.no sé parqué però ting como un estranyo persentimiento aserca del chubileo. i és que el camino del San Tiaggo de qui els vai parlà ahir acabarà malamén. bé. are els presento una antranyabla paralleta d´ansianos, de orígen y pensamiento neu-llibaral... pero de frívolas acsiones. se trata d´una paralleta de ping-pollos que s´havien anamurat l´un del millor amic de l´altra, una paralleta que tenia cor de mussol i esperit de muermolina. mitin si era de delicado el par de ejenplares. achò si, a sensibleros no els guanyave dingú. l´una feie jocs de jove am son milló amic, era na manuela, i cada dissamta allà per la tarda en surtir del colmado anava cap a la penya a fer jocs malabares putinejant al persunal del lugar. l´altra, en visantet, en feie trios orjivales mentra seie tot tranquilet anala plasuleta i dunava de menjà a les culumetes del barri radumiru. a fuersa de serles sinseros tots dos estaven per l´arrastre però achí i tot hi naven arreplegán am comsavol cosa del semso opuesto que s´els hi pusés pel debán. encare que fossin furmiguetas d´aquestes que busté va trubán pel suelo mentra va cap a la feina. aquet parell de dropus eren tots dos uns marrecs de mol cuidadu, uns galifardeus de almas tomad, uns traviesos de la sesta edat, i emdafinitiva uns viejestorios aunque sobradamemte preparaos. entre utédes y servidor. ¿a que desconosian que en penyas barselonistas i resto de casales per a la gent gran està al uso la tecníca del brocanter? doncs si sañós, si.
.
la tecníca del brocanter és aquella que dise de colesionar tot tipu de truballas ¿no es sierto? achí com qui parla d´antiguitats però a l´engròs. aqui a ca nostra és un ufisi mol mol antich i am una anorma tradisió entre la gent del popla, ja sia a petitas putiguetas arran de carratera (com per emsempla la de tarrasa-marturell u la de castell de pèls). tanbé se troba aquet santo ofisio entre la gent que traballa anadins d´un popla u siutat fén intercanvi d´estris d´aquets que tenen una considerable edat. jo cunec una figureta de muermolina de fa més de trenta anys. incluso s´han arribat a trubar càntirs de fango am més de sincuante i saichanta anys d´antiguitat. a les penyes basalunistes tanbé podrien fer fires de brocanters, més que ré per allò de les antigúalles. oju, ja sia dit am anorma raspemta. i és que si sañós, siran antigúalles però mols valen més del que tans i tans joves ja vuldrien. carai quina forsa discutint! quina esma! quina trempera! quin empuje! si és que ja veuan, incluso practicán la tirolina, famoso depopte olinpíco en que les mullés agafen el papinu del biejo conosido i aquet a su vés agafa la pallaringa colgante de la pícara siñora. pues es aquesta una cundisió inprasindibla per ser tot un campió de tirolina, espesialidad pertenesiente a la muermolina. por sierto, la muermolina és un material de superior calitat al marmol deca-rara o a la pursallana. achò sí, és mol fràchil i se trenca mol fàsilmen. numés cal que ensupegui una mique i caigui a terra per esmicularse en mil padassus. achí pues la calitat del sujeto està per sobra datot incluso per adamún de la ceba frachilitat i delicadessa. usia mol de oju amb tot achò...
.
.
