jo sóc un yonkie de nuebo cuño. pero no pas damòcrata.

.

- ¿que hai de nuebo biejos? bé, pues deberian de conoser que tot aprufitán aquets merabillosos dias de asueto, descanso y más que meresío rasposo, he consultao a mi amigo lo Bama pa si fuera de posible de presentarme a la bisepresidensia del govierno del estado mayor nord-amaricanu. seria en calidat de bultu suspitós, a véra si m´esplico, un càrrec de altos buelos, hecho a la imagen y semejansa del anterior presidente, seria un puesto dentro la hanministrasion que defendiera los derechos de los borrachos com l´amic Chorch, o d´antics sélebres puterus com l´antranyabla Vil Plinton. achò si, aquet cop sensa el coño de la indasenta y maleïda Vicaria amagadeta asota la taula del despáCH... pues jo sóc un puritano de almas tomad y no consiento fechorias mundanales escusàndose en asuntos de politica de bajos fondos i mai milló dit. seria una espesie de secretaría nasional a lo "petit comité", asin aconpañando a la Gelári Plinton, pero en versió com quell qui diu una mica més casulana. yo estaria anallà, tot tiesu com un chínchul, con mi santa mullé a un laíto, hasiendo y desasiendo a su antojo con la desfachatés y la desvergúensa própia dels yonkies. de todos modos utédes tienen de saber que a mi juisio la despechada sectària de la Gélari Plinton no merese tales prebendas ni el honor de conpartir puestu en la sots-presidènsia del congreso am la meba Grego, pues aquella dona és un putu peligro púmblico, primé per ser dona, daspués, per no ser rampumblicana. i no, a véra, no pensin baix cap cunsepta que jo sóc un germà capuchinu com els beneïts del cul-cus-can aquell com coi se diguin, pues si de cas, si en algu jo me semblo a un nasarenu de la ermandad rosiera de Sivilla,és alhora de marcà el pas quan vai de camí cap a la meba respemtiva peÑa basalunista pues me ladeo com lata-laya del tibidabu. i és que la simpaticota Condolénsia Arròs sirà mol muraneta però està més eixuta que una tarunjeta... per tan, si jo me buscu algú de cunfianÇa per un lloc de tamanya raspumsabilitat dins del gobierno dels astats units, desda luegu, lu primé que prupusaré als putats i a les putades del congreso y del senado....sirà que tingui una carchofa com numés Déu mana. i si a sobra és de culó blancoinmaculado pues encare mol milló que de més verdes en maduren... i un no s´està de ré... per a sobre de tenir més de sien anyos, tenir un fill mulatet com el coi del café am llet

breu història de tito cabòries i elsa silos

.

- en tito cabòries era un pallu de "almas tomad". menjaba pulpo crudo i bebia aigua del mar com l´amic patadepalo. aquet hómen era un semental en sus ratos libres y no nesecitaba trastos artifisiosos pa haser el séso pues se bastaba y so-brava con su desparpajo i naturalidat avi-tuales. con su mujer era bastán de cabritu pero en el mui fondo no lo hasia con mala intensión, habia algu més que carinyu en el despresio que profesaba hasia su querida. numés era cuestió d´entendre la ceba actitut tan descriminatòria. el amigo tito cabòries era una mena de pancha cuntenta que le agradaba de meter sus súsias sarpas a la fullana del mercadillu en plena carchofa...y a canvio de comprar-le los servisios ni tan sequiera la convidava a una bolsa-quicus. era un garrepa de mol de cuidadu, si sañós, si, de los de la congregasión del bastón y el puño. cuando hasia el amor con la remera de turnu, al introdusirme la pesuña de ansiano en el conosío bujero, se mojaba amb una mena de líquidu plasentero de la santa mullé; en cabat bustés tenen de sabé que li importava un cuernu aquet desparrame pues els parlo d´un tiparracu buarru i indasén. en sus intervensiones era presiso i tenia mano quirúgica, actuava sensa remurdiméns, am forsa ambisió i sensa embuts, am desisió i sensa dúmtas. era un dumingueru que mai portaba el sinturón apretao però és que tapoc lin feie cap falta. era un tio insasiable de la bida i un pasota amb las opiniones del pupulachu

