avui dimsfrutaré més am la grada que am la chéspa

.
me cagu en la puta ¿ara t´achecas? burruuuu. dasgrasiat, buarru, madparit, comta am aquell que s´ascapa. trenca-li el servei. asclafa´l. cuidadu am el jeremías. ma cagu endólla. macaguenlamara que et va parir cabróoo de metda, me cagunlóstia cilldetuta. i visca el caliu. achi achà. machacà, manjar-lus. mira, achà, xis. cuidaooooo. olleee. boti boti mendossa, polaco de mierda, ascaróso, maraquelvaparir. ¿parque no neu a la merda a fer coÑa?. ¿eeeeeeh? fuédaaaaaa i mol de oju, que continuem tanint-si la mateicha ràbia que curanta anys andarrera. no, encare més. jo tanbé huevist. ¿a que no? ¿a que no? ¿a que si, a que si? gurusetaaaa, vés a rubà gallines; macagu en la puta d´orus quin aspactacla més bunic,¿oi que si? no estem malamén. estem pichó. no anià daret
.

el brás de gitanu i la puteta de lladre by doña Gregoria

******************************************************************************

- no i no. jo abui, bé, milló dit demà, penso que sirà un gran dia si el noi de la presiosa crús quiere. siendo una gran sita depoptiva como es, todos renovamos ilusiones, ajuntapelas inclòs; por otro lado, orserbando el estado en que hàllose imsersa esta nuestra gran siudat de baselona, con aquel derbi tan anorma en la cual tendrá lugar... en prinsipio no pretendia hablarles del brás d´scariolo ni de la puteta de lladre. en cap cas es mi deseo de aigualirles aquesta festa grossa, al fin y al cabo estem vivín un autèntic dia de gresca, germanó i disbaucha culetiva am nostru amic merengue i no es mi intensión de entristeser el ambiente. are, que se té d´aguantà carrus y carretas per no soltar taco amb motiu d´aquet fet tan ignominioso hasia mi santa persona. are, ni me faré la jála-killi ni me desgarraré las vestimentas i que conste que no me dirijo hasia los señores guiunistes del Pulònia, conosido purugrama de la glasnost. i és que mitin bustés, els xicots de la meba edat no estarem per fer un paseo con raquetas per la bunica estasió de Soldeu-el Tuerto ni per fer barranquismo al forau d´aigualluts...però tanpoc me cumsideru cap guercho ni cap tanoca com sa majestat el monarcalanasión. o por lo menos ni lo intento. tot i que se me fa mal de veure com se va tafaneján per casa dels atras sensa ni tan sols dirigir-se de manera prèviamente afectuosa. ni que sigui en mensaje privado. ¿oi qué és bunic? sinó que s´hu preguntin a l´amic Muermolina...o al seu imitadó. en tot cas, sempra acabarem igual me posi com me posi: matarem al gall i a la tia pepa li farem un tall. aspatarrán tot plegat. i la cherinola sienpre és la cherinola ¿no hi troben?

.

truñutorres més altas han caído

.

lo sierto és que no me´n sé avení. are nem d´enderroques i proyectos varios al litoral del estra- radio barselonino. els vesinos adrianengs tenim un meraballós ajuntapelas ple de ideias i sobratot de pela llarga que gràsies a un presioso "plan de choque" mal anumanat "ibi", recapten fins la ultima guteta de sang als nois de la tribu. i tot a base de la inposisión de tribursios als humildes siutadanos com jo mateix. una merda. pues ressumta que are els nois del pleno monisipal no podan ni descansà con tanto follón. vinga, com no tenim sufisients pomblemas anaquesta susietat i polusión, are ja tenim un nou asumtu que rasoldra: ens acabem d´inventà un nou proseso per treura els fums d´aquets tres tubus tan aixarits que se encumbran hasia el asul sielo vilatà. olvidada la crisi globalisada que ens afecta, canviem el full de ruta i ens posem a fer una votasión pa si hemos de tirar al suelo esta enorma joia arquitetónica comtenporànea que ni el sañó mestra Bufill. tots juntets, consejales i consejalas, ediles y correveidiles, a fotra largas "promenades" entre bastidores, pasillos amún pasillos avall... quan alasoras de repente surt el pallo que porta el tema dels monumentos tan meraballossos com els de les tres buniques chimeneies de la fecsa que am tanto arte i contaminasión adornan nuestro mitico perfil de moderna siudat del merditerràneo. i are me surt per una porta un sañó mol elegán, amb americana grissa i curbata per montera i me diu: escolti, are farem una enquesta per encandilar al personal a vera que coi passarà. are desidirem si les tirem a terra u milló deixar-las anallà, bien tiesas i aixaridas mirant cap al mar com una de les antigues siete marabillas del mundo osidental. are, entre bustés i sarvidó, el futúro puertolínpico de la sona de autos és la clave de tot. mol de barcu anià anallà. are venen els cuatra llestos de turno am una serie de manifestos dient-nos que entre tots pudem salvarlas del despipote general i convertir-las en el nuevo patitmónio de esta santa poblasión pa su sacrosanta posteridat....quan tutom sap que al final sirà el poderoso caballero qui desidirà realmén el desenláse d´aquet cuentu chinu. al final no sé que coi passarà...
.

ma cilla esputa de malamanera. hai que ser fiel y querer a la familia

.

