viernes, abril 10, 2009

¡¡¡ chí chí chí, ens nem cap a Brelín !!!

****************************************************************************
-
putu Chechecà Mocovita, sou uns comunionistas ascaróssus. no mereixeu la revulusió que dió origen a la llegada al poder de los dudosos representantes del pueblo ante la divina estirpe de los sares i el seu denostado baile del Kachachock. ja sé que teniu un excèrcit ple de cojos, pero asin y todo cal confessar que la vostra meraballosa unión so-viejíca està más que desaparesía, està más acabada que la tal Esteban. si mucho me apuráis, incluso yo diria que està más estinguida y defenestrada que la carrera d´en Lance Anstrong. aqui us espero, desde la meva presiossa butaca d´aristides mallols sensa númaru. jo no ting cap mena de póo de vusatras per molt bé que jugueu al deporte de la sistella petita. nusatras també sabem jugar lu nostra. jo sóc rampumblicà veteranu però no pas un comsevol bochelvique baratu tal com resa la vostra religió. a vegades incluso m´arribo a medio-capitalisto asin com una mena de chavi Er nàndes a l´engròs...però per sobre de tot vull que sapigueu que sóc un català de adopsión i milisiano culer de afisión. i ja podeu presumir que vosaltres teniu l´eto-remesina al banquillo, jo tan sols us dic que natrus tenim al xavi uperisado d´entrenador, rei del palau asul i grana por vocasión, co-príncep de terrassa por devosión. pudeu presumir d´història, de copes d´Uropa, d´haver jugat amb els Tochenko de turno (pertenesiente a la siga-saga dels Hleb) o presumir de la santa madre Drúsia del hermanos Velóf...una parelleta que dicho sea de paso, se corrían mui mucho como bien indica su apallidu. como abonado al palau tengo unos cojones más gordos que el huevo dels karamasóv y que gràsias a mi impétu y al de vuit mil consósios més, ens nem cap a la bunica siutat de Brelín a jugà contra aquet Chechecà da Muscóu, que mucho ruido y pocas nuéses com diria el mestra de la tragicomèdia, en William Chepkin...un atra bielodrúso com en Hleb, are, no tan turista com aquell
-

**************************************************************************

viernes, abril 03, 2009

"ego te disuelvo" numés per ser anti-asacarós-merengue

.
pues que ya, como que no respetan ni a un santo y venerable ansia-ano como servidor. la verdá, no hai derecho. mi atimada mainada, innesesario me abstengo a mantenerme imperturbable en mi pormenorisada analítica al malnasido brunético de turnu. en aquet cas, l´ascarosso real podrido y su bendesido entorno mierdàtico: con ello hago expressa referènsia al tema Valdés y el desgrasiao de su representante, un tal ginesín gargajal. la santa congregasión del xorreteo blanco se representa en la plasa del pueblo con esos dos mártires. a la sazón, en boluda i en derramos, actuales regentes del cortijo capitalino. y por debajo de ellos, un sinfín de infideles lacayos, secuases o sicarios a su orden y servisio...pa tocarnos los putos cojones barselonistas y tratar de desestabilisar nuestra santa pasiénsia de origen periféric. entonemos por ellos una breve orasión.
.
parenostre esteu en los sielos, putificado sea tu nonbre, venga a nosotros tu reinoooo, hagàse tu voluntad...asi en la tierra como en el cienoooo. a véra...mucho ojo que fins i tot deien els màximos representantes de la vós del divino en nuestro planeta...que Déu nustrusañó és del pudrit. pues si achò és veritat, que se muera el jodido puto dios pa toda la vida i ens deixi en pau, ¡¡¡ qué coi !!!
.
bé. meraballós. en determinadas localidades de la piel de sorro, los lugareños, criaturetes de bé, agafen per sota el cuerpo al boluda de turno y acto seguío los cuelgan de lo hálto de un campanario per tal de fer la seva "promenade" habitual, penjats a l´aire, bajo la presensia del enfervorisado respetable. mentrastanto, aquestes inusents criaturetes van soltando chorreteos de orina de sus correspondientes simbreles asnár-ticos i van futén aquella bunica jerga del "iaaaa-iaaaaa". pubrets meus. el muniato del derramos està abaix, mirando la situasión de manera global pero insolidaria, com qui no vol la cosa. entonses le remoja la cara con un chorreo profundo de orín ascarosso del seu propi presidén. engominada cabellera de asesores varios de la junta, maltrecha liensada a cuatro rayas, origen cuando menos dudoso. preguntin pel sañó Buti er nándes. acho si, bén plantadets, com chínchols en el esenário del contubernio mediàtic de siertos oscuros albatros pepérus..... capitanejats desde la lejania per un tal mestre de la deconstrusión mezetària: en flurantí péres, alias famoso ex-sexólogo del crónicas marsianas. la cuastió, fotra la puñeta el mol cabró... apa noi, que et cardi la tieta engràcia que se´t veu una hora lluny troç de pocapena....
.

.
a primera hora de la presiosa mañaneta, surten sense tricòrnio, els chandalerus del estra-ràdiu de moltes poblasions catalanes...as sota el braç, diosmediante y con màniga semi-abierta, se consentran con gasetilla observando als jamelgos de la brunete com son els grans protagonistas d´aquet aspatarran aspactacla. hai pa dar y tomar. pero de jamelgos de esta estripe, como que se trata de una espésie mui pero que mui rara (ahorita mismo en peligro de estinsión) deben ser respetados pues pa conserbar y preserbar la espésie blanca. esa misma espésie que pinta locales (de peñas baselonistas) entre atras coses. despues trubem el cas del burru autóntono, aquet suele tirar per l´altra equipo de la siudat en caso de indesisión del primogéntito de los desendientes. el pare era del pudrit pero el hijo debia de disimular ni que fuera una miquete...per allò de guardar les formes o compostures... ¿oi que me entienden? mentrestant, el vostru burru-jefe segueix allà a dalt penjat, dunant i dunant voltes...todo desesperado él... i regalimando pixum a los incautos espectadores congregados pa la ocasión...en la denostada plasa del pueblo remojando de plaseres bajos al fidel y siempre creyente pupulacho.
.


miércoles, abril 01, 2009

ni el policorrectismo ni la diplomasia van conmigo

-
yo tanbién querría haser la pás con esa gentusa pero no puedo. més que desitjar les paus, seria allò de ballar sobre la seva tomba perica. are, achò si, yo no quiero que, pues como quien dise, aporvechando que esa presiosa montaña sagrada se tambalea de mala manera, se les desmorone ensima als meus amics de tota la bida i les entierre sin piedat alguna. esto podria suseder en un momento de desgràsia... y sin beberlo ni comerlo. quina mala sort... si las denominadas causas naturales els enfonsèssin a sota terra. allabós resultaria que una colla de brètols i bandarres diria que ja no tindriem rival siudadano ¿qué par qué? pues és bén llóchic d´atrabanda. parqué no existirien els nois blanquiasules a quienes meter mano de vés en cuando. fins i tot he llegado a sentir que desear esas cusetas son de ser mala parsona i en canvi jo sóc bona parsona...pues per achò sóc basalunista ¡qué carai!. en caso contrario jo no seria pas basalunista i alashoras si que seria una mala parsona. pues mirin, are mateix me siento urgullós, cufoi i segurooooooooooooooo, de ser més anti-ascarós paricu que mai antes lo habia sido. ire al infierno potser. quina póo que ting, marededéusañó. atimada muraneta perica, perdona todos mis pescados por desear todas estas cusetas tan dulentas cap aquella colla de macarras sinvergüensas i churissus del otroladodelasiudat. ¿ustedes creen? aquella chantussa de can ràbia...aquella tifa de can pizza tarradellas, pizzas que dichoseadepaso, peores no pueden ser. sea como sea yo no inisié esta guerra contra aquellos vesinos. si de caso, quienes inisiaron las hostialidades fueron esos cretinos.
.
ens vulien de treura "la supetcopa de paña" que vam cunquistà tot justet ferà un parellet de tanpluradas. vamos, l´único titol que vam guanyà. i gràsies. si jo ja dic, el sentimiento blanco y asúl és en dafinitiu, com una presiosa mescla entre letrina rànsia i bodevil barato injustamente no correspondido. yo ting una vesina puta com las gallinas. és perica. y pa postres la mui meuca me deixa las colillas en el portal. portava més o menos com uns deu dies fent lu mateix fins que l´he enchampada a la mui sorra desgrasiada que dichoseadepaso, espero que muera lentamente. are, entre bustés i servidor, jo li he futut la merda del meu gos restregada en la serradura de su puerta. ni me quiero imajinar la santa alegria que se llevará cuando se disponga a haser "la entrée" en su más que presiossa morada. un clum pernisioso pa la buena salut mental de sus congéneres de espesie, aquets vesinos de l´antiga can Ràbia tenen el gen tiñoso...aquet és un atra tipo de gen bastante peligroso por sierto, en concreto aquet gen és trisómico en par como por ejemplo la edat de lluiset garsía. en sanches libro, presidente él, és una mena de "gazza ladra" que diuen els sañós transalpiños. tradusida a otras lenguas de origen ibérrico seria una espésie de hurraca ladrona, no vol dir pas que ladre cuando habla però gairebé casi. i quan no és el tema del cornejo seviola pues son atras temas como el enlumenao artifisial o la hora a la que juega el vesino de al lado. la qüestió és que els bichos de montjuich son unes ladilles envejosses i timoratas...con estremo complejo d´inferioridat. la veritat, la santa verja morena va dir en el seu dia que per salvar-se hu tenen de bén negre, si fa no fa igualet que son porter, en charles kemeni
-