.

elsa silos era la ceba siñora. una maniata que tenia conportamientos estraños, bastán demodés, uns usos y costunbres poco corrientes como por ejenplo depilarse los sobacos con unas tenasas. ell estaba fins els cullons de la gurrina aquella de la ceba santa pues la consideraba en sus sírculos más redusíos un proyecto de fúrsia malevóla i un pendeju barato. en tito cabòries se entrenaba mastrubàndose hasia a sí mismo, pues con la quería no tenia sufisiénte entreno de calité que le preparara de forma desente pa la hora de arreplegar a la novieta del mercadillu. un dia que va nà a comprà un putet de sigrons en cunserva, la mullé va enchampà a tots dos con las manos en l´ou ferriñu i se lió la marimorrena con los bacalaos volando pa un lao i pal otro y el guardia monisipal poniendo pas y orden entre els dos bàndols que se van formà en vell mich de les putiguetes de la pesca selada. finalmén, elsa silos, dejó por inposible a su marido y dejó la venchansa pa aluego en cuando llegara por la noche...asin sin esperarselo, d´amagadeta darrera la porta, am un von masu en mano diestra per clavar-li en tota la calba al malpartit de merda. aquesta mano dura era de chustisia ¿no creuan? i va arribà aquet guluriós mumén, en tito va entrà de forma inusenta a ca ceba i del manporrasso endiñao por la amiga elsa,llegó a ver hasta la costelasión de oriol allà serca de la nebulosa del casador, en el uniberso más porfundo que conose humano. asin se escribe una brebe historia de corasones robados... con final como se puede omserbar bastante llóchic a jusgar por la sarta de indesentes bretolades que el cabritu d´en titu havia pepetrat sin miramiento ni rubor alguno...

el deseo de ser piel coja

.

- miten ustédes. aqui donde me vén yo siré un piel coja pero aùn conserbo mi pellejo de aquella manera y aunque paresca mentira pot lo menos lo conserbo con decoro y diguinidat. i sino que se lo pregunten als nois d´ilinois, chicàgu. y asin como viéndolo cual ojo de àguila sobrevolando por ensima el poblado indiu, ana-mí me parese que muchos de ustédes no conserban ese esperítu de libertat sin límites que este sósio de la tribu asul y grana carga a sus espaldas desde hase muchos anyos. la prueba fea-siente de lo que les esplico con suma delicadesa y gusto se puede ver a cada vés que un comsevol andrajós-cascajo se dispone a pasear sus pieles colgantes cuando va al casal de dia a haser sus nesecidades cuotidianas, com per emsenple jugà al dóminu o petà la chorrada am l´amiga de tota la bida. els fidels casacas blavas (uns amics fachas de la sona adonde vivo) de l´oeste amaricanu aún no han podío conmigo...ni podrán en su jodía esistènsia...y com a genuinos rostros pàlidos que estan fets, els mol maricons bandarres no coneixen el terreno que trepichan com un servidó. y ni tan sequiera hasiendo señales de humo el amigo toro sentado (en el palcu) seria tan displisente como el arrugao tiparraco que les habla. nos dise la historia que las culturas originarias de los pueblos amaricanus autóntonos y su identitad ansestral realménte son cosa d´aquella gent que portava plumas por montera. aquells homes que feien un corrillo per cantar-li a la pluja i en sortir el sol-sulet se montaban unas juergas con sus respectivas de "aquí te espero"...

