congelados en su tienda a poco más de 10millas de una reserva de alimentos y combustible que ellos mismos habian preparado en el largo viaje de ida. Quizá la arrogancia británica y el desconocimiento del terreno ante la meticulosidad noruega son factores decisivos para explicar bastantes cosas. No creo que sólo se tratase de una cuestión de mala suerte. La mala organización así como la falta de previsibilidad de los suyos fue un castigo y una penitencia que pagarian con la vida, pero en modo alguno era una injusticia divina como así creia el hombre de fe que era Scott. Su orgullo jamás le permitió reconocer error alguno en la planificación del viaje tal como reflejó en sus diversas cartas dejadas para la posteridad y dirigidas al pueblo británico . A pesar de todo esto, desde luego debo reconocer la enorme valentía de esta gente que con su mezcla de inconsciencia, una cierta falta de respeto por el terreno que iban a pisar y un brutal déficit de experiencia convertirian una hermosa meta.... en una de las mayores tragedias del expedicionismo moderno.
.

martes, mayo 20, 2008

el ninot diabólico de San Cugat

.
- daspués de esplicar mis andánsas con la rusa por el barrio gotíco, pafabó, usia la remera de los bajos sinfondos, bamos a ver si me esplico, la mujer del cojo y el tio cachas del segundo tersera coi, achò achò, aquesta no pas atra. lo desia podqué la del pimero-pimera es sorda i siega. vién, hoy pretendia hablar sobre algo que seguro les intaresará... más encluso que las ensabunadas "la ceba" del hotro dia en san Chuan d´elspí, ensabunadas dedicades anal nostra atimat i venbulgut sañó porta malestruc. asin que si s´escau, tápense todos ustédes las orejas y persignense, que hablaré del munyeco diabolíco de san Cugat. are, miten com al nostra prasidén se lin va l´olla úna i una atra vegada, de primé am el manio tema del meraballós putàtil dels nassus al seu despacho purufassiunal quisir, de segundo am les escuchas telefonícas a la riunió de la chúnta diramtiva, de tarsé diuan que am la cagebé i la sia, fins i tot la tia i cumpañunia de por medio. ¿seguim? bale. de cuarto auscultas variás des del unonimato, achi com si fóssin sonbras chinescas i sandruscas des de l´upusisió. are, las de nostra prasident son unicas, i oju, pedqué no dir- hu, una mica chulescas tanbé. sañó elefante, mire que como servidor le salga de cotrincante pa las prosimas erecsiones a ver si me se va a pillar un resfriao de pare arnau i molt señó meu. am tota la déria e-mosionante i sensurante va a tener más de un glorioso poblema querio presiden chiqui, paddó, "chuqui" bulie de dir; i al ilo de tota aquesta esbatussada per treura´l com curraspón de la ceba bunica pultrona a mi que me rejistren
.
busté creu que am aquesta bunica carona que faig pudria sé un ribal a su altura, asin a lo Jamets Bacond tal com està busté fet? ni arto bino pafabó, i are! entóses com que me va venír al meu cap allò que jo no sóc pas mediàtic, hans al cuntràri, o milló més bén dit, sóc un parsunacha del tot miedàtic en tanto i en cuanto numés nasesito de mirar-me reflexat anal espejo del meu cuarto de baño per espantar-me anamí mateich; i tot achò li dic pues més que ré per espiar-li achí am el meu pinganillo en ma. en cabat tots els sosis farem una nuvela com les del sañó brocólit aquell i si en rep amansases del fredit crúget u si li sabutechan la llócha l´astadi,no sé fins a quin púm busté en farie raspunsablas als nois de la tresera edat del entorno el clum i tot plegat. ¿oi que m´antén?