jueves, marzo 26, 2009

jo no sóc canbérru. ni mai hu he sigut pas

-

ajúntense hombres y mujeres de bien, que al fin y al cabo, y si dios quiere, tots serem menys desgrasiadets d´aquí en poc temps. més o menos per quan estiguem a sota terra. are, de cumpurumissus, els chustus. i pum. conec la breu història d´aquell maese truhan i casiquil de pèl on pit que tot cufoi, anava chinu-chanu cap al seu puestu de treball, tot pensant-se, iluso él, que estaria tota la vida sense que el fumèssin una bona puntada al culet i el deixèssin plantadet en vellmich del carré. si utilitzen el poder de l´autugestió, bustés me tindran de reconèixer que les coses no van tan malamén, sinó que incluso van pitchó. és com nar a fer un tributo al joan antoni samaranci i fotre un acte de fé democràtic en medio del discurso del personaje. som víctimes del narizismo ilustrat que ni el txiki o el charly, un narizismo consumado per lo mentidera que és la sosiedat a la cual tengo el honor de perteneser. un entorno bien servido amb el meraballós "jo cuento lo que me interessa. i punto". jo frissu de goich en veure tanta bunica nàpia per part de molts polítics. uns polítics que els endegaria al pedraforÇa i d´allà a la pica d´escacs del guantasso que a molts d´ells els hi fotria a llurs buniques galtes de garrí. jo seria com en charles romson a "fríamente y sin motivos pesonales". resistiria tot arrugao, pansit, pero aguantaria, com un pipo fa gañotes de la vida y de la muerte. i al devant d´ells els hi cantaria la cansoneta del "me siento siguroooo" i fotria una bona patada a la porta i me quedaria bén a gusto dient que el basalona és un clum massa complejo y ante todo mui sosis-ticado, tanto, que ni en la conferènsia episcrotal serian capases de haserme pensar lo contrario. llegados al punto, ni un colodrillo dundee com servidor, seria capás de retractarse de cap ni una de les seves hunurablas intensions
-
herederos del barba gél , cheri i figura, hasta la seputura, un hombre de verdà, un ansia ano pionero pa todo, palo bueno y palo malo, en los estulstisios brasos de comsevol escupido, con una personalidat de semental anti-sistema, jo resistiré a lo chaparru, i a pesà de tot, ¡quan donaria per una bona tocada de pito! are, que me la hisieran a mi, per supuesto, i si fóssi una damisela pues milló que milló. el viejo que camina por la calle con su servei de mosquit formado por sus tres correspondientes selebros, és com ser d´un atra planeta i sin embargo haver nasido en éste. soc com una mena de marsiano que va venir a invadir-vos d´una manera tan ignominiosa que ni el curioso caso de l´amic Benjamín Puttón aquell. are, un marsiano en el fondo molt cariñós. ni un clam hasia la elbergínia cuadrada seria algo tan alegórico a mi estado actual. hàllome imserso en plena crisi de valores esistensial. més o menus com l´actual govern de la chanaralitat. i la verdà, no hai derecho. incluso potser tan u més que el trisòmic Sauro i sus correspondientes adlàteres, secuàses, compinches o lu que sigui. sinseramente, pienso que estoi deslocalisao como un eletrón comsevól...però sense donar consesiones visc molt millor. la patata a la importànsia és com el laporta a la constansa. -soc ñuñista i rempumblicano convensío. roncerosvalles estaria urgullós del meu diví basalunisma. la monica tarriblas, como que tanbién. disertasión - el atra dia vai ensupagà i vai caure de bruces willis... i li vai dir al jamelgo de turno que me va tirar al suelo allò del "saco un pito y me doblo". el cabró no me va fer caso. sóc júligan pels matins... yoyero a mitcha tarda, i avi de casal per la nit. son els meus pums de vista. els meus pums de vista particulars. ni el d´un cronista del diari espot. con los años como que he aprendido a relativisar casi todo. menos mi barselonismo...déu me guie por mismo camino

-

martes, marzo 24, 2009

el test del molt hunurabla purufassó Rochách

-
en uno de mis viejos análisis, me se coló un test realisado a un amigo de post-guerra, test llevado al efecto pues per tal d´analisà amb prufunditat el parqué coi aquella gent que aleshores manava anal nostre pais en época de post-guerra... vulia tocar-nos els sacro-santos pebrotes d´aquella manera tan asfaraïdora i lamentabla. allabós sobrevoló mi asotea el famós examen piscològic que aquell bonhoma realitzava de manera desinteresada...als seus deixebles, i parqué no dir-hu, un susinto intento de comprender estructuras abstractas bastán inútil. are, visto lo visto, els seus abnegados pasientes con un servidor a la cabesa, no treie cap entrellat al respecte de la situasió esmentada. resulta que el doctor, un pisquiatra de la vida, molt cabró ell, bamos com gariebé tots, ens agafava un full ple de garabats ascaróssus estampats amb tota la mala baba del món, me´l doblegava sense fer cap pregunta dirigint-se cap a natrus amb tutal discresió... i acto seguío el mostrava al incauto de turnu. i tot per tal de dir-nos a todos los congregaos lo feos que eramos. mitin, amb una dumtosa educasió i un gusto de aqui te espero, les taques o manchurrones escampats per la superfísie d´aquell trist paperot blanc, reflectien tot lu que nosaltres erem, és a dir, tal com pensàvem i tal com viviem. i s´ho montàven sensa cap vargoÑa conosida. eran diés láminas, cual peor que la otra, i que amb el putu cuentu del anàlisis del coño trolavan al populacho ignorante sensa cap mena d´escrùpul...todo fuera por la santa personalidat del pringat o pringada de la vida que tuvieren a bien de someterse a tal estudio de género visual. ja veuen com estava la cosa.
-
primé, la tinta china és barata, per tan, una garabat sensa categoria no pot dir-me com sóc jo. i pum. a mi m´impotta una merda si el dibuix vol dir una cosa o un atra. mi proyecsión sólo la consoco jo cuando me veo reflejado en el presioso espejito magíco de mi cuarto-baño. cuando veo una interpretasión pues intento que sigui una miquete positiva, encare que no masse, no sigui que en cabat prenguem mal. i és que als meus poco más de sien anyos pues sempre ens queden reminisènsies de caire negatiu, llóchicamén, parqué som fills de la guerra (i del basalona)...i ens enrecordem de insignes figuras de nostra història com per emsemple el amic Guruseta. i ja poden fer-ma proves completes del meu nivell d´aprehensión de los hechos...que me los paso a todos pel culet. el método por mui essientífico que sigui no me dise nada. ni aquet ni cap altre. si jo tinguès que escollir me quedaria amb les taques de color, pues les de negre me fan molt póo ja que me recorden mui mucho als cabrits dels àrbits. allabós si me mostrèssin una bunica taca a sobre del paper jo només veurie cabrons amb pitu. i molts fills de puta. sobretot si son taques negres de prosedènsia federativa. su morfología como que me seria de indiferente. asin que en prinsipio jo veig molts cabrons que volen fer mal al meu atimat clum. y mis respuestas son sienpre las mismas molt a pesà de tot: tots els bitros mereixen de morir. per chufleteros, per merengues i per curruptas-sinvergÚensas. aquesta és mi lectura i diagnostíco pues com que no en dona per més. i bén urgullós que estic. i pum.
-
als guionistes del polònia i del crackòvia: no copieu tan homes de bé, que això en cabat us desgastarà la vista
-


sábado, marzo 21, 2009

disturbis en pleno sentro (o cuatre momos fotent el putu sombi)