.

colonisar lo que se dise colonisar ni tan solo me coloniso a mi mismo...usia que imaginense lo que es al resto: yo no coloniso a nadie, ni siquiera con Baron dandy u am Ronquina. canbiando de trésio, sàpigan per cabar-ho d´adobà que els meus atimats antepasaos "els Chirokis", fotien unes profitoses passejades muntadets a caballo tal com se podia veure a les pelicules del mitico Chon Guéñ, sienpre a jusgar por lo visto a traves lapequeñapantalla. are, de sus antiguas tradisiones a la vora del foc bien poco que me conosco. numés me conec que se dedicaven a esplicà chismes y cotilleses varias am el vell amic de turno. lo único que puedo destacar es que cuando habia tienpos de pás els burinots enterraban la destral i fumaban la (mala) pipa de la pás amb el jefe como respetado cabesilla del hermano guerrero. are, quan venien maldades i els temps de guerra se hasian presentes por sobre la fás de los territorios comanechis del desierto americano...treien el atxa da sota terra i vinga a fotra l´indiu amb el vesino arribat de fora. jo me recordo dels seus ansisadós crits achi com fent "el tarsán de los micos", clavando flechas a diestro y seniestro... a la hora de inisiar las oportunas "ostialidades" (o resibimiento de benvinguda) a comsevol diligensia que tuviera la brillante idea de crusar sus tierras tan virgenes como salbáchas. i per finalisà tanbé me conec com eren les unifamiliares de paño baratu on vivia aquella gent. me cagu en Déu, am lu gran que era el desierto no tenien pumblemes ni de metres cuadrats ni d´espasio a ocupar ni de comprar viviendas de protesión ofisial al estado (que no tenian, dichoseadepaso). valga´ m deu quina sort. incluso la anorma (mala) pipa del coi del jefe indiu era conosía por su homónimo, el jefe del fuerte, una mena de Solbes que se vorvió nativo pa satisfaser sus anormas ínfulas de sed de cunquesta: ja és veritat allò que en diuen tal "com el farwest no nià ré"
.

els rara "avis" by doña Gregoria

.

- els "rara avis" som com una anorma familia moderna, pocos i ensima mal aveníos. estem tot el año separats els uns dels altres fins que arriben les festes tradisionales de custum i és allabós quan ens reunim entorno una prasiosa taula només per omplir-nos la panchulina i cotillear i poca cosa més. i si no trobem res de que parlà u algun pringat per criticà pues entónses ens barallem entre naltrus, oju, sempra de forma sinpàtica, amena i emtretinguda però cumtundén alhora. usia que vistolovisto no ens aburrim mai de la bida pues sempra anià l´escusa perfecta per llençar-nos els trastos pel cap, i aun asin som falísos perqué sí: benvinguts al món de la diversió de la saga dels Borrego-Guirigall. moltes vegades ens inventem els prublemes pues no tenim cap asuntu sobre el qual petà la chorrada o veïna a la que despellejà. pertenesemos a una espesie mui rara y ensima en vias de estinsión aunque ello no nos desmoralisa, hans al cuntrari, nos estimula más pa seguir hasiendo l´indiu de muy mala manera. som gent sana i desidida. i pum. sempre estem de von-rollu i encara que achi ho sembli no ens ruborisem per ré; fem el corralillo allà pel michdia, i después a solas o bien en compañia de l´amiga de turno ens prenem el nostru ferrero-rochet avi-tual amb el seu correspondiente talladet... per tal d´amenisà les nostres tardas tan llargues i esmorteïdes. tanbé ens reunim a lataneo u bé al casal per desconsuelo del més pintado. en tan com sortim a fer la nostra "promenade vespertina" llencem gargajos i esputos varios a la paperera del mercadillo monisipal. aquet grupeto de iaios pertenesemo a una sosiedat variopinta

.

