.- per cumansà sàpigan que porto tota una senútria fent-ma aquesta pragunta anamí mateich. mitin que desde que tengo uso de rasón, usia gairebé mai, he pensat que si las persones que dispusem de tres putetas pudem realisà sensa cap mena d´ata-duras el manío acte semsual pues el nostra pubret escaléto, que por sierto, està bén endins de la nostra pell pues no té padqué ser difarent. jo me cunfurmaria de mas-trubarme am una missarabla turumpeta. a véra, si lu que som natrus, seres modtáles que estamos com qui diu de camino, que abui estem aquí i demà estarem allà... pudem clavar-la, ¿padqué un ser tan inusént, un ser que és tan i tan inufensiu, un ser que no pot fer mal ningú suposu padqué és bén mort... no pot fer el mateich, eh? mitin, malas lenguas diuan que els armaris de can basalona van bén plens d´aquets seres inanimaos de blanca dentatura; inclús se parla entrebastidores que se dedican a churisà purtàtils a prasidents capgrossus...no en facin cap cas, son sinples habladúrias. achò sí, jo els pruibeicho que faltin al respecte anaquestas criaturetas de Déu nostrusañó, una bunica munió d´óssus que de tota la bida han tingut un esparit bén alegra a jusgar pel prasiós videu d´aquí a sota, i emdafinitiva, els amus i sañós de nostra cuerpo gràsies als qui podem de permetra´ns el lúcsu de mantenir-nos dempeus des que naichem fins que ens trasfurmem en el escaletu de turno. si sañós si, més o menos com la mosca del sañó cafca aquell... i és que és gràsies als bunics cucuts que trubarem anadins de la prasiosa caicha de roure del nostra ataúd que els prutagunistas del tema del dia ens faran veura la trista realitat del que realment som. mitin bustés, tot plegat és massa sumrealista, tot plegat és com si fóssim uns comsevols sosis de l´antiga grada de preferent del marabellós estadi que no dona nom a réderé: per no donar nom no en dona ni a la siutat, ni al barri, ni al casal de mullés de lliure sirculasió dels vultans...ni al sementerío del barrio las córtes generales....
.
señoras de la bida, desconosco si triste u alegre, i que a jusgar pel porte que dúen a sobra encaichen de molt mala gana els pistoletassos d´aquells hómens perduts prosedentes de matit-mónios que foten més pena que goich i que busquen el plaer i la satisfamsió reprimida a canvi de quatra calarons mal comptats. bé, els calarons no sirien per ells quedi clar. un famós triu de canet deie allò que: "aqui descansen els óssus d´un que els tenie molt grossus", pues sifanofa és lu mateich en versió segle ventiú. la nit a la siutat comtal segons en diuen és llarga i fosca, plena de fantasmons, d´escaletus, de van-piros, de franky-einsteins i d´hòmens llop. i per si no hu sabien també diuen que basalona és vona si la borsa sona. pues jo no ting ni un duru per cunprubar-ho. achò si, jo vai tan bén servit que nastic fins els meus sagrats cullons, però aichí i tot no els puc pas negà que a mi fins i tot me faríe póo de surtir per aquellas sones que en diuen el estra-ràdiu; ¿que padqué? pues si la mateicha capital ja m´els posa per curbata, imaginint-se tots bustés hu que siría la sona metro-pollitana i ale-daños de la comàrca del barçalunès. achí que pusats a pensà que tots els siutadans i siutadanes de basalona fóssim uns pringats de merda que no tubieramos u tubiesemos aonde caernos muertos tal com els pubrets escalétos, pues milló ens deichèssim de fer el fantasmó d´una puñatera vegade i turnèssim al nostru particulà nímchul ansestral on segur que siriem més felissos del que som fent tanta bida susial i semsual sensa sabé per on cumensà i per on acabà. ¿i total perqué me dic jo anamí mateich? per no ré, per acabà ficant-la i encaichant-la tan malamén com podem, que inclús els escaletus que ens aguanten tota la bida hu farien molt milló... a pesà del mal que futrien a la pobra dama a la qui endullèssin un troç de fémur enlloc del maleït penjoll de coses a cent del que dispusem los santos varones, en cabat una simple pallaringa que per no tenir no té ni putu ós.
.
.
.