-
ca bunica és la pirimavera! ja en diu el refranero que és de mui savio allò que "la pirimavera la sangatéra". a la pirimavera surten xiulant els pajaritos als nostres boscos, floresen los abesdules, els carrascos, els ametllers i els ave-llanos, els rododendros i els florentinos. les fluretes pues ens mostren llurs atributos personales, les merabelles dels seus mil i un culós. i és que no anià rederé com aquesta bunica estasión de l´anyo, hija del equinósio del mes de marso, un cop superada la tristota estasión hivernal. aquet dia del veinte de marso ens donava un sinfin de noves amusions i buniques maludies, fragànsies i simfoníes variadas dins del nostre airet condal. aichò si, amb tot lo bo que ens arriva amb la pirimavera, tanbién llegan las alergias tocando los cojones. bé, las alergias i els nois d´en Sáuron. uns nois por lo visto, y al igual que su jefesillo, dotats d´una anorma intelichènsia formal i amusiunal. i és que no me´n sé avenir de la quantitat de trisòmics que l´atra dia van escampar pels carrers de Basalone. amb un parell de búrrus de l´atra bàndol i la festa ja estava consumada. jo suposu que la señora Bulóña estaria desfermada am tanta gresca.
-
pues pel que ting sentit, els polisies feien el putu sombie i algun que altre sumbat resibia los golpes. diuen que algun que altre arreplegat va rebra un santo man-porrasso de aquí te espero. i és que quan surten els cuatre momos de turno am les furgunetes fent l´indiu pues ja tenim la diversió montada. i és que vam tenir festassa de la grossa per uns carrers séntricos de conosido prestigio. semble ser que am la disbauxa oferta en dias anteriores pel colectivo d´estudiantes pues com quell qui diu no en vam tenir prou. asin que envio en plan "macarronis a la boloñesa" als meus cuatre agents pringats amb tot el seu arsenal...els seus cascus, escuts, porres i embuts...con la dudosa intensión de fotra uns bons mastegots a l´engròs al primer que tingueren al devant. pues are que hi penso, menos mal que no me va donar per fer el meu paseo avi-tual por el sentro de la siudat condal, am lu poc que a mí m´agraden aquet tipo de follones. a mi, que me consideran los entendíos, un hómen de pau, sifanofa una mena de Jarri-Crismas pero de avansadas edades..
-
i entonses, aquet bunic ejemplar de chico mongol (subespèsie anormaloide) que tenim rigiendo el interior d´una comsevól conselleria, junto a la ecológica pendensiera de su querida, pues com que no i no. are, molt de ojo, algun que altre viandante penso que tenia més pinta de rambo greÑúo que d´estudiante. dichoseadepaso. el cal-liu estava fet per a la ocasión. la guerra de bandas ya era un hecho...l´aspactacla, aspatarrant, ni el de les millós pelicules del far west. i vinga que ja podem seguir fent anunsios i més anunsios de la nostra més que bunica generalitat de catañoña. estem bén equipadets per a tots els purublemes domèstics (incluido el de la inmigrasión i el de la lengua)...que de fluretes pels de casa...les justes. i gràsies, que sino encare te futrem un santo porrasso
-
-

jueves, marzo 19, 2009

oiga amigo sumbón deje usté de tocarme, con perdón, el cojón

-
si yo no lo desia por aquello de la consabía falta de respeto asosiada a tamaño dislate, en el fondo me referia a que ja son ganes de tocar el que no sona per part d´algú de la famosa família dels tan nostrados "amigos de lo ajeno". i quan parlo dels "amigos de lo ajeno" se supone i se presupone que parlo dels amics polítics i secuáses. un servidor que estava de volta de tot i que fil parrala va analisà tots els intringulins de totes les coses que una colla de pringats aportamos a la charcha...pues com quell qui diu... el nostru particular granet de sorra. aquet granet puesto sobre la taula de negosiasiones fa que tinguem el dret a decidir que coi passa amb els nostres cullons... pardó, amb els nostres enllaços de l´internete. si és que som una colla de pallussos. en sortim d´una llei que ja estem endinsant-nos en d´atres lleis, coma a mínimo, tan u més puñeteres que l´anterior. estem a jueves, aspatarran dia de sol-sulet, dia del Pera, de las follas, de las fallas i del santo Chuset dels mil demonios i jo encare frissu de musió cumtinguda en cumprubà la més que maraballossa turba mundana prenent desisions unilaterals con miembros de la esfera de lo cotidiano. y es que se mire por donde se mire, uno ya no entiende a la gente que "afutunadamén" le rodea, ja sigui per bé u per malamén. arribarà el dia que un se n´adoni que un gobierno de los muchos que quedan por medrar en el futuro prósimo....se encuentra con que le siguen con inusitado interés. i al cabo de un tiempo "la patadeta al culet"de custum. crec que arribaré lejos... marededéusañó!

miércoles, marzo 18, 2009

a medio camino entre l´homo rectus i l´homo eruptus


-
me encuentro allò que se´n diu, a medio camino dels homos rectus i eruptus, en pleno sentro de la evolusión de la rasa andropoide. mis ansestros se pasaban todo el santo dia llenando de gases el entorno en el que co-habitaban con sus desgrasiados semejantes. sierto dia, com qui no vol la cosa, uno de esos seres tan grotescos i ascaróssus que percutían nuestros sanos ambientes con sus airets tan particulares, desidióse asín por las buenas, a contaminar al resto de los humanos que tenian a bien de acompañar-le en esa crusada contra una tierra llena de honbres y mujeres no-fétidos. van fracasà en el empeño pues parqué eran seres que menjàven sano. menjàven hortalisas de la huerta marsiana amén de otra serie de vegetales variaos que completaban una meraballossa dieta que alhora de cagar es veie recompensada en una baixada en el índise de flatulénsia dels escrementos de turno. era una nova rasa d´homo, pertenesiente a l´espèsie "rectus". aquet género en prinsipio cagava bastán bé, sensa cap purublema, passa que la merda que deixaven escampadeta a sobre del campo era de primera calitat i no feia pudureta per la raó abans esmentada: l´anorma ingesta de verduretes. aquet era un dels avantàtchas de no tastar la carn ni el peix, la chicha o la limonà. amb el consabido paso del tienpo, sus desendiéntes empesaron a utilisar otro tipo de comestibles una mique més difísils d´empassar i vét aquí que va arribà el guluriós mumén de menjar alimentos con más cantidat de vitamina B. usia la carn i els seus derivats càrnicos. també me poden apuntar els làcteos i demàs complejos de mayor digestión;entónses la merda que cagaban se volvió como más sosisticada i per tan fotia una hedor de totes totes insuputabla. aquellas buenas gentes acabaron hasta la sasiedat de su respectiva sosi-edat... una sosi-edat ni mucho menos lo sivilisada de lo de hoy en dia pa nuestra gran suedte.
-
i en esas que un buen dia la rasa dels homos rectus va evolusionà a una de més avançada. va ser quan van aparèixer els homo eruptus. aquesta nova espésie d´hominídos tenia la peculiaritat de no ser tan buarrus, soéses i indesentes com els seus pradasasós. aquets individuos escampàven llurs missèries per la boca enlloc pel culo, en forma d´airets subversius que contaminaban amb un seguit d´eruptos mol dessagradables el buen rollo de sus coetàneos. eran lo que se desia por la época, uns elementos nosivos per l´entorno. lu bo del cas és que los sonidos guturales o famosos "rots" no eren tan horrendos com els que uns quants milers d´anys enrere feien els seus antepasados (más primates que seres hechos y derechos) en treure pel recto "los debidos buenos dias" en forma de ventolada maloliente-percutora-del ambiente. i vét aquí que la historia ens demostra que també les nostres bunicas escresénsias eólicas poden evulusiunà com només Déu mana i que tot lu que treiem (ja sigui bo o dulén) tan pel cul com per la boca té la seva imputànsia
-


viernes, marzo 13, 2009

si volviera a naser no me casaria

-
aquell anúnsio de la coco-cóla ens diu que estem preparats per ser falissus. i una puta merda. com a soltero és com a millor s´està. i en aquet aspecte els bén puc assagurà que tinc sana enveja de la meba estimada vésnieta, ella tota suleta, campando a sus anchas por este sirco del balón redondo que es la bida. ella fa i desfà a su antojo. que si are surtu a prendra una limonà. que si are surtu a prendra un talladet al pancrafé. ella no té cumplexus ni és una prim-mirada de mena. a la nena en el fondo las chotis l´impotten un pimiento. home, els mascles tanbé per supuesto. faltaria más. ella se sent més comoda achi, nán al tran-tran com qui no vol la cosa y sobretodo limpia de polvo y paja. bé, de pajas les que vulguin... porqué lo que es de polvos algun dia yo ya les contaré. el unico polvo real que ha visto en su puta existénsia es el de la mesita del escritorio a primera hora de la manyana. pero com bé deien els xavis de Grèsia, anaquesta vallée de lagrimas que es la vida no se pot tenir de tot: o cacha o facha. o ets una puta o ets una ramoneta. i ella, asin, suelta por esos mundos de Messi pues como que se siente bien fina y bien segura. bueno, lo de fina es un desir a jusgar por su tísico. yo me casé hasia allà los anyos del chat-les-tón y ocho decadas después asin es como canbia el mundo. la nena, pasados la cuarentena todavia como que sigue sin compromiso. ni ganas, así se muera. creguin-ma. ustédes ni se imaginan la nossa que le haria uno de esos ascarósos martir-monios que tienen a la pendeja colgada de su rabo hasta el fin de los dias. yo estoi mui ogullosso de mi ninya. incluso se ahorró el funeral de la boda y los gastos en atuendos de lujo como los de la puerca que hubiese de aseptado semejante compromiso tal. si fa no fa...avui dia al meu judisi casar-se és de dropus i d´estaquirots arreplegats sense aserebello
-
en conséto de gastos y más gastos en esa súsia unión carnal, plagada de cops amargats, producto de ese podrido contrato de intaressos creados...deseo me sumen el banquete nursial y la colla de guarros invitados a la boda. uns invitados que només saven chuclà com pupes i que foten un gasto encare mol més gran de lo normal. allaborans jo els aconsello que si poden estalviar-se el casorio serà una bona inversió de per vida. sensa ataduras, sensa golfas, am tutal llibertat i libre albodrío. si are jo turnès a nèicha a de buen seguro que no me casaba. ni por la esclèsia ni por los jusgados. ni por lo sibill ni por lo criminal. ¿on s´es vist aquestas comilonas tan solemnes repletas de gorriones? yo me sentiria como mejor suelto com els burregus en comsevol manada de a payès. tal com la meva nena, fora compromisos i lligams amusiunals de tipo terrenal y a vivir la bida sense la cabrona de turnu que et diu com t´has de posar la samarreta o cordar el pantaló.... i amb el meu basalone guluriós como unico reclamo carnal que hay sobre la capa de la tierra. el resto de sentimientos pa darlos de comer al perro. i pum
-