uns venim del ram de la construcsión i els altres de la fontaneria, altres venim dels indius i fins i tot hi anià ex-polisies. en cabat, sàpigan que estem en forma i que no ens aturem deban de ré ni per ré. ¿i qué dir de les erecsions dels astats units en que ha triumfat lobama? pues que estic mol cuntén que hagi guanyat un mulatet però frissaré més d´alegria el dia que guanyi un indiu Chiroki. fins que no arribi el dia que sigui presidén dels yonquis el jefe d´una tribu de las Rocosas com per emsempla un toro sentado comsevól pues anal meu parer no se farà autèntica chustísia. usia que les coses pel seu nom i menos punyÑetes. ¿a véra parqué tenen d´està aquella gent tancats en reservas com si fossin churissus revilla? vinga a obrir portes i a soltar indius ni que sea a gotes comptades per tal d´omplir el espasio de los presidensiables nordamericanos! però al menos seria una cosa més normaleta pels nostres temps...però com no anià un pam de net anaquets mundos de Dios, ja vuràn bustés com achò del que els parlo és allò que s´en diu "el suenyo imposible" amaricanu. vamos, imposible pa los autóntonos nativos. i mitin si un indiu no és pas representatiu de ese enorme panorama sosial, achò si, abans que m´els sepillèssin a tots en els tienpos del seté de caballería. ara en queden de bén pocs i aquets quatra arreplegats estan enllaunats com sardines en escabeche. usia ja me podeu venir a fer-ma cumbregà am rodas de molino que per aqui no passo pues me encuentro que analisando pequenyos detalles dentro de mi escarransío selebro no encuentro otra posible lectura pel futuro de la rasa plumífera: el dia que els verdaderos amos de la madre amèrica tinguin el poder que els pertoca dins del seu propio pais ens faran ballà en rotllana sardanera a la resta del món com si els indius fosim natrus.
.

la (mala) bruicha d´or

.

- jo tanbé ting una bruicha. però no va disfrasada com una bruicha pues ni porta barret acabat en punta ni una escombra agafada asota els brasos... com tanpoc calsa un parell de botes. i a més si anià cap dumte, la meba bruicha més que ser una bruicha d´or...és una bruicha de merda. en sus ratos libres mastega tabaco i fuma porros, beu aguardiente i fot esputos verdes pel seu entorno. és buarra perqué sí i ascarossa per naturalesa...és protestona i cridanera, és llepafils i maniàtica, és tafanera i anvajossa. por el contrario i gràsias al totpudarós no totes les bruixes son iguals. por tierras de las pallas Soberanas, allà en el Perineo leridano, trubem la més que meraballossa vila de Sórr. i anallà presisamén podem gaudir d´una altra siñora bruicha més simpaticota anal fons però tan u més cabrona, maniata, escanyapobras i matussera en les formes. i és que aquet troç de garrula lleidetana tanpoc ens serveix per réderé, pues ens gastem mols de sèntims per tal de fer-nos miliunaris...en cabat per no tocar-nos una santa merda a la rifa de nadal. aquesta e non altri és un altra tipu de bruicha tradisional de ca nostra en la seva versió d´escurabuchacas, usia seria com una mena de variante de la bruicha am qui cada dia compartim el llit però en versión lotera. i achò se mire por donde se mire no pot sé. per molt que aquet coi d´hanministrasión sigui la que més númarus vende de tot l´estat, hi ha coses que no tenen cap sentit. si la gent té tanta póo anales bruiches no sé perqué coi anem tots en manada a fer peregrinaje cap aquet puestu tal com si fossim burregus. apa,vinga tot el ramat de apostantes a comprar els curraspunéns dèsims per tal de presumir amb el vesino de turno d´allò que si jo en tinc un acabat en cuatra i tu no en tens cap. desda luegu, a qui li va tocar en el seu dia la rifa i "por doblà" va ser al propietari del coi de negosi aquet, suposo que am tot el que ha guaÑat "repartiendo suerte" se puede cubrir de oro per la resta de sa bida...

.