lunes, mayo 19, 2008

vagina kasinova, una mullé emsalén i una milló amante

.
- pues sí sañós. aqui aonde me vén, en uno de mis periplos por sonas innobles de la siutat condal conosí a una sañureta subietíca de nonbre Vagina, de apallidu Kasinova. la mui pencas era una olga sana de cuidado pues a pesar de ser una dona de von biure i de milló veure, no se pot dir que fos una pustituta ni de la bida ni de la muédte; asin que mejor dejémoslo en el termíno médio del conséto. entónses fue ese uno de mis primeros de-baneos amorossos en los que coloqué baÑas a mi sancta esposa, i tot a canvi de la jubaneta rúsa. les debo esplisitar que cuando realisé el amor de manera furtiba y sin perserbativo no estaban de moda esos penjolls que venen a les farmàcies i que tenen per nom Meho Kondónes u algu achí, anaquella épuca s´havia de ser valiente, la cosa era sertamen difisil pels hómens i la póo a gafà per contagi una infermatat veneréa era molt gran entre la baicha susietat Barçalunina. en concléto me namoré de este ermoso espe-símen venio del este, alta de estatura i guluriossa de caderas, pues para conpensar el terrible algarabío a que servidor havia estado sometío en tanto en cuamto mi sancta bujer me osequió con unas presiosa cornamenta con un amigo común de tota la bida. la primera trubada va sé en pleno barrio gotíco, sifanofa allà pel carré San Pera més bajo "el seremoniosso", usia en vell mich del casco amtiguo, una sona por siéto mui perigrosa y frecuemtada por seresos, latinkins, galls y lesvianas variadas.
.
mitin bustés, ni el sañó aquet anumanat max Mosleis, a qui li agrada tan fullà a la intimitat con icoños pornos por montera, haguès estat tan a l´alÇada como jo mateix. aquet gran capatás de la fúnmula húno junto a su amigo bernat Esquelestóne, sepan que van fuertes por la bida, son ansia anos de armas tomar, i a sobra tenen una de calerons que no s´els terminaran de pulir mai. pero a pesà de tot no estan aún a mi altura ni falta que les ase por sierto. mi entensión es que ustédes emtiendan que yo no he pretendío nunca pareser un envedioso ni tan sólo per casolitat. pero tan corcomíos como estan este par de andrajosos malnasíos, ai paddó, que del peso de sus bolsillos un dia caeran d´esquena i no habrà ni puñatero Dios que els torni a pusà dempeus; i vaya si le dan fuerte al ajetreo los desgrasiaos! oigan pot fabor, que no soi envedioso, sepan esto por ensima de todo. mitin bustés, no quisiera de imaginarme qué conyo harian con mi bieja amiga de jubentut, la Vagina Kasinova. putsé de bon cumensamén el parell de magmates tindria la desvergúensa de haserse los suecos pa luego pelársela a la fransésa, en tot cas m´impóta una sancta miétda lo que tuvieren vién a haser, eso si, sienpre que no se la hisieran a la nuieta que vai cunécha después de casarme am ma bunica i atimada mullé. jo me l´atimu molt i ni con sién adulteríos o dosiéntos gestos opsénos hemos dejao de apesiarnos. asin que omserben que mis andánsas no son ni peores ni mejores, son sinplemente diferemtes. a modo de afechitó y debio a su ejenplar fidelitat les dedico esta prasiosa musiqueta d´un noi que podria ofresernos una buena visión de tot plegat

sábado, mayo 17, 2008

¡¡¡ jo no aguamto les criaturas !!!



achò achò. espanteu-les, allunyeu-les i si puede ser fins i tot amagueu-les. mitin, jo no pertenesco a la crussada anti-ninyo...que dispués no se diga que soi un rasista de la bida, però és que goitin bustés, un dia de estos me la haran tan grossa que al final me asosiaré a la agrupasión de los iaios pro-lluita contra els marrecs. hàntes de aller estaba vién tranquilo en el parque de mi poblasión dando coñomónes a mis palomos cuando unos ninyos que estaban jugamdo a la pilota me tocaron la asotéa de una gardela. en eso que ni se les ucurrió de venir a solesitar-me debias desculpas por su acto a todas lúses endigno, atrós y lleno de maldat ante mi más que onorable persona. entóses vi pasar por la sona de autos a un monisipal (u auturitat cumpatén) con su gorra y con su porra y fui a denunsiar estos echos tan lamentavles. mite usté, le dije, estos ganverros a parte que son insuputablas, se pichan a sobra y ensima le hasen inposible sus estonetas de pás i sosi-ego; ninyos de Dios, que no tenen uns sañós pares que vigilen sus fichorías, uns torracullons que jugando a fumbol en la plasuleta de la vila han mareado la bola de tal forma que me la han encrostao en tota la coronilla que una mica més y me dejan estabornio. usté que es jués conpetente pa esas situasiones deveria ajustisiar a estas creaturas tan salváchas que no tienen dingún respéto por su entótno y menos si se trata de ansia anos como serbidor. métales una buena multa que les sirva como escramiento pa que no ripitan tamanya vilessa,que daspués aquets crios pujan com pujan...
.
entóses el señó ubrano me ensinuó que estava en mi prefemto derecho de esponer mis más que rasonables quejas, pues la sosiedat no debiera de permitir que se acometieran tamanyas afrentas en los jardines de nuestras siudades, con lo que acto seguio se diregió hasia la colla de galifardeus que peloteaban sobre el ajardinado séspet. el monisipal se asercó a la quitchalla meneando su porra y en gestos com qui diu bastán puruvucatius i chulescos achí a lo enjuto Gonsáles que fins i tot me va fé bastanta pena. entóses me desidí por reasionar y en acto de penedimiento fui hasia el funsionario del ayuntapelas pa desirle que esculpaba a los pequenyos mocosos, que por mi com si feie borron y cuenta nueba pues com milló, que tot estava ulblidat pardunat i condonat. el jodio del guàrdia me miró como con cara de deasafiamiento, asin com de reojo pa a continuasión y sin dinguna esplicasión más, propinarme un cop de porra al cap que mitin si vai veura el frimamento que encare me fa mal i tot. asin por ir de justisiero a lo chárles romson me llevé dos manporrasos por culpa de esos cavrones enanos: el primero fue un cop de pilota, el segundo fue un cop de fuet i no presisamente el de can tarradellas. pa terminar tan sólo deseo añiadirles que se malfien de esos ninyos se llamen torres o se llamen jaumet, sepan que a la ménima que puedan se la futrán.

viernes, mayo 16, 2008

¿se avisinan vientos de canvio anal basalona?