jueves, marzo 12, 2009

sañó Mascabró, deje de tocar los cojones con eso de la edat by Grego

-
pues como que no le tengo dingún tipo de envídia ¿save? aúnque siertamente me lleve unos meses de edat o sea compatriota del Rafasantaspascuas, famoso tenista donde los haiga y más que exselente anunsiante de chocho-late en polvo (cola-cao). que no y que no. que no le tengo nada de exitasión hasia usté (ni emotiva ni carnal) por mucha arruga que usté tenga. achò si, el seu respeto habido y por a ver més que ré por aquella cuestió de canas i allò de que la grieta sienpre és sinonímo de bellessa com bé deien els Jesuïtes. entonses pues susede que la cococóla, empresa mutilnasional am mols calerons i am molta caradura m´agafen el icoño publisitario de un santo barón permitiéndose el lujo de dar consejos a una criatureta que acaba de nèixer. ¿però que s´han cregut aquets poca- penas? una ya puede haber vivido más de una senútria pero no por qué tenga más esperiensia una se tiene de dárselas de savelotoda. asin y todo yo no le cambio por mi honbre, pero no sé que se ha creido. los antiguos erudeditos deien que la esperiensia és en la bida la mejor universidat y que a parte de ser la santa madre de la siensia era el rincón donde las pobres parias como serbidora abríanse nuevos caminos como mejor podian. yo no seré tan famosa como el señó lluis Mascabró (o su santo abuelo) pero pólo menos como que me defiendo escribiendo lu milló que puc. y eso bien que lo conose mucha gente.
-
pa muestra un potón. ahi queda pa la posteridat toda mi taryectoria, no fa cap falta que digui ni una coseta més al respecte puesto que mi curricúlo habla por si solo. y el de mi honbre, tanbién, qué coño...

miércoles, marzo 11, 2009

seÑ i raucha: espabila chicharelo arreplegat

-
espabila chicharelo arreplegat, que no en dones per més! follando no llegas ni a la categoria de malandrín. ets un gos panós sensa cataguría ni teórica ni prática. el teu puto rabo fot pena. el de debán i el de darrera. jo suposu que la pobra señora oca a la que estàs empaitán de tan malos modos mai de la bida habrá llegado tan bajo. i si algú té la culpa és el desgrasiat de l´amu, pues ell ha permès aquesta varguÑossa disbauxa en vell mich del carré. achò me recuerda cuando me encuentro a dos pallus enganchats de morrus petonejant-se en un comsevól banquillo del metro. mereserian que se les ejecutase en el acto por tal oprobio en púmblico. achò se fa si cunvé en secleto. tal com foten els agentes secletos. mich d´amagat, mich d´incóñito, a sota un contenidor, darrera una columna, esétera. pero no achó tan ascaróss, tan al descubierto, a la imagen de todo el mundo. mirin bustés, suerte hai que no dirija este coño de pais, pues parqué si jo fossi un señó Mantilla d´aquestos que andan sueltos por ahí, entonses lo primero que haria seria ajustisiar sin previo aviso a este par de criaturitas i a los animales de sus popietarios. si convé la camara degàs
-
estem en un planeta bén adormit. un planeta que dia sí dia també veu com el seu bunic satéllite dona voltes d´aquí cap enllà, d´una punta a l´altra, i mentrastán natrus, dia rere dia, ens mirem sense parar el melic intentant desxifrà el parqué les coses son tal com son i no pas com vuldriem que fossin. i en aquet tica-taca del rallócha, en aquet coutus interruptus que és nuestra sosi-edat, somiem que som els jefes de lo nuestro y de lo ajeno. i és allabós quan descobrim lo limitadets que som comensando por yo mismo. ens atrevim amb comsevol cosa menos am les que realmén ens posarien en evidènsia. coses com les que fa aquesta ansisadora parelleta de mascotes sin impotarles quien coño les mira. som uns pòtuls sense cap remei i si un dia nos encontramos con una parejita como ésta, ya sea en forma de animales fornicando cual liebre albedrío, o ya sea con un par de ejenplares de su rasa inferior (com els poderosos humanos per posar un exemple), no ens rasguem les vestidures pues parqué ens encaminem a un món sense frunteres ni en lo místico ni en lo carnal...un mundo, donde lo primero que veamos a mano derecha nada más abrir la puerta de nuestras casas sea un espectacúlo semejante per molt de mal que ens foti a la vista...
-

martes, marzo 10, 2009

el meu humanacha a la figura del miquel calçada

-
encare me recordo escoltà el mítico purugrama del "pasta gansa" que feien els matins per una emisora de la copro-ración (catañoña ràdiu per més senyes), la qual per cert trobo que estave en mol milló forma que are. i amb fervor, falera i dedicasión escoltava de manera diària als señós concursantes, a véra qui coi se´n sortia dels paranys on vusté els futia bajo la insolente vigilansia de aquel ànsar que feie de improvisado reloj-cronometrador i les vegades de puñatero jués pa la ocasión (cocococo, i cocococo, i cocococo...), meraballós. entónses pues como que ya me intuía que per la ràdio feie alguna cuseta més, y incluso yo ya m´ensumava que per "la nostra", el noi de Sabadei, prutagunisaria els seus primeros pinillos en forma dels "oh bongònia" o els "mikimotu clum". i ja no els dic ré quan va arribà el "persones humanes", al meu judisi, el milló purugrama que mai de la putavida s´hagi fet i desfet a totes les televisiones habidas u por a ver en el amplio panorama estatal. recuerdo com els nasis que pululaven per l´estat apañó, com els mateixos nois del statishment burbònic amb la connivènsia dels mosalbetes de"cunvergènsia i desunió" que por entonses ocupaven el poder a Catalunya...en van fer tot el possible per joder-lo. i jo ja no els dic réderé quan aquella foto de la bunica elefanta Elena plorant en un primer plano més que espantós. allabós vai descobrir la verdadera cara de nuestra democràsia tan nostrada. els nois del poder, molt fill de puta ellos, li van fer enretirar per collones aquel inosente gadget. i tot por mucho menos de l´anorma quantitat de bestiesses que es diuen avui die a comsevol espai. es veu que con el advenimiento del PePet al poder.... la sort pues entre allò i lu altre...ya estaba echada i sentensiada...y ni el pleno entusiasmo del autor del mismo, se vió satisfecho en modo alguno con tanta gentussa alrededor hasiéndole la cama de tan mala manera...
-
els mítics ductó Sulét, amostachado él, i el gañotes Monsó, l´acompanyaven com a perfectes complementos d´aquell nostrat purugrama de crítica amb anormas toques de sàtira. fent un parèntesi dins del món de la ràdiu, es de condominio púmblico assenyalar que junto al Carles Conejo va fundar el grupo d´emisores flaix fm, dins d´aquell antic projecte anomenat "la sargantana voladora". putrum putrum. retomando el tema televisivo, amb el "solvènsia contrastada" la cosa va baixar una miquete, penso, però suposo va ser amb els "afers esteriores", interesante pa todo aquél quien desea viajar en su imaginasión, que el tema mediàtico va apujar de nuevo; achò si, amb el permiso del interesante "método larson" per tal de deixar de fer el fumeta. vull considerar que amb la perspetiva que ens dona el tiempo, suposo que vusté, al igual que el pubrissó del chauma Barberà, otro ajustisiado pels amics del sañó Oli (Joan Olivé), deuen "frissar" de goich cumtingut en ver compartido tan gosóso porvenir conjunto en susodicho canal autoñómico. y como desia aquél director que en su dia le jodió con el careto de la infanta y le quiso dar la patada en el culo..."que se mueran los feos menos yo que tengo que ir a un entierro". asin, que al igual que usté, mi admirado Mikimotu, mi opinión es de libre como el biento... i per tan m´atreviré a dir sense póo a tivucar-me que ets dels més grans que parió el periodismo de radiodifusión i esbarjo a la nostra terra d´autòmates. i tutón hu sap. i pum.
-