és amusiunán. i ansisadó perqué sí. a més és corprenedor. jo estic a pum de pulurà de l´emosió cumtinguda. aquet Chavié Gabriel sí que nasió con suerte el molt cabró. ai, marededéusañó. todo empesó de manera mui mui humilde, amb una petita putigueta allà a la vora del riu Noguarra Pallaressa i una bona i fidel mascota al seu custat en forma de publisitario... cuatra tiras de veinte series de un numaret de tans i vinga a fer un imperio a partir dels sortejos de Nadal i Reis. desde allabós que li plouen al beneït els billets pels descosíos i és que anaquet món no anià ré com ser un comsevol bruixot. però un bruixot dels de debó, un bruixot autèntico, vamos de carn i óssos, un bruixot amb la "X", no pas amb la "CH". pa sobrevivir en el mundo de hoi en dia cal ser un tiparraco con artes en el mundo de los negosios más que en el del esoterismo. aquesta mena de bruixots son mejores que los de la edat media, aquellos que quemaban en las hogueras de la sona los inquisidores de turno por desir que la sangre era un fluido natural del organismo i no pas algo dibino. un alquimista del destino que ha tenio vista y ensima suerte de equipoblanco. jo els en parlo d´un bruixot que no és pas de "arte y ensayo" com aquets que surten a les pelis u al teatre... aquet hómen no és de cartró i fantasia ni és d´aquets éssers que pertanyen al imaginario coletivo de un pueblo...no, anaquets no. és un dels gurús del mundo de la autèntica brujeria i un vicionari a l´engròs. jo en el fons sóc una mena de bruixot, en concreto tengo padegrí dels de can pirulot...uns bruichots politicamente anarcos i esportivamén basalunistas. tienen sierta fama de primitibos pero en el fondo son de buenas personas sòlo que crematísticamente algu més pobras.

les patates al cal liu

.

- son patates del bufet. no pas d´un bufet d´amvucats d´estar per casa, que haVerlas hailas, no no no, jo els parlo del bufet de ca l´hotícola . aquets tubérculos no son enmascarados pues estan hechos al cal liu, fetes per la mestressa am tot el carinyu del món mundial. tanpoc pertañen a una dona meretrís de les rudalies de can basalone, ja saben, mullés de la bida, més grillades però més silvestres. aquestes "pommas de terra" venen directamén de l´hort d´en cal liu. quiedo suponer que tanpoco son coreanas o chinesas ni que sigui a jusgar pel seu apallidu. are que hi penso anal meu humil judisi crec que son una mena de patatones bravas i pum. son sifanofa tal com les que se cruspeix el sañó mestra quan fa el barmutet avi-tual. bé, anaquesta resepta que els presento estan cuinades per tal que se facin tendretes i fasiletes d´empassà. jo vull que masteguin bé per tal de cumservà la ceba dentadura pustissa, el greu pumblema és que tenen forsa pèls, tal com les d´una santa señora i achò encara que sigui un plaer pel tast en cabat se hase indigesto. se trata de unas presiosas patatonas que una vés ingerías produsen tentasión a la hora de acometer actos salbajes e inpuros...y empachan al más pintado y no es que tengan porpiedades afrodicíacas pesísamente. son nurmaletas perqué sí, de la nostra terra i fetes al foch de llenyÑa. usia que no son patatas frechidas, son bullidas i tal com son nom indica se fan am oli d´uliba vercha, una mica de pebra i per arrudunir-hu pues el seu toc de julialbert achi trinchadet per a sobra... guarnimén que por sierto tanbé fa de von veure,a més que se fa de bunic i curiós a la vista, parqué no dir-hu

.