.
- pues sí sañós. aqui on bustés me veuan jo els dic que estem bén a prupet de tení el goich i la satisfamsió cumtinguda de presemsià l´arribada de vientos de canvio anal panorama asul i grana i ja saben que tota renovasió moltes vegades porta una rabulusió. per pusà un emsempla, aqui a la fotu que una colla de viga-tants ens vam fé apujats a dalt del gratasielos del roque-félar senter de la siutat de noba-llorc allà pels lejanos anys vint, sàpigan que en el fondo cap ni un de nusatras pemsàvem que la cosa de la cunstrumsió evolusionaria tanto. passat el temps un servidó torna a veura aquesta bunica imatcha de familia i pensa per endins: "mitin, pasada gariebé una senútria ja no fem els edifisis de vidre tallat i de ferru culat, hans al cuntrari, utilisem materials com més lleuchés, deichant de banda els materials pesats i caducos am que els meus cumpanys de treball i sarvidó aichecàvem aquelles obres faraoníques de l´aquitestura cotenporànea..."; allabós segú que s´han adunat del detalle que porta la foto en blanco y negro que mostra com estàvem de penjats, si fa no fa molt més que l´alÇada d´un campanar. pues jo no tenie ni póo ni vertígo pues padqué jo ting els cullons molt bén pusats i per achò vaic ser pionero en la trasfurmasió de la susiatat norda-americana, una susiatat que va ser canviada gràsies a l´amtuasió d´hómens com els cuatra arreplegats de la famosa estampeta. el pallo de la meba dareta és un cabrunàs que es va fullà a la meba primera núvia i si s´hi fixan bé, jo sóch el pringat que està al vellmich de la fotu am un paperet a les mans. tirán cap a l´atra custat hi ha un cill de puta que me va ficà baÑes molt daspués, ya de cuando los anda-míos se comensavan a utilisar en el ramo la construmsión.
.
si Déu vol s´avisinan vientos de canvio anala nostra atimada institusió com van fé els prohónvres d´aquells temps en que la bida ere tan feichuga i no teniem ni per comprar-nos un piset al camp de l´arpa. siertamente passàvem molta nesesitat. jo no vaic fé molta furtúna fent les ameríques, sàpigan que vai arreplegà uns quans calarunets i poca cosa més, calarunets que me van serví per casar-me en turnà a la meba atimada basalone. jo no ere cap dasgrasiat, are, tanpoc tenia cap inpério que diguem però el més impután és que un servidó no tenia onde caerse muédto. achí la cosa am aquells ahorrillos ma delicada situasió se va endressà penjim-penjam fins que vai ubligà a la buarra i gandula de la meba apresiada cumpanya a buscar-se la bida al ram de les cantunades. i és achí que la familia Nabarro va cumansà a aichecà mansanas de edifisios per arreu de la siutat i ja nimgú ens pudia aturà, ni els del antigament guluriós ram del tèxtil. tot va transcórra amb una gran nurmalitat fins que va arribà el sañó Ñuñes a desafià el poder de les colònies de tot el pais i és anaquí que hi van fé acte de cassori dugas families de la meba estirpe per agafà las riendas del clum que dona nom a la siutat. amb tota aquesta prasiossa història es demostra que per molt que passi el temps, quan un té els santos pebrots que ne tingut jo i a més cuenta con una embransida de cuidado, pues no se té de tenir cap póo anal futúro. sàpigan que per molt difísil que se posin els seus purublemas numés tenen d´aprendra del sañó asquerro i am tota la parafernàlia habida y por haber dediquin per sobra de tot molt esparit emprenedó (i empreñadó)...futén un cop de puñ a la taula i tirán cap amdaban, que ja vurà busté com la binagra no li fot cap falta ni aquí... ni allà.



jueves, mayo 15, 2008

tinc ganes de marcha pues padqué me lo pide el cuerpo, ¿bale?