lunes, marzo 09, 2009

una susinta cuestión de canas

-
ahora me salen els jodidos yonkis con que se van a poner a investigar un remedio cassolà contra el advenimiento de las canas. no m´ho esplico pas. am lu buniques que son les canes, desde luego que no sé abón coi arrivarem tots plegats. una coseta tan natural, tan ansisadora, tan...com qui diu...antraÑabla. are m´arriven els cuatra llestos de turno vestits de sientíficos pa la ocasión, am la cháchara d´una nueva losión revolusionadora del mercatto capillar. si señós. en cabat farem els "pèls de colors" a gusto del consumit d´or.meraballós. serà que no hai más temas por resolver en este nuestro fangtástico mundo de don yupi. i no em posaré a fer un listado de enfermedades aún incurables pues porqué ni dispongo de espàsio en el bloj ni de tiempo en el relój. asin que seguiré en mis trése de tocar els collones als cabrons que no tenen res milló a fotra que aquets inventos d´estar per casa. colla de maricons i bandarres. i és que la poblasión ara va i s´ucupa i purucupa que no le salgan las canas antes de hora com a l´amic l´Obama. are, jo suposu que es tracta dels asesores de imagen, que lo más positivo que han futut en sa puta vida ha estat deixar-se-la de pelar als seus pares. i serà que no aniàn pumblemes a la sosi-edat per are vindre amb aquestes mandangues del "mira amadeu, a partir d´are no nesesitaré ni tinte pal cabello ni losión màgica..ni tan sequiera perruquín". sañós meus, que ja som grandets per tantes bajanades. demà ja veic al representante de la industria farmafiosèutica saliendo en rueda de premsa i cridant als cuatre vents allò de: mi querida poblasión, después de un laborioso trabajo en equipo tras años de árdua investigasión conjunta, hem tret un fàrmaco que interviene en los radicales sàncheslibres del nuestro cuero caballudo. i vinga, con esto y una probeta ja hem tornat tots a nèicha! ni ens quedarem calbus ni ens tornarà a crèixer cap cana suelta. i si por si de caso nos saliera una cana al aire quitémosle impotànsia ¡qué coño! i vull que sàpigan, achò diosmediante será la futura moda maniqueista feta al gusto y gana del capullu de turno...pero mientrastanto, siempre nos quedará aquella típica cansión pa protestar ante tanta mierda en forma de falásias encubiertas e hipocresias baratas que nos globalisan en pro d´un fals sentit del benestar...
-

martes, marzo 03, 2009

etó é el brons. el poder està en quell qui té la pasta. i pum

-
creieu-ma colla de burinots. el poder està en quell qui té la pasta gansa. com per ejemplo els mateixos nois de las faldillas del killimanjaro, allà al llençol africano. achò no hu canvia ni el robin hulk de los bosques resusitao y reencarnao en un monju benedictí. y no le demos más vueltas parqué no nià debate posible sobre aquet presioso tema que sobrevuela un munt de taules dels despachos de molts burrócrates de mich món. les coses son com son i todo està més que re-inventao i consumío...are que estem tan de moda redescubriendo siertos mitos. i ja poden sortir els cuatre llestos de turnu dient en "plan cristófolo colombo" que la humanitat està cambiando. achò no nià santo Déu qui ho canviï. i jo ja no sé si per bé u per malamén. este presioso mundo en el cual avito cual vulgo ansiano peregrino de la vida y de la muerte és tal com és, plagado de gobernantes plenos de sinseridat per arreu. aqui no anià ni este ni oeste ni norte ni sur. apenas ni un putu puntet cardinal por escrotar. y ni tan sequiera por no haver....no hai ni sielo ni pulgarsillo ni averno, ni bons ni duléns. aqui en cabat tots som popets...
-
passa que si tots som "el mismo" en versión del que disposem dins les nostres buchaques tampoc me val masse la cosa. desde luego que uns en tindrem menos que altres, santa relatividat que en deien els antiguos filósofos... que s´hi torna realidat intangible e incontestable quan arriven a siertos poderes fàcticos de la sosi-edat industrial. un servidó, indocumentao pal poderoso, creu que dins del món nuestro no n´hi ha grandes bloques ideológicos. jo trobo el que hi ha és mucho manipulador suelto, inosente de mí, i més que classificar-los pels colors blanco, asúl, verde o grana, jo els ordenaria por posisión sosial pre-establesía de antemano por aquellos quienes llevan los hilos cual titellaires de lo económico-político-sosial. en fin, que li farem. la pela suelta que ara ting dins la meba buchaca pesa lo suyo pero és moneda, i ja voldria jo que fóssin bitlletets dels moraos. per terminar, no oblidéssim pas que la pela i el poder està en pocas manos, una mena de oligàrquia a l´engròs, una entelèquia suprema fuera de nuestro alcanse...d´uns pallos que se van pasando el sacrosanto porrón sense cap tipu de dignitat ni vergüensa. aquet és el poder real, el que els in dona un status are real però que pot esdevenir fictísio en un futuro no masse llunyà. la realitat no interesa que se sepa, y menos quan parlem de banqueros, partidos del poder o de la misma oposisión. al fin y al cabo si "éto é el brons", jo seria un "bronsaire" més d´aquesta bunica colla de pringats que somos el jodío pueblo raso.
-

lunes, marzo 02, 2009

ai vaja quins tres dies !!! marededéusañó pecatto consebido

-
macagundéu i en tot qui lo mou! pues que sin beberlo ni comerlo nos desidímos de ponernos unas humildes raqueticas en nuestros pieses i vinga tots cap amún, a vóre si feiem plegats un seguit de més que meraballossus cims que s´apleguen apinyadets allà no molt lluny de la vall d´ernest Benasc, gran presidén del parlamén, emsalén gurmét i milló parsona. si és que ja hu dic, no som réderé, pero asín y todo aquí me tienen una vés más con todos utédes, vivito y coleteando cual insolente mosalbete de la vida que va grimpando allà por las cumbres tal com fan les nostres atimades cabretes. entónses, pues como que no pasaba mucho de la primera hora del viernes, un grupettu d´amics i un servidor a quien la edat no da pa muchos trotes más, nos enfilamos desde el presioso pueblesillo aranès de Vielha, con el sano porpósito de corretearnos esos desafiadores pedasos de montañotes a través de la ruta del solitario refugio de Ballibierna.... en el alto áragorn
-
agarramos nuestros respemtivos palotes o pinchos, nuestros gorretes de lana virgen y nuestros culos de botella en forma d´ullera barata i apa, tots tirán cap a los sagrados montes oscenses. el dia era asolellat i pasiós, i feie molt de frio. tots vam fer-hi pinya per tal d´arrivà a conquerir com a mínimo un cim en un parell de dies, entre divendres i dissamte si teniem una mique de sort... i achí hu vam dispusà com qui no vol la cosa... amb tres mochilles i sis parells de cullons. allabós siría com la micha tarda del viernes quan vam fer acte de presènsia, amb molta nieve de testigo todo hai que desirlo, a las estribasiones del pico que van construir els mañicos en homenaje a sandruscu: el picu d´en Russell. un tiu, que quan xerra, no hi ha qui li tanqui el picu. resumta que daspués d´una churnada mol feichuga, tots tres vam fer resposo en uns bivacs que ens vam habilitar prop d´un peña segat d´aquella perduda sona a més de tres mil metros d´alÇada, en vellmich del Pirineu. poca broma,... la neu ens invaïa per tots els puestus incluidos los cataplimes!
-
era un goich cumprubà a la surtida del sol-sulet, anaquell matí d´aspatarrán sielo asúl, com tots tres estàvem més congelats que un lluç de pescanova. però teniem de seguir pel cresterio. asin que dit i fet, vinga a recollir els trastus i direcsió cap al Aneto per Tempestades amb els ruñons hastiados de tanto trot cuchineru pero en cabat, intentado de encontrar muchas respuestas a tantas preguntas ni que sea a través del airet puro de la soledat.
-

sábado, febrero 21, 2009

digui. digui?

-
utédes no tienen ni puta idea de lo que me gutan los sobaos pa siegos. aquets melindrus tan i tan tendrets que se desfan a la boca com aquell qui res. i ja no diguem ré si dispone usté del sacrosanto plaser de remullar-los en un tasón de leche con galletas. marededéusañó. achò és lo que un "picha y holo" transalpino denominaria en el seu argot pupulà com "bocatto di claudia". i és que no tenim remei, no señó. és tal com quan parlem del famoso dia la tortilla. ¿par qué té de ser el dijous "gras" el dia la tortilla y no puede ser el dia de la dama que las fabrica, usia "el dia de las tortilleras"? jo busco i no trobo per cap puestu del santoral cap onomastíca que sea en santo homenaje y selebrasión de las tortilleras de nuestra patria. que haberlas haylas. y muchas. y sino se pasean pels presiossos revolts de la carretera que va de Martorell a Terrassa. entonses como ya dije las cosas son asi. cuestió de interpretachón. i si té de ser positiva pues mol milló. i tal com deie el meu admirado grupetto de Canet de Mar...son coses de l´idioma. senscapmenadedumta. el lenguaje nuestro de cada dia ens permite una tal quantitat de sircunslòquios, parabólas i verbigràsias variadas que fot canguelu. en cada conversasión de baruchu s´hi troben una anorma ramillete de suterfúgios en forma de jocs florals dialectals que ni a una jodía aula magna de comsevól univarsitat de esas que pueblan el culto panorma literario nasional. és algo mui evidente que el tipo de juegos presents al carrer... tenen molt de suco... i per sobre de tot... oral...
.