- la varitat és que estan mol bones. i tal com deia el manual de reseptas de la iaia radomira se tenen de fer am curiusitat i tiento i sobratot sensa pressas, aichi a lo charly Rachach. entónses de primé se gafa una oya bén grossa i se cica aigua a bullí am una puteta de sal. de segon i quan me cumensi la perola a vapurar-sa, foti les patates enteres, achí, sensa póo, encare que prutesti la dueña del tubérculo. ah, achò si, me s´ulblidave, les fot amb la pell i tot, encare que estiguin pansides i tinguin arruges fins els descosíos. son coses de l´edat. però per sobradatot que estiguin bén netes, pulides i aicharides. per quan astiguin cuites les escurreix i les parteix per la meitat o bé si a busté lin surt dels cullons pues a cuartos mateix. se poden servir am la pell, generalmente se hase asin, pero si se las pela se hasen de más fàsil de cruspirlas. de tersero me le eche la sal y el pemiento negro con su chorro de aseite de oliba virgen. si el oli prosede del mateix que perd l´amic boris isaguirre pues ja m´està bé. i sinó, miti, ja me conformo que sigui del mateix sànches dragó o d´en miquel iseta. mentre que sigui de categoria cuntrastada busté tranquil. creguin-ma, achò és una dali-catéssem difisil de oblidar i el origen del aseite tanseval d´on vingui, prosedènsia o danuminasió d´urijan. i finalmén al plat un cop fetes al gratén, usia gratinadas al forn (hu semto però aqui no les fem al foc de llenyÑe, aqui son més artifisiosas). putsé nutarà que el sabor no és tan bo com el fet a la Brarsa però dona igual perqué acabaran am la capa doradita per a sobra amb lu cual estaran mol bones per aquell puntet que lin dona la costra. pues apa,vinga, tots a jalà

el bandulé de les Grilleries. Choan de Cherillonga.

bé. uno que pasados los sién ya no es un bledo presisamén y que se pasa por sus entrecuixas las bretoladas del resto de la poblasión, debe denunsiar com cal a un triste y pérfido bananero anumanat Manuel Trallero I "el amargao", pa sus amigos y resta de seguidores del planeta; este bonito ejenplar de todo a sién (perqué més no val), por un lado nos hase acoso y derribo de sus fantasmas y fantasmones avidos ú por aver, mentra que oju, per l´altri, i de forma i manera ruin i misarabla se dedica a sensurá mansatchas. bé, moltes felisitats, amic meu, en tot cas tubo su justa reconpensa el molt tanoca i ensima capúllu de "almas tomad". entonses y sienpre al hilo del póts hoi toca haser sentío menaje a la figura del famoso bandulé de les Grilleries (o tierra de las patatas Grilladas) que va fer passejades a cavall pel monte del MonséÑ, pues com quell qui diu farà uns tres segles i poca cosa més. a véra, la veritat és que era bastán gamberru el noi aquet que anava amb el trabucu penjat a l´esquena i duia un bunic sonbrerodealaancha am la ceba ploma, achí com un fastigós paquiritu comsevol. un trapella per la gent que tenia pasta gansa, ja fóra en forma de terras o de pela contante i consonante. el poder està blésio de l´época li tenia una miquete de mania anal pobra noi aquet, que anava vinga amun i avall, ajustisiando a tots els ricachones de la sona per tal de pispar-lis la cartera que portaven a sobre amb mol de selo. ¿qué par qué? sireu búrrus, pues coi, per después repartir el generoso Potín entre el restolapoblasión que sertamént passava ganeta. el dropu del burbó de turnu li feia la guitza i putinejava sense cap escrúpul a todos los del lugar: i el Serra era com el de "la máscara del sórro" però a la catalana; si, lo sierto és que aquet caballero andante chorisante era bastán envejat pels dolents del poder...