l´aspactacla té de cumtinuà

- aquesta és la meba història d´ahí al capvemspra. uns rumàrios me van demanà anún semafóro de la siudat condal que ni que fossi per una mica de caritat guiristiana els prupursiunés pues una petitona almúnia per tirà amdaban. i jo asin de primera pues que no vai aseptà, els vai dir que no m´aguantave els meus peps..are que tingui servidó que aguantà els peps d´un altra. i és achí que me vai girà de repente i ana l´atra cantunada del carreró de deban pues vai veura una paralleta bén aicharida (homa i dona, no penseu pas malamén, ré d´un pallu i el seu micu ni cosa paresida) jugán amb un parell de boles, achí com fén una noba teoria de jochs malabars però sensa el bufó de turnu. en quet presís mumén me va passà pel meu atrutinat servei de veteranu la pussibilitat que podrien sé el caúchu i el decót que estaven agafán déria per animà als sañós cunductós que hi pululaven per la sona am un intrépid numaret i que amb permís del sañó alcalda i cumpañunia farian la delisia de grandes i pequenyos. vai umserbà aqui aonde me vén un gran númaru de capsigranys que amb cara de gammarussos miraven per la cinestra de les cebes "voitures" quell esperpento que ni l´asquerro del seus millós temps vés fet milló. a la cruïlla del paseo desgràsia i diamputasión un estremesimiento se aduenyó de mi: el fill d´isidre el cabreteny estava tocant-se les boles, però no pas les boles dels jochs de hàrte i pretisdigitasión no no, les cebes bunicas bolas i fins i tot semblave pariente del meraballós cantaor l´andreu calamares.


como quien dise estaba gratan-se els cullons, a ver, pa que conyo nos bamos a enganyar. entóses vét aqui que aquet pelúo damsgrasiat no va tenir cap sancta vargonye i me va demanà fent-me senyals desde la porta del bebe-uvas que lin dungués una llimona. prasisamén anamí que sóc de tot menos lorenso rico. bé, ni lorenso rico ni povre, qué carai, com si un sarvidó fos un Maricón-D d´aquells, si coi, com el de la gomina que encare deu sé engarcholat entre barrots per tanoca... o incluso com si un sarvidó tuBiese asiónes en el Prior-rato de San sadurní d´ano ya com els sañós que li donen al garrote i l´estaca quan arriben maldades! allabós i com tenia de sé que no me van convénser ni chens ni mique, i que com me dic tomeu jo no tenia padqué coi resoldra la buchaca ni dels rumàrios ni dels afisionats al lansamiento de buletas de culós. si no és cap incunvanién hu milló que pudrien fé és nà a visità la prassiossa redacsió de quet prestigiós diari de l´anyo de la rodrígues picó que hàntes tenia la sede en la calle talleres y ahora levitan por la plasa francécs marcià i demanà que els deichèssin publicà un anúnsio on sensa lús ni paquigràfos demanèssin un puestu de treball ni que fos a l´entradeta del parquin de l´astadi per fé neteja de vidres dels cotchas dels diremtius, jugadós, sosis i patisans de turnu. daspués quan arribèssin per la nit a sa morrada podrien presumí deban la familia i hànte la intimidat de un par de espermas, que s´han guanyñat el sou del dia sensa havé hagut de demanà a un pobra iaiu un putu duru. mitin bustés, l´horno no està per boys i si vulem que l´aspactacla segueichi rutllán pels carrés de nostra siutat hem de fé acto de contricsión i lliurar-nos de concedí almúnies a comsevol garrulu que ens foti el puto conyasso.

miércoles, mayo 14, 2008

l´atimu molt amic Chusét lluis Ñúñes. am busté racuperarem nostra idiosincràsia perduda hase muchos anyos. que dios le ven diga.

el pumblema de nostra vestidó son els seus bicis


.
- vét aqui jo que pensave que ja en teniem d´equip siclista quan are descubreicho que en tenim un altre anadins del vestidó. pues ja hu va dí diumencha el noi de "los mil qui-lillos", atramén dit txiki barigistaÑ, un gran ruqueru i una milló parsona; i és aqui on jo pretenia d´arribà: nostru vestidó és un pelotón siclista, usia està ple de pilotas. al meu parer nostru pumblema no és pas de bisis ni sicloturistas sino de sinples auto-estopistas en vellmich de l´a-7 buscán un galifardeu que s´aturi per emportar-los a siutat. i sento de dir-lis que aquet és el clum dels meus desamós are per are i per achò m´adresso des del meu humil faristol al segretario témnico del basalona. entóses lins tinc de cumfessà que el meu prasidén sañó Porta a cada dia que passe va perdiendo bótox i per tan la cumfiança del sañó sosi i patisan va decreichén am el pas del temps. i va perdent bótox a medida que el cabesúo de San Cugat va guanyant l´atra bótox anala ceba bunica carona. ja saben de quin botóx els en parlo, el tema d´arrugas a la pell i els injertos que de tanto en cuanto resibe el másimo mandatario de la emtidat asul i grana. i és que tantes bicis anal vestidó estan pansint nostra prasidén que té moltes afisions però no pas la del siclisme. per lo tanto el cap de pelotón me semble anamí que té de vení del vallès ucsidental... i jo suposo té de ser un dels tres capitans.
.
pues aquet clima tan biciat ha fet que no haguem cuncarit cap títul en aquesta tanplurada i és que els jugadós buldrien tení la ceba bici per nà de casa al entrenu i del entrenu a casa sensa fer cap acte d´insivisme contra el medi ambién. son uns amantes del bícing i en aquestes estem: el sañó alcalde del ajunta-pelas hurie de premdra nota i felisità amb un humil detalle al nostru planté per aquesta forma d´actuà tan choióssa que reduse los indíses de comtaminasión dins la siutat cumtal que ni el noi de los berdes. i quan els parlo del noi de los berdes me refiero al noi aquell de la inisiativa per catañoña, aquell gamarús, si home si, un pallo més calbo que el tsubi-tsarreta i que era barbero hàntes que alcalda i alcalda hàntes que cunsellé... i cunsellé hàntes que gurró; nastic més que garratibat am tot aquet seudo enculo-chisme que acabarà am un guirigay de fortes emusions. per cumansà una que tenim bén a prupet: la e-musió de sensúra en contra del sañó prasidén...i és que el greu afer dels bicis està afectant de mala manera anala nostra gent.