lunes, febrero 16, 2009

el dia que me vai quedar bén fotut

-
pues resumta que cuando era de més jovenet, un dia acaesió en ca nostra una cosa de autèntico espanto. y aúnque parésca de mentira, todavía me recuerdo de esos acontesimientos mui pero que mui luctuosos, tal como si habieran susedío ayer mismo. la familia, en perfecto grupetto, ibamos a reunirnos enrededor de la tauleta per fer el nostru tradisional àpat navideño, quan en un gutet d´aigua mol petitó que hi havia sobre la taula, un gutet en prinsipi mol innocentó, havia un sinfín de petites impureses producto de diversos lavados bucales efectuados la noche anterior
-
el muniatu mon pare s´havia eixugat els morros amb un d´aquells enjuagues tan tradisionales en los cuales el buen hombre se tirava més de mig hureta al lavabu debán del espejo. i tot per qué? pues per tal de fer l´adecuada neteja ginjival...tan i tan necessària dins la nostra higiene pasunal de cada dia. i es veu que hu feie am tan delit i tanta falera...que el mol despistat se va ulblidà de llençar per la pica les restes del lavado dental, el compuesto-fluido proteínico-vitaminao del que les hablo . incluso va arrivar a deixar-se les dents pustisses dins del vasito de agua. i jo me pregunto que perqué tan de rentar-se amb forsa ganes i dedicasió... total, per después fotra un putu disgustu al burru de turnu, en aquell cas, un servidor de la vida. pues menuda sorpresilla que me vai endur en agafar el vaso. marededéusañó. en dafinitiu, hu feie am santa dabusió cristiana...i per achò li vai perdonar el seu més que sério despiste. un gran drama el dia del dinar de Nadal...però en cabat l´home no s´estaba per gaires gaitas i daspués de deixà el putet d´aigua al primer puestu que trubava, se despreocupaba del resto de la realidat. i allà estava tot cufoi i felís, el gutet d´enjuague tot ple de trussets de carn i atres coses bén curiosses...
-
desde luego, el primé que va tastà lo contenido por aquel vaso tan ascarós, es pot dir que vai ser jo. jo vai ser qui va patir una confussió tan lamantabla. quina pena. bén "foutu" que me vai quedà, amb una cara-tontu que ni les cuento. i aqui la petita història del gutet d´aigua que una mica més i m´acaba en semitragèdia grega, pues la buarrada tan indasenta una mique més i gairebé me l´empasso bén endins, con toda su sustànsia en forma de grumillos de carne enciàtica incluidos. i gràsies a que encare no era curtet de vista que vai evità que me diera un tremebundo patatús en veure la quantitat de porqueria i borrajas variás que havia allà dissoltes, en aquel humilde i sensillo vasillo de agua.
-

viernes, febrero 13, 2009

pioneros del potosí

-
uns señós mol entessos en la matèria diuen que a bolivía, pais de fértiles tierras por eselénsia, el potosí és una prassiosa muntañota adonde las haiga. una muntañota que tiene más de volcano estinguío que un servidor de metrosersuál. sepan que allà en lo alto de la mezeta, presísamente en la capital "la pás", yergue entre la planísie, erguido cual mite de l´antiga Grèsia, l´antranyabla amic potosí, un monte pionero en todas las cuestiones desenfadadas de nuestras vidas. aquet és un monte que quiere ser amigo de sus amigos, un monte que quisás puede que amague farineta blanca bajo sus àridos faldones...però que en cabat numés hu fa per puro di sí mulo. si jo tingués la pumsibilitat ni per minça que fos... d´obrir en canal aquesta muntañota d´un cop d´espasa, ja vuriem si tota la forsa que porta al seu interió és tal com la santa mare natura ens va fer veure fa mol i mol de tienpo...quan en el seu dia va esplutà de mala manera: alasoras el Dios común que supuestamente todos tenemos ens avisa manera elocuente que putsé aquell troç de colina terragosa sensa un putu matojo en sus suelos...no és pas tan virulenta com van dir en el seu dia els savios avitantes de semejante capital de allende los mares. i si en cabat el grupettu de salvadores de la patria boliviana tenim de fer referènsia esplísita als señores conquistadores encapsalats per l´ernan cortés... pues ya ni se imajinen utédes la festa grossa que muntem. ja hi seriem tots. vensedores y vensidos. entónses, y como quien no quiere la cosa, las consecuensias de este fatal desenláse son del tot tremebundas pues parqué els enemigos hispanos que en su dia invadieron estas tierras, desenfundan de nuevo el acha-guerra y comiensan a deprimir als poplas ucupats sin dudarlo un estante... i entónses, sense menjar-hu ni beure-hu, la guerra estalla bajo las faldillas del potosí uns cuantos siglos más tarde....
-
mientrastanto, bajo el fragor de la batalla que muchas generasiones mantenían als seus peus, el potosí hàllose omserbando de forma fija i mig sinistra allà en lo alto del monte... cap aquell pueblo tan i tan follonero en sus estrañas costunbres... i estava bén calladet pues millor no soltar als cuatro vientos que el personal estava com una puta cabreta. y sin enbargo, a través dels ojos de unas gentes tan generosas en la tradisión d´envià a la guerra (fuera o no justa) als seus súbditos tan nostrados...arrivariem a comprendre que les coses son com son i no com volguèssim que fóssin. i pum. i al final de toda la historia, aquell popla tan i tan sério en su fondo però tan cufoi en sus formas resulta que era el pople culer, un famoso pueblo de consumados guerreros donde los haiga... mal que pesi al fiero invasor del sentro... tan pasífico él-.

-

jueves, febrero 12, 2009

chaparru de mi arma y de mi corasón

-
¿pues qué coño quieren utédes que yo les diga? pues que en mis suenyos más húmedos yo me gustaría de ser como l´amic Francesc Chaparru; aquet tureru hispalense, es entre otras cosas, y por si no tenian el gusto de conoserle, l´actual entrenadó del reial bÉtims peu i bola, afamado clum sureño de fiel afisión y de una enorme moral y tradisión ann sestrales... pertenesientes a las rànsias esènsias de lo más traspochado de "la piel de sorro". prosiguiendo con nuestro protagonista, aquet noi, tan u més pansit que un tommy lee jones comsevol, és un caballero de "almas tomad", un mosetón a la antigua usánsa, un gigoló de servisio fúnebre, un arrugao de postín barato, y un encargao de burrocràsia de alto stánding. en sus ratos libres presume de sepillarse a la santa señora àvia del clum verdiblanco... más importante que la sañore dels lababus del pudrit o que la mestressa d´una comsevól pensió barata. en dafinitiu, en su vida més íntima, representa la sacrosanta figura de lo que usté nunca será... ni querrá ser, porqué no desirlo. aquet puro semental de rasa hispana, con vós ronca i arrovellat somriure es todo lo que un humano desearia de ser y que pa su desgràsia no lo és. si Deú nustrusañó vol, am el tienpo y una caña (d´apaña), jo vuldrie ser el líder que us mereixeu. un lider del carisma d´en Chaparru, un tot terrenu de un piel morena de varonil enjundia; jo vuldrie ser un pastor de burregus i un entrenadó "con dos cohone" pa plantar cara al desaliñao que jodiera la marrana. jo vull ser un tio de cap i pota machotil i de capote rojiguardo... con aire de rejoneador de "aqui le espero". jo vull ser aquell cuya penetradora mirada espanti al més pintado... i desir bien a las claras que d´acà fins a mosambique yo embisto al primero que messi posi per deván !!!
-
-
m´agradaria asustar a las criaturas tal com aquet sañó deu fer amb els toros quan li entra la falera pel "rodeo" nasioná. aiiiii els toros, marededéusañó, uns bunics animalons astados i parqué no dir-hu... també bastante hastiados de tanto jodío muletasso penetrando su atrotinao pellejo. incluso me atrevo a desirles que aquet home a buen seguro és un adicte al sexo fuerte... al carajillu tempranero i a la trempera matussera cual apuestu novilleru chulapón de encorsetao traje de lúses con sus sién mil lúsidas lentejuelas colgando per doquier.... cual presidente ruis de Lobera. tot un señor presidente que deu està mol ugullós de tenir al seu servei un pallo d´aquets que fan pàtria anda-ilusa cual tarugo chàves de la vida. a fuersa de serles sinseros, tal santo barón, birril en cada arruga de su suave rostro a tersio pelado...me conserva la cara del "típical torito bravo" de l´amic "el Fairy", y a su vés, la preserva com Déu mana de los fasinerosos, de los desalmados y de los parias de la nuestra sosiedat. amic Paco porretas "el banderillero" de butxaca lisa, corbata verde y traje de corte armani, conosiéndole de su delicadesa pa los temas de alta sensibilidat emosional y desmesurada sensualidat erotíco-pasional... permítame que le ofresca desde mi morrada un humilde y dedicado "¡¡¡ visca el arsa y olé !!!"
-

miércoles, febrero 11, 2009

¿es cumpatibla estar felís am el clum que dona nom a la siutat... i cumsarbà un mínim de prudènsia i sentit cumú? jo crec que sí.