.

si sañós. més u menus com l´antoniu Senyeres però més nustrat, un noi més cassulà, en puesto de ser un gringu pues era un catalingu. bé. resulta que havia llargas tanpluradas que no tenia ré per fer i se dedicava el mui cabrito a fullà pels descosios am la ceba fúrsia avitual que es veu que va trubà perdudeta en vell mich del bosc...però quan de pronto el trucàven a files, agafava com " els honbres d´en Harrison"y presto-dispuesto vinga el pallo maricón aquet amb tot el resto de la tropa a "desfaser los entuertos" que havia de costunbre por aquellos marabillossos tienpos. el bandulé aquet tenia un anorma sintu on duia per montero una aspatarran inscripsió com numés mana déunustrusañó. allà se podia llechí: "pa mi futuda desendènsia, el choan de Cherillonga del siglo veintiuno, a bien disponer, ergo espero y deseo por la salud de tu santa madre que cuando la envaines en un desgrasiao de la época lo hagas con diguinidat, a podes ser que sea paquiritu o merengue... y se la clabes bien honda como sólo sabe haserlo un servidor a la sasón...". fins i tot els figus d´aquells tienpos, usia els so-cerdotes i resto aristocràsia volian comprar-lo a base de castañades, achi sensa embuts, a cop de pedra al cap, en una versió de passechan a miss daisy a la berruera. però no. el meu GULURIÓS antepasado am trabucu en mano se carregava a tots els Vilallongas que se lin posaven per debán, per repartir els calés a lo Curro Jiménes por la sierra morrena, sensa dumtà ni chens ni mique, sensa piatat i sensa tapujus, fent chustísia a l´engròs, pel popla i per la bujarra que els va parit a tots plegats...fins que snif, el van penjà a la forca com un comsevol fuet de Canta Radellas como sano escramiento de la gente. asin se escribe la histeria

irreverents. breu història de la castañera i la carbassa

.

quan els yonquis estaban selebrando el Jaloween amb les seves carbasses tan anormas allà pel vell mich de la quinta avenía, jo era escalfán les meves castanyetes bén calantunetes a la cruïlla de Claris amb la ronda del Sanpera. tota plena de goich vai cumprà una paperina bén carregada per tal de cruspir-me el delisioso postre caido de la asotea de un leño. lo sierto es que cuando iba por la tersera castanya me se incrustó un pellejo ascarosso en mità del tersero y cuarto caichal y allà me se quedó como a modo de una lamentable pallaringa que todavia me porvoca sinusitadas molestias. tengo que desirles que los pa-losantos me dan esitasión parenteral pues me recuetdan de mala manera al tros de caqui llefiscós que surt per la cope cada matí; dels panallets milló no dir réderé pues numés de pensà en el coi de piñols que porten a sobra me pruvocan allò que se diu repellús i alergía. ¿i que m´en diuen dels muniatus? més dolsus encare, fins i tot empalagossus perqué sí. per tots-santos la tradisió dels frutos secos i hortalisas varias en forma de frutos rojos o tubercúlos fan sentio homenaje al mundo dels carbohidratos. per achò veiem tanta vacona surtí de l´esglèsia el dumencha al matí, de la cuantitat de manduca que s´empassan les mol bandarras quan se reuneixen en familia a jalar fruita cumfitada i a cardar-se de moscatell com a buarras consentidas. i a sobre au fan am l´escusa per tal de tenir forsa anaquesta nit tan freda i mol de oju, per l´halto contenio energetíco del postre. achi farfollen pels descosios totes les seves puerils missèries, les mol porcas cumensen a fotra pets a diestro i seniestro i espanten a totes les criatures dels vultáns...tan a les pobres que encare son vives...com a les mortes, tot i que aquestes ultimes han tingut la sort d´escampà la boira a tienpo pues evidenmén son mortes. la castañera, aquella ansisadora velleta, ataviada am roba de pobra tipo abrigo, no jaqueta, oju, are no pensin que parlo d´en sala-martí. i si més no, sàpiguen que els parlo del josemari bakero, un gran es-fumbulista, una milló castañera. com a darrer afechitó, destacà que porta envolicat al seu cap amb un prasiós mucadó de (péres) farguell, i se troba perduda a la cantunada d´un carré comsevol del casco radomiro fent-hi al carbó aquelles cuatra castañes...