martes, mayo 13, 2008

pa mádtes y trése ni te casen ni te embauquen

-pues sí sañós. aquesta més que guluriossa dita és d´atrabanda molt avidén. pa mádtes i trése ni te casen ni te embauquen, usia que hu milló que pot fé busté és tancar-se anadins de casa ceba i no sudtí al carré fins al dia siguiemte que segons quines coses trobi igual fins i tot prèn mal. mitin si aquet és un mal dia que jo me recotdo que per aquestes antranyÑablas datas me vai casà amb la bruicha de ma siñora, per a que vechin bustés si no ting raó en achò que els cuento. tota la bida i sensa ser encare ni gran ni lliura, bé, lliura segú que no, però de gran com a mínim bastán i una mica més. entóses aquesta bunica dita del refraneru agpañól se pot aplicà a moltes coses com per posà un emsemple al fet de si busté tindrà un dia nefasto per fé l´amó u per jugà a la guti-farra. i és anaquí on bulie jo d´arribà. milló que deichi les coses imputáns de la bida per endemà no sigui que tot li vagi tuerto en lu que lin queda de dia, que sí coi, que val la pena d´esperà una miquete i no tentà a la suerte que tapóc val la pena i no és cuastió de desafiar al diavlo. asin que ni txiki ni runaldiñu he desidit de dedicar-lis anatots bustés aquesta prassiossa maludia de les cuatra bodes i un funeral pues padqué aquet gran sirco que és nostra emsistènsia no és més que achò: per un custat tenim els cassoris de turno que ens amarguen am tans malsdecap fins que anem al nostru nimchul curraspunén un cop arriba"la llamada del seÑor"...per l´atra custat...allò de tanta unió fins que "la muédte nos separe", total per acabà siendo el trist purutagunista de comsevol funeral dins la ceba bunica caicheta de fusta i amb milés de meraballossos cucs fent el seu festín paticular

.allabós sensa solta ni volta un que ja ha passat tantes penúries, pues sién anyos és per achò i molt més, no té ganes de desafià la malastruga dels refranerus com el d´abui i prefereix que ni el casin ni l´embauquin com un sañó sosi cualquiera del seu basalone i m´estimu més deichà que los acontésémentos caminin per si sol. les tradisions tan arraigades com la dels candelarios estan per acomplir-les i aquesta no podia ser menos pues entre otras cosas jo sóch un superstisiós de la bida i no m´argrade ré anà contracorriente de la meba paticular universitat com son els refranes.

domingo, mayo 11, 2008

Kil - Vil. la venCHánsa. machacà. menchar-lus.


.

- pues sàpigan tots bustés que anami no me se dona tan malamén achò del kun-fú o el kagáte. entre otras cosas soi senturión lila tirando pa morao. miten, aller estaba yo reflesionando aserca del cañibalismo y andropofagia cuamdo de repémte me se vino a la mimòria pues esta prassiossa història a sang i fétcha del cuentin tarambana aquet com coi se digui. ja poden veura asota i a jusgar por el retrato en que simulo a la sañureta Umastúrman com vai anà de cacera per les sempre bén endressades ufisines d´aristídes mallóls en busca d´un amvucat de cullo nonbre deseiaria no acordatme pero que por desgràsia me recuetdo a cada dia que passa. entonses agarraria mi catana con mi braso diestro y comensaria a tallà caps de prasidén fins a utilleru i allà no quedaria ni l´acumudadó; ni que tuviese hànte mi presémsia al pequenyo andrés Salta-montes de la sesta me produseria miedo alguno... pues tal es mi nivel en artes marsianas que no tendria ni pa empesar con el gran lluitadó de sumo en ferran Soprano. creo suponer que me apareserian sién mil diremtivos con ganas de haser rudamchas de un servidó, con la misma mala baba que los sién mil chinitos de la penícula. pueden de imajinarse la de saltos que habria en la sona de avant-llótcha amb els canapés i els sanvíchus per montera i el got de cococola embrután l´americana de turno del sañó chavié sala mastín...anaquet i anatots els seus secuáses els embiave jo a pastà fang com els elefangs...