-
i qui pensi lu cuntrari és un sómina de mena i un poca-pena de la vida com alguns periodistes que ens volen fer veure que son cusetas incumpatiblas. més que ré, jo hu dic per allò de haser más difísil la siempre sabia elecsión entre escoger si uno tiene de estar felís por aquello de vivir el momento de las cosas u si como personas adultas que somos tiene de primar aquello que se danomina el sentio común o la prudénsia más ele-mental. jo crec, seguiendo aquet meraballós rasonamiento, que el esperìtu nuestro debiere conjugar anbas situasiones. un ejenplo bien a las claras és el meu atimat clum basalona. jo puc estar felís viviendo la rabiossa actualitat per allò dels anormas ressumtats aspurtius i a la vegada, puc cunchugar-hu tot plegat am la disclesión que m´ha caracteritzat al largo y ancho de mi longeva taryectoria porfesionà. entónses susede que la sircunstansia me se antoja com aquell qui beu un glupet de servessa i mentre realitza el consabío acto d´empasarse el dorado liquído va i es pregunta ana-sí mismo. ¿és que are putsé m´estaré enverinán en un futúro no massa llunyà? pues lu mateix. ¿quin coi de sentit té, si en el momento d´una comsevol festa grossa ens prucupem del que ens pot passà? és com la carpa dels diém, una nissaga, empeñada en tocarnos els cullons per tal que deixem de pensà en l´esdevenir. els "carperos" diuen allò tan popular de "folla al present, sigues prudén i viu el mumén"
-
i sinó mitin el que ha passat amb el balonmano del meu barsalona, on s´han prupusat tots plegats a cumplir a rajar-tablas am el presioso y sagrado texto dels "segadós" i s´han pusat a segar manolilloscadenas sense solta ni volta. usia que el grasejo de la cuestión consiste en nar tirán com se pugui i fer diversió incluso de les coses no masse futudes com el mundillo del deporte. amb la política vagin tranquils que tal com raja, hi penso. ¿i qué coi dir de l´eufòria? aquet estat d´animo en el que usté un dia se piensa que es el putu amu de tot, i gairebé en un momento...ni que sigui per una cosa puntual... passa a creure que tot allò que li va deichà tan i tan cuntent... no és més que aigua de borrajas. a véra, no m´està pas mal dir-hu, siéndoles sinsero, entre bustés i servidó, la prudènsia ante todo no sigui que en cabat prenguem mal. i ja no parlo de posibles pasillos ni d´atres mandangas cumfitadas. busté, amic meu, hu que té de fer és cumsarbà como oro en sayo el sentit cumú que li quedi... i disfrutà de les cusetes buniques del presente... que ja arrivarà lu que tingui d´arrivar
-

martes, febrero 10, 2009

jo vull bluguejà com el bo del capità puchol

-
quan jo sigui més juvanet i tingui més forsas per ascriure, jo vull bluguejà com el bo del capità Puchól. i dir les meves parides a l`engròs, sense tapujos i a discresión. tal com quan el capità fot la puteta per despejà la pilota sensa cap mena de miedo al davanté de turnu. achí com una mena de Sandro-kan, gran basalunista de Malàsia i de Singapur, milló tigre de las selvas aciàticas i encare més milló presidensiabla a la potrona del meu atimat clum basalona. achò sí, are per are, en horas bajas, parqué no dir-hu. jo quan tingui un sañó blog com el del capità Puchól, analisaré sensa contenplasiones al enemigo de turno i li futré el dit al ull, la greña a la boca i a la nafra al culo... i no lin deicharé de respirà anal cabró de méda que me se posi per deván. i si és un ballesta de la vida, i ataca al meu atimat Ulagué, pues encare au faré am més mala llet. que costi. jo avisu. asin de prinsipios no sóc leridano... però m´encaro bastán cap a la costa. i com a von català que sóc, yo no me ando con txikitas. i jo sóc l´aladí de les causes perdudes, com el meu amic Silviñu....
-
jo sóc todo corasón. aquí i a la popla de Sagú (capital d´are-sí). sóc un sentral (las muchas de las véses resiclao pal lateral de la defensa) de moltas garantías, y aqui donde me vén, jo me deicho la pell al cám i lluito pel meu escudo i per la meba samarra i gomorra. a més espanto a totes les ascaróssas criatures del equipo contàrio vagin a rayas o de liso, sensa que me intemiden i tinguin el culor que tinguin. si és asúl es que seguro son fachendas o chotós, si es cojo, repumblicanos. tal com passava en tienpos de la bunica bataya del ebro, quan las tropas del general flanco volian percutir en las bravías defensas catalanas. pues jo allabós era al frente, tal com si disputés un patit de fumbol, portegiendo mi território ante la desfachatés del invasor... quan alasoras sentia com resonaven a l´horitzó els coñons de guerra i m´alertaven que els nois del pudrit amenasaven mis humildes defensas. achí i tot, jo seguia erre que erre futén la puteta a la cara del cuntrari i li tocava las bolas pa despejarlas de mi sona lo que yo más pudiera... en ferma cumprumís amb mi mateix.... i pum.
-

lunes, febrero 09, 2009

ecuador capital, marquitos

-
de vegades, achí com escoltant-lo per la tele o per la ràdiu...i daspués quan per aquelles buniques cassolitats de la bida, entro al seu blog achí mig d´incognito mig d´amagat... i trobo la seva forma d´encarà els mateixos temes de la realitat fumbulera, pues penso que m´estaré turnán una mica borni. a véra, jo no vuldria que me se malinterpretès però aquet bonhoma sembla bastán des - parejo en sus juisios... per no dir un bipollar de mil demonios... i no vull dir que tingui dos rabes colgando entre sus patas, lu que vull dir és que té com dugas passunalitats bén diferensiades. per un cantó, el maniato insolente que ens escriu bastantas bajanadas a diestra y siniestra, e per l´altri, el entrañable colaborador de toda la bida... que amb uns juisios de mear y no echar gota, treuen de pollaguera la santa audiènsia. a vegades me recuerdo del enselentíssimo señó Rebaño i sus cuentos pa no dormir (al dia siguiente). com és avi-tual, ting de treure a la lús la història del calderón aquell...per dirls-hi que és de collones de mico. tanto la història en si, com el relato realisado dependiendo de la posisión del afectado. o és que putsé son simples pums de vista. i quan dic que no entenc si el marquitos aquet és el del paper (mullat) o el de les ones hersianas... és que realmemte penso que no son el mateix. acaso siran bessones i no m´he enterat pas. el cas és que de germanetes de la caritat putsé lo justo y nesesário. sobratot quan un dia vai llechí com comentaba el cas de l´assamblea manipulada per l´amic calderón. jo dirie que va ser quan allabòs me va entrà un canguelu tremebundo en veura com podia pensà de manera tan ferma però tan difarenta a la vegada per un altra medio de los muchos (jo dirie que fins i tot demasiados) que invaden nuestros sentíos. unos sentíos tan dignos de compasión por parte la audiènsia...como de devosión por parte del locutor...
-

sábado, febrero 07, 2009

la institusion del vomitorio

- si a mí, en el fondo, pero en mui mui en el fondo de mi atrotinao corasonsillo asul y grana, me purucupa y mucho el putu reial pudrit. una institusión conosida en los nuebe continentes , una institusión llena de orejones...entre su masa sosial los hai de burregus, de maniatos y de burrus... a contar entre els seus nois urelluts i pueblerinus tenim al exselso Juanillo Navarru. ante todo deben saber que este anyo van a por su désimo orejón lo cual ni es mucho ni es poco ni m´inpotta una sagrada merda comfitada...
-
el pudrit, que cuenta con una institutris como senyora dels retretes i dels vomitorios (quin nom més estimulant i ansisadó) , el pudrit, una institusión con unos largueros que nit rere nit es venen avall , i ens tenen amb el cap bén infladet... achò és una institusión como la copa de un hilario pino
-
una institusión que cuenta amb un señó de la meba edat como santo y soña, l´antranyabla diestefáno, como paladín internasional y como jefe supremu dels chandalerus del estra-ràdiu barselonès. yo, aqui donde me vén, el dia menos pensao, a dios mediante y con el permiso de la autoridat, les esplicaré cuan bella es esa arruga. un atra merengue que no hu suporti millor s´hi posi por ensima un tupido vello en el rastro i se la envaine cual comsevol flotats per tal d´evitar males malloles . en dafinitiu, el real pudrit, tota una institusión-sosiedat de avansados recursos i que dicho sea de paso... haurien d´acabà tots a la puta pressó per lladres i churissus de cantín-palot, gran purté del Sevilla, milló parsona
-

