- quina buarrada va patí aquella pobra gent! tan tranquilets i cunténs que naven ells surcando los mares del arlántico norte en busca de futúna en el otro lao de la charca. pues suposu que saben la història del barcu aquell tan enorme que un die de hase poco menos de sién anyos va surtí de la siutat del truñutorres (i asin le fué) en diremsió les amériques i que pel camí se va trubà un troç de gel que ere més gros que el cap del sañó Porta i més alt que l´alsada d´un campanar. pues como que no llegó el trasarlántico. i mitin si el que lins dic és vién sierto que bustés ja poden nà buscán per l´inter-nete quina va ser la ceba més que guluriossa destinasió final. si els númarus no me fallen pues les cebes restes se troben allà delante la costa de l´ameríca, més cap a mar que cap a terra, alfunsat en vell mich d´unes aigues chélides i plenes de munstruosos isebérs. si és que fins i tot anals de la urquestra del vaichell no els ni va dunà tienpo de acabà la musiqueta, allà tucán i tucán com uns burinots esperán que el mar s´els cruspís am patates però almenos amenisán les darreras hores d´una tirpulasió que no sabia cap abón coi fugí; per tal mutiu damano una mica raspecta i un fort aplaudimén cap aquets cuatra arreplegats del viulí que eran a cuberta fént l´imbèsil. are, hu que trobo més aspatarran és tota la resta de la història que porta aquella trachèdia al seu darrera: és la relasió inter-susial que diuen va pruduir-se en la entemidad de su interior. jo, mitin, no arribo a tanta imajinasió com la dels sañós directós de sinema que d´una catastrófe li fan un bunic conte de fades. se van a cagà violes al fondo del mar més de milcinsentas personas i ells tenen l´arte de convertir-lo en un meravallós crusséro reumàntico com els que feien els amics de "vacasiones en el mar"i el tornen en un románse de dos pallos que se troben a cuberta per casolidades de la bida...
el guluriós Tetanich va surtí dels els-tilleros de Livarpúl pues suposu que el mes d´abril de l´año 1912 i com qui fa la cosa aquell troç de siutat flotante va endinsar-se hasia los mares am gent de tota cundisió susial. aniavien rics, menys rics i pobras, com qui diu uns desprendios de la bida que feien l´engrós, bé fén de pulisó u bé guanyán "a las tinbas del juego" anal matei port d´on surtie aquell pedaso de gegant navieru. jo allabós tenie l´adat de uns cuatra anyets resién cunplios i lins tinc de dí que vai tenir un familià que se va colà anal paquebote aquell sensa pagà ni ré; sàpigan que el pobrhome va murí cunchelat allà por terranoba com el rodolfo llagustí per viachà en tesera classe. altra gay hubiese cantao si vés nat en primera. però no. mala sórt. que li farem. pues mitin allò va ser com una lliçó per quan pensem que som indestrutiblas, i que a pesà de purtà cuirassa de ferru culat a proa, a popa, a bavor i a estivor ens pudem passechà esclafant els pobras peixets que naven asota el bicho aquell. si és que som uns animals de dugas potas, si és que no canviarem mai. un servidó anán a dos putetas, caminán chinuchano no nesesita aquets endolls per salpà de un puesto anún atra. a mi les elstadísitcas no me diuan réderé i ja poden dir que achò i nà en avió és lu més segú que nià pues padqué pocas vegadas me veuran allà muntadet ni que sigui de colao i que bustés tingin bén claret que si me voi a l´aventura hu fai am els dos peus bén pusats a terra