- ¿a que utédes desconosen cuan impután és el arte de lansar sepiajos? pues aqui donde le ven, aquet és un bunic arte pel que transitem els ansianos quan arribem a sagons quines edats. jo tinc de recunècha que vai deichà de forma alveslosa i traidora un moco verde anal cam del Basalone anal asiento del meu atimat veí del custat en un mumén de despíst per part seva. me feie fàstic incluso anamí, imajinin-sa si aquet esputo era ascarós. pero tenen de saver que aniavia un motivo justo i nesesario pues aquet cilldetuta no parava de pruvucar-ma, presisamén anamí, dient-ma que era un pichafreda pues no animava lu sufisién anal nostra guluriós equip. jo alasoras li vai cuntastà que la meba cilla esputa mocs de culó "verde que te quiero verde" com un comsevol Jorge Gargajosa, gran jugadó de balumsestu, milló parsona. fins aquí tot clà ¿bale? i és que quan a un se li atraganta el coi de grumillu verd, tan espesillo-llefiscós anadins del seu coll i té d´escupir-lo al camarada-conpinche que té més a prop del seu alrededor, pues sàpigan que és un cumprumís que no se té de defugí de cap manera. i si se té de fer pues se té de fer. sensa cap dumta ni conmiserasión. i una cilla és una cilla. i si a un li diuan que la seva cilla esputa de neixement pues mitin bustés, que lin farem, soc sensibla i tengo mi corasonsillo. achò, al fin y al cabo, deu ser una pajillada com comsavol altra. jo, a véra si m´esplico, jo quan veic al tigre buts aquell fotra un suin am aquella pustureta tan cursi i tan ridicla, li esputaria un moco que el deicharia pringat per la resta de sa vida... per maricó. i tan. pues com que me fa mal a la vista i no hu suportu pas. i aqui denunsio que a l´estadi del basalone, vormitorio dosientos-quinse, anià un biejo que té de morir quan més aviat milló. en tan sólo de verle por ensima, sembla com si futés una escupinada a la bunica gespa d´un cam de góff, pues el desgrasiado es un agresor en toa regla. por ello me vengué. son cuestiones de honor, asumtus que van contra de mi filosófia, y es la sensasión que yo tengo. n´estic destrempat numés de pensar en quan m´agafa el ferro culat que ting entre les cames i llensa la bola a cuatrosientas yardas de distansia. i si non miten a uno, que ha resibio tanta inomínia en forma de esputos i esputas. asin que no hagamos volar palomos, una cilla quan esputa, és que és putadeverdà...i sino s´hu creuan achò li preguntan anal Miki Ruc

.

sa majestat el rei, aquet gran hóma de trabajo

.

abui els presento aquet gran hómen, un producto como quien dise, mità y mità del estado mayor por un lao, y del servisio de inteligensia nasional por el otro. un meraballós elemento que en su dia llegó del esílio per fotra el dropu y viure del cuentu, achò si, sensa cap mala intensión por su parte. és a dir que hu va fer sensa vuler, com qui no vol la cosa. i sino que li preguntin al noi del Ferrol. segons el meu aumil pum de vista, sembla ser que el misterio dels burbóns son com els espedientes aquells que feien per la tele. son estaquirots paranurmals. o incluso algu més. bustés tenen de sabé que anaquesta gent no s´els pot treura ni am llegiu el conejo i tal com jo els dic medraran por los siglos de los siglos com fantasmons dins del palasio la sarsuela. mentrastant, naltrus, el fiel populacho, seguirem fent la viu-viu, u milló dit, el búRRu, pagando nuestros respemtivos tribursios en su honor. però que coi inpótta, si ells no achecaran la resta de la ceba esistènsia ni un putu codo. ni falta que els fa. aquet mite de la faràndula, que té penjades tantes medalles com l´antranyabla Màgic Andreu i balbuceja com un trisómico, numés se dedica a firmà autògrafus i a viatjà com els amics del famoso canal tematíco. i tan. aquet anorma militar, està dotao de una visión de mando a l´engròs, hecha a la imagen y semejansa de otro gran estadista com el matei Rejoy,i que con su estrategia tan ejenplar, sigue aquel presioso anúnsio dels cunillets de las pilas durasél. ¿que parqué? pues sensillo. parqué dura dura i dura anal seu meraballós cargo. su poltrona és com l´elliot ness y sus muchachos. intucabla. capitan general de todas las regiones militares habias y por haber, con más honores causa que el matei Ramón y Cojal, y a la sasón jefe total de los tres ejérsitos, tierra mar y aire, y a su vés, el garante de nuestras libertades prostitusionales. con un anorma curricúlo en su haber i una inteligènsia fuera de toda anormalidat assegura la moda retro por lo menos hasta la prósima senútria como mui mínimo. en dafinitiu, la vida dels reis és mol dura, de mol de trabajo dedicasión y esfuerso...y de un no parar (de joder).

.

jo sóc un yonkie de nuebo cuño. pero