el pincho morruno que me haria con la pequenya cabesilla del prasiden porta faria las delisias de mis envitados a mi paticular festa de aniversario y con el resto de servidunbre prepararia un postre que ni el noi de les natilles, l´amigo caúchu; esto es lo ménimo que meresen por traer anal nostru clum a la situasión que ustedes y yo estamos viviendo. allà nada más verme arribar me conoserian por "la núbia" que en su dia buscó su vengansa en la persona de "vil" y sus 88 maniacos con quienes arreglaria biejas cuentas pemdientes. la bataya seria de órdago a lo grande i consumio el acto justisiero, mi sagrado nonbre pasaria a la mero teca del clum como el sósio que tuvo los arrestos sumfisientes pa desagraviar a tota una fisió a la que van fé patí durant dos anys seguits...
.

sábado, mayo 10, 2008

àfrica

- sàpigan que mai de la bida he anat a l´àfrica pues padqué no, però achí i tot he de dils-hi que de sempra he sentit una atramsió per aquet bunic cumtinén que tenim anal otro lado del estretcho del Ginbraltà. és un cumtinén am mols paisus, am molta gent de culó (sifanofa com en samuletó), i tanbé té desiertos, chúnglas am bichus penjats del arbras i una prasiossa muntanya en vellmich del territori anumanada killo-manjarró, de més de sinc mil metrus de alta. prò hu que me fa més póo de tot aquet meraballós guirigay de cumtures, de races i de llemguatchas tribals son els pallus que porten un os clavat al nas i redueichen el cap del primé turista pringat que es perd per aquells boscos. si busté fot una passechada per alguna selva i l´agafen els aburrígens mala peÇa al teler: allà pel llençol africà nià tantes guerres entre les etníes rivals que qui no porta una llança porta una destral o un fusell de asalto venut pels cills del primer mundo. diuan les males llenguas que van enchampà anal pobra chíqui Bariguistañ i li van reduí el cap i a sobra lin van fé un vudú d´aquell en que li fotan maldisions sensa sabé per quins setsous. are, que més desgràsia que reuní en el mateich equip en Turam o el germà dulent d´en Bidal no la troba ni dins del puchero indigena. si montem una caserolada pel patit contra el mallódca me racurdaré dels mistéris del àfrica, pues ja m´imaginu al cafre sanisu de torn punchán a tot kiski en la figureta del mateich noi dels rimchuls.

.els sulús del àfrica van am plomas, am llances, am escúos de cares molt lléchas i poden purtà ana sobra lluis-mascaretes (sienpre con el baselona). usté ya puede correrse to lo que le dé la gana y más, que els moreniyos dels cullons corren encare més i como le enganchen le joderan y mucho de la pupa que le haran. aquesta gent no van am tunteries ni se anda con txikitas. punchan el coi de flecha en el primer trasero que arrepleguen i com ja va dí un parent de la tribu dels que tenim aqui a basalona "corren com un benegre per guanyà lo de un blanco y en boteya..."; el popla més sélebre de la sona dels grans llachs son els Guarrin-Dongos i com ja els vie dit tenen un cabesilla esperto en vila-trancassos que va agafà el primé vuelo allà l´anyo 97 per arribà a la capital del reino d´Isabel la catódica. aquet mienbro disindente desidí que ell no turnarie pas a passà més gana i desde allabós que el tenim pululán per uns quans puestus de la pell de toro i am ganes de marchà per cunéicha territori inexplorat ja sigui al pais de la pota o bé a terres anglo-sexsones. i aquet se pot dí que és l´aumtèntic esperit aventuré dels jugadós de fumbol arribats de quet bunic cumtinén per umplí les nostres aspatarrans lligues eurupeas on fot falta gent que tingui dos putetas per córrer i un altra puteta per aguantà bé el parell de cullons que li posa nostra iaia.

viernes, mayo 09, 2008

els presemto el sañó nicanor, el selador

.
- omserben los dientesillos acabaos en punta, asin a modo de monserratinas, com un serruchu de cal fuster. aquet és el sañó Nicanor guluriós en sus ratos libres preparámdose pal chiro d´itàlia, i la prueba más palpavle de que l´ex-mussèn ere un gran espurtista i una milló parsona. a l´afotu el vaiem com se corda el casco, premsto i dispuemsto pa agarrar la besicleta i acometer la escalada siclista a monchuíc, en acto de penetémsia debio a que su atimat basalona no ha guanyat rederé.

las orasiones de nicanor, el selador


.
- en mussèn Nicanor era un buen honbre. lo conosian por el estra-ràdiu metropollitano por su afisión a colesionar alas de papallona y como vesino del lugat se puede desir que era amigo de sus amigos i un grandiós pare de familia. tota la ceba parentela ere d´ideas guiris-tianas, convicsiones arraigadas mescladas con un poti-poti de firmes valores tradisionales. però per sobra de tot am llum própia brillaven les hasañes basalunistas de sus tienpos de jubentut, cuando selebraba los triumfos delante del equipo blanco metiendo pórvora a sota la caca d´un gos pa haserla volar por los aires y que el grupo de fisionados maréngues que transitaban por la sona quedaran bén empastifats. se pot dí bén a les clares que ere un ganvérru. el sementimiento asul y grana llegava de pleno hasta el poso de su corasón, asin que el honbre se casó pasada la guarra sivíl en los defísiles anyos cuaremta con una mosetona de la sona endustrial, muchacha de pueblo, una santa nolla bén furmadeta, una mica tartaja parlàn però achò si, aicharida pels cuatra custats. su debosión por la sancta madre iglesia hísole de guardarse pa hotras ocaziones sus devaneos semsuales, pues le estaba de proirbido por los canónes acometer amtuasiones inpuras, ya saben, estaba sujeto a los conosios actos de estreñimiento bajo la amenasa de escomulgasión y destierro.
.
entóses chinu-chanu un dia cogió sus bartolos y se fué a visitar al capello mallór de la diósesís, el pare Miquel Mas Turbat, i le hiso voto de comfesión desiéndole que estaba a pumtet de contraer matimónio con la ja esmentada mossa. acto seguío díjole que dejaba el ofisio de cura por el benefisio del séso, que ya estaba vién tanta castidaz i que numés pretenia sé un selador d´aquells que les buscave de bén maduretes i amb ganes de chuclà tot allò que se lin pusés per deban dels seus morrus. achò si, el mussèn tenie poca esperiènsia i per achò el pare miquel tenie els seus dumtes que el noi triumfés, però hànte todo era macanànimo i va aseptà de bon grado la situasió i li va desitchà sort anala ceba noba etapa de mussèn selador...però libre de todo vincúlo religioso. achí achà que de bon matí i eximío de su paticular "mea pulpa", se va pusà a repartí paperetas con la seguiente anotasión: soi un cura en paru nesesitao de tener relasiones semsuales, con gran apetito por las vesinas de la purvinsia, lo hago de gràtis, perferentemente a horas convenias i netejo amb mochu, llengua i tot el que faci falta. al sañó Nicanor le salieron ninyas a carretadas i ensima totas maduretas... però puso las banyas a la ceba futúda purumessa...amb hu qual a partír de llabós va sé mirat am molt de reselo pel veinat, perdió a la santa nolla que se metió a monja de clapsura i fué echao de la orden capuchina.

jueves, mayo 08, 2008

Un año perdido...como mínimo

.
Un año seguro que hemos perdido. Por lo menos en una debida planificación que condujera a algo que tuviera algún sentido. La temporada que viene detecto idéntica monotonía en proyecto, concepción, fiabilidad y resultados del futuro equipo que entrenará Pep Guardiola. Me sabe mal exponer esta dura idea de manera tan poco ortodoxa pero es lo que percibo.Cuando salió Laporta con los códigos internos de turno para justificar el regalo que brindamos al Madrid con aquella liga...perdida por "goal average", mucha gente vió que el tema no se cerraba únicamente de esta manera. Si a ello le sumamos la eliminación copera en las semis que jugamos contra el conjunto del Getafe, está claro que la rotura del casco de la nave azulgrana se extendía más allá de lo que representa el equipo, para entrar en las "arenas movedizas" de un indolente banquillo a quien por momentos se le estaba yendo el tema de las manos.
.
Pienso que las responsabilidades no se depuraron de la forma más acertada, sólo se pusieron parches para tapar agujeros que iban abriéndose por doquier; gran parte del entorno mediático se vanagloriaba por entrever la posibilidad que estructuralmente hubiera una serie de cambios. Pero no. No habia ni comisiones de control ni otros mecanismos parecidos, al contrario, más caos y desorden interno... lo cual me hizo sospechar que las cosas quizá no acabarian demasiado bien. Pero tampoco me imaginaba que acabarian tan mal. Lo peor del tema es que pienso que todavia no hemos tocado fondo. Estoy mentalizado de cara al año que viene. Ojalá me equivoque y caiga ni que sea la juancarling cup pero no veo nada. No veo nada en el horizonte azul-grana. Oteo un escenario solitario, de una tristeza que recuerda el post-Llaudetismo de los tristes y sombrios años 60. Desde mi ubicación en un córner del estadio no veo otra cosa que un maldito desierto. Sólo veo cactus, rocas, arena y matojos en un árido panorama en 360 grados a la redonda.
.
No veo ni un sólo oasis que me confiera algún tipo de esperanza. Siempre tuve mis reservas pero no tanta pesadumbre encima de mis espaldas. Si digo que hay un socavón que se prolongará un par de años más es algo que ni tratando de ser optimista puedo evitar de creer. La sequía se hará larga y penosa (soy hijo de la generación Steaua y este puede ser un condicionante a la hora de valorar el futuro con una perspectiva más positiva). Pero ni por esas. La travesia del desierto está en mitad de trayecto... empiezo a vislumbrar algo lejano... pero para el 2011.
.
Quiero cambios profundos cuanto antes, sobretodo reales y que se inspiren en el trabajo diario y en la vergüenza profesional por encima del toquecito de marras. Quiero ganas de hacer cosas, de proponer un cambio de mentalidad en directivos, técnicos y jugadores. No quiero hacer reir una vez más al enemigo, ni en mi casa ni en la suya. No pido cambiar el ADN del club porqué con 109 años de longevidad ya se me antoja del todo imposible pues tenemos la personalidad por suerte o por desgracia bastante marcada. Con Mourinho en el banquillo esa luz tenue aún sin salir del tunel era ciertamente esperanzadora.
.
La catarsis deberia empezar durante el año de elecciones o posteriores....si antes no pasa nada en forma de moción de censura o de dimisiones por reconocimiento de esta junta de su propia incompetencia. Pero sabemos que todo esto es harto imposible que suceda y por tanto debo de restringirme a la via de esperar. Esperar a junio del año 2010: tratemos de aguantar ese par de malditas temporadas que nos esperan con paciencia, fe y resignación para "desfacer el entuerto" en el que inconsciente e involuntariamente poco más de 27 mil personas sumimos a este nuestro club allá por el lejano 2003.
.
Ojalá pudiera encarar el futuro con un ápice de optimismo e ilusión... pero es que no puedo, por lo menos a corto-medio plazo. Como socio y peñista lo siento. El error ya está cometido hace tiempo
.
Visca el Barça.

miércoles, mayo 07, 2008

trempera matussera

si sañós meus si. la meba més que trempera matinera és una trempera matussera i és que am sién anyos resién hechos que coi més se lin pot demanà a una pobra criatureta com un sarvidó? el minimo que sa de tenir és una miquete de samsibleria, raspémta, cumsiderasió i decoro envers un ansia ano que per no acheicà no pot acheicar ni el dit indíse de su mano esquierda. quan ere jubanet els puc churà per cristu rassumsitat que tenie una erucsió matutina de merabelloso calado, se pot dir que tenie pues unes tres per setmana. mitin si era putén aquella revifada de la puteta del mich que encluso vai arribà a perfurà el llanÇol del llit de matitmónit,hànte la atoníta mirada de ma siñora que no podia dunà crédito al que veien els seus ojasos de mochuelo. allabós vai anà al meu metcha i li vai pregumtà que per quins setsóus me llevava els matins am aquet miembro virril tan tiesu i tan decidit a fé feina des de bon cumensamén del dia. me va dir que aquesta vigorositat ere pròpie d´un troÇ d´home que estava preparat per embaucà a tota sañora que se li ciqués al deván i que de tanta putènsia semsual fins i tot podrie preñà al mateich Isaguirre. molta gent creu que la trempera aquesta se deu a que tenim la bufeta d´amvucats (porta i assusiats) masse plena a primera hora del matí i que per achò s´imfla com una guti-farra de comsevol restauránte de la bunica plana de Big (USONA).

.

entónses resumta que no, en cap cas se deu a teni la bufeta plena de pichums, i que tan aquesta com la numturna se prudueichen degut a allò que en diuen els antesos de la fase rem quan estem en plena durmidera, usia quan estem sumián (suposu que truitetas de iaiu) padqué imajinà que se li empina la titola és masse imajinà i encare més a la nostra sacrosancta edat. deu ser el que en diuan els piscólogos autu-mutibasió prepapiro, usia que el servei nostru se percata de com estem de apergaminaos i ni que sigui per llàstima indueix sumcumsienmén al pencholl que tenim entre les cames per a qué ens doni una satisfasió en cumensà el nuebo dia de dios. are que tanbé depen del tipo de suenyo, per emsemple si busté sumia en la sañore constansa pues el pinganillo encara se li pansirà molt més, si pel cuntràrit sumia en la charlis terrón pues quan s´aichequi nutarà que se li bufarà tan el rabe del mich que semblarà teni una pota més llarga en su sentro de gravedat. se pot dir sensa póo a tivucar-me que aquet pumblema de la trempera matinera és un mistèrit que ni el sañó purufassó Carbóo en tot un reguitzell de purugrames dels seus resuldrie el perqué del plegat. en resumias cuentas quan demà vagi anal meu metcha i li digui que la meba trempera no és pas matinera i que en canvio és matussera... el primé que me dirà és si he sumiat en ma mullé.