.- pues jo no sé de que coi s´estranyen tots bustés. si ting la raó en tot hu que dic, bamos, jo lins dirie que ya de hàntes de naser. achi que abui ere la meba més que aumil imtensió de parlà algo sobra l´amic Marianu, l´homa de las dents de pianu. un gran basalunista, una milló parsona sans cap mena de dumta. un homa que numés de veura´l achi de serca li posa a un servidó la carne de gayina; achò si, potsé que de vés en cuando li foti un crit ensordesedor, sobratot cada cop que li fumen un gulet al basalona. l´homa s´emsita, achí com una mena d´honbresito verde, l´homa se musiona de lo lindo, se posa mol narviós... i és que a pesà de tenir una pinta de bestiuleta encare li queda algo de humano. té una dentadura que semble els canals d´enpuriavraba, achi a modo de canales d´ansterdám on numés li falten les cuatra barquetas de turnu navegán per allà... vinga una cap amún vinga una cap avall. inclús quan acabe de dinà enlloc dels tipics escuradents utilisa palillus de cal chinu (sol anà al restaurán ching-chung-chong); anallà és l´amo de la festa, agafa els palillus de la taula per treura´s la purcaria que se li queda enmagansemada en vellmich de les ensíes. per supuesto no nesesita ni pasta de dents ni ré que se li assembli, ni enguaje gingibal ni perrósido d´hidrogéno atramén dit aigua umsigenada. i el que és més inpresionante de tot plegat es la pudó de la ceba boca, un mal alientu que es deicha nutà en quan obre el troç de furat que té per montera...i total pa petà la chorrada en un comsevol bareto de pobla, que dichoseadepaso, aquesta bunica criatureta sol frecuentà amb bastánta asiuditat. recotdo que l´antranyable amic Marianu, el de les dents de pianu, va dir-me en plan confesatorio que la ceba mullé l´havia abandunat per un altra homa, una bona persona com ell, l´unic defecta que tenia segons el seu judisi és que a part de buapu ere del real Pudrit. i achò en Marianu, un basalunista de tota la bida com hu era ell no li pudia pas pardunà mai...pues ere un hómen am mol de talante i diguinitat hànte tota situasió per molt futuda que fos. achò de ser del raial pudrit era l´úntimo a la capa de la tierra que la ceba anorma vargúensa turera pudia aguantà i mol a pesà de tot ell tirava amdaban. ¿que parqué? pues és molt avidén, parqué ere unico, tal com un sarvidó. por sierto, i hàntes de deichà sanjat el prasiós tema d´abui bulie fer un racutdatori anatots els pares, les peras i les pomas, pues s´apropa a marchas forsadas la barbena de san perarussiñol, no tan impután com el san choan...però deuniduret, i és que abui tanbé és die de patardus, de coques i de reunió de cardus en torno una mesa en solemne raunió familià. pa los entendios, una aspatarran tauleta on s´aplega un munt de gentada per salebrà no sé quin coi de coses i que en cabat els mol bandarres m´acaven a bufatades...
.
.