viernes, febrero 06, 2009

Whose law !!! macagu en las normas establesías

-
miten utédes. las cosas son com son. i pum. pero esto no es lo que me enseñaron en la escuela. y menos cuando una colla de señores todopoderosos van y disen que les teles i els horaris tenen de seguir un sagrat i ante todo escrupuloso orden universal... ordre que tan se vulgui com no... ens muvem tots plegats. desda luegu que els de "la ceba" s´estan cubrint de divina glòria selestial amb els valerosos nois de la empresa media-pró per un puestu i amb els de la tele-sirco per l´altra. jo, la veritat, no ting n´idea de qui coi té la raó en l´asumtu de les televisions y en el fondo ni m´impotta, però achí i tot, con suma humildat, les confieso que anamí m´agradaria ser una mena de Chauma Rouras, un homenot de buchaca ampla i anormas escrúpuls mercantils. aquet coi d´empresari, de pasado tan i tan Ñuñista.... que un dia va sortir de paseo i se va trubà am la gallineta...va acabar de trubar una que més que d´ous... jo diria que era d´uns autèntics cullons d´or. i desde allabós, vinga a fer tots plegats, culecta de calarunets per part dels clums de fumbol, are arreplego d´aqui, are arreplego d´allà, achi com una mena de macanáte árabe o similares. a hores d´are em penso que farem salat i quan arribi l´hora de saber qui coi domina el món de lo mediàtico...acabarem de treure l´entrellat de qui coi manega tot el cotarro amagat darrere les golfes. numés ting clara una cuseta: aquells qui tenen tant el poder com les peles sempre son els mateichos...
-

sábado, diciembre 13, 2008

avui dimsfrutaré més am la grada que am la chéspa

.
me cagu en la puta ¿ara t´achecas? burruuuu. dasgrasiat, buarru, madparit, comta am aquell que s´ascapa. trenca-li el servei. asclafa´l. cuidadu am el jeremías. ma cagu endólla. macaguenlamara que et va parir cabróoo de metda, me cagunlóstia cilldetuta. i visca el caliu. achi achà. machacà, manjar-lus. mira, achà, xis. cuidaooooo. olleee. boti boti mendossa, polaco de mierda, ascaróso, maraquelvaparir. ¿parque no neu a la merda a fer coÑa?. ¿eeeeeeh? fuédaaaaaa i mol de oju, que continuem tanint-si la mateicha ràbia que curanta anys andarrera. no, encare més. jo tanbé huevist. ¿a que no? ¿a que no? ¿a que si, a que si? gurusetaaaa, vés a rubà gallines; macagu en la puta d´orus quin aspactacla més bunic,¿oi que si? no estem malamén. estem pichó. no anià daret
.

viernes, diciembre 12, 2008

el brás de gitanu i la puteta de lladre by doña Gregoria

******************************************************************************
- no i no. jo abui, bé, milló dit demà, penso que sirà un gran dia si el noi de la presiosa crús quiere. siendo una gran sita depoptiva como es, todos renovamos ilusiones, ajuntapelas inclòs; por otro lado, orserbando el estado en que hàllose imsersa esta nuestra gran siudat de baselona, con aquel derbi tan anorma en la cual tendrá lugar... en prinsipio no pretendia hablarles del brás d´scariolo ni de la puteta de lladre. en cap cas es mi deseo de aigualirles aquesta festa grossa, al fin y al cabo estem vivín un autèntic dia de gresca, germanó i disbaucha culetiva am nostru amic merengue i no es mi intensión de entristeser el ambiente. are, que se té d´aguantà carrus y carretas per no soltar taco amb motiu d´aquet fet tan ignominioso hasia mi santa persona. are, ni me faré la jála-killi ni me desgarraré las vestimentas i que conste que no me dirijo hasia los señores guiunistes del Pulònia, conosido purugrama de la glasnost. i és que mitin bustés, els xicots de la meba edat no estarem per fer un paseo con raquetas per la bunica estasió de Soldeu-el Tuerto ni per fer barranquismo al forau d´aigualluts...però tanpoc me cumsideru cap guercho ni cap tanoca com sa majestat el monarcalanasión. o por lo menos ni lo intento. tot i que se me fa mal de veure com se va tafaneján per casa dels atras sensa ni tan sols dirigir-se de manera prèviamente afectuosa. ni que sigui en mensaje privado. ¿oi qué és bunic? sinó que s´hu preguntin a l´amic Muermolina...o al seu imitadó. en tot cas, sempra acabarem igual me posi com me posi: matarem al gall i a la tia pepa li farem un tall. aspatarrán tot plegat. i la cherinola sienpre és la cherinola ¿no hi troben?
.

jueves, diciembre 11, 2008

truñutorres més altas han caído

.
lo sierto és que no me´n sé avení. are nem d´enderroques i proyectos varios al litoral del estra- radio barselonino. els vesinos adrianengs tenim un meraballós ajuntapelas ple de ideias i sobratot de pela llarga que gràsies a un presioso "plan de choque" mal anumanat "ibi", recapten fins la ultima guteta de sang als nois de la tribu. i tot a base de la inposisión de tribursios als humildes siutadanos com jo mateix. una merda. pues ressumta que are els nois del pleno monisipal no podan ni descansà con tanto follón. vinga, com no tenim sufisients pomblemas anaquesta susietat i polusión, are ja tenim un nou asumtu que rasoldra: ens acabem d´inventà un nou proseso per treura els fums d´aquets tres tubus tan aixarits que se encumbran hasia el asul sielo vilatà. olvidada la crisi globalisada que ens afecta, canviem el full de ruta i ens posem a fer una votasión pa si hemos de tirar al suelo esta enorma joia arquitetónica comtenporànea que ni el sañó mestra Bufill. tots juntets, consejales i consejalas, ediles y correveidiles, a fotra largas "promenades" entre bastidores, pasillos amún pasillos avall... quan alasoras de repente surt el pallo que porta el tema dels monumentos tan meraballossos com els de les tres buniques chimeneies de la fecsa que am tanto arte i contaminasión adornan nuestro mitico perfil de moderna siudat del merditerràneo. i are me surt per una porta un sañó mol elegán, amb americana grissa i curbata per montera i me diu: escolti, are farem una enquesta per encandilar al personal a vera que coi passarà. are desidirem si les tirem a terra u milló deixar-las anallà, bien tiesas i aixaridas mirant cap al mar com una de les antigues siete marabillas del mundo osidental. are, entre bustés i sarvidó, el futúro puertolínpico de la sona de autos és la clave de tot. mol de barcu anià anallà. are venen els cuatra llestos de turno am una serie de manifestos dient-nos que entre tots pudem salvarlas del despipote general i convertir-las en el nuevo patitmónio de esta santa poblasión pa su sacrosanta posteridat....quan tutom sap que al final sirà el poderoso caballero qui desidirà realmén el desenláse d´aquet cuentu chinu. al final no sé que coi passarà...
.

martes, diciembre 09, 2008

ma cilla esputa de malamanera. hai que ser fiel y querer a la familia

.
- ¿a que utédes desconosen cuan impután és el arte de lansar sepiajos? pues aqui donde le ven, aquet és un bunic arte pel que transitem els ansianos quan arribem a sagons quines edats. jo tinc de recunècha que vai deichà de forma alveslosa i traidora un moco verde anal cam del Basalone anal asiento del meu atimat veí del custat en un mumén de despíst per part seva. me feie fàstic incluso anamí, imajinin-sa si aquet esputo era ascarós. pero tenen de saver que aniavia un motivo justo i nesesario pues aquet cilldetuta no parava de pruvucar-ma, presisamén anamí, dient-ma que era un pichafreda pues no animava lu sufisién anal nostra guluriós equip. jo alasoras li vai cuntastà que la meba cilla esputa mocs de culó "verde que te quiero verde" com un comsevol Jorge Gargajosa, gran jugadó de balumsestu, milló parsona. fins aquí tot clà ¿bale? i és que quan a un se li atraganta el coi de grumillu verd, tan espesillo-llefiscós anadins del seu coll i té d´escupir-lo al camarada-conpinche que té més a prop del seu alrededor, pues sàpigan que és un cumprumís que no se té de defugí de cap manera. i si se té de fer pues se té de fer. sensa cap dumta ni conmiserasión. i una cilla és una cilla. i si a un li diuan que la seva cilla esputa de neixement pues mitin bustés, que lin farem, soc sensibla i tengo mi corasonsillo. achò, al fin y al cabo, deu ser una pajillada com comsavol altra. jo, a véra si m´esplico, jo quan veic al tigre buts aquell fotra un suin am aquella pustureta tan cursi i tan ridicla, li esputaria un moco que el deicharia pringat per la resta de sa vida... per maricó. i tan. pues com que me fa mal a la vista i no hu suportu pas. i aqui denunsio que a l´estadi del basalone, vormitorio dosientos-quinse, anià un biejo que té de morir quan més aviat milló. en tan sólo de verle por ensima, sembla com si futés una escupinada a la bunica gespa d´un cam de góff, pues el desgrasiado es un agresor en toa regla. por ello me vengué. son cuestiones de honor, asumtus que van contra de mi filosófia, y es la sensasión que yo tengo. n´estic destrempat numés de pensar en quan m´agafa el ferro culat que ting entre les cames i llensa la bola a cuatrosientas yardas de distansia. i si non miten a uno, que ha resibio tanta inomínia en forma de esputos i esputas. asin que no hagamos volar palomos, una cilla quan esputa, és que és putadeverdà...i sino s´hu creuan achò li preguntan anal Miki Ruc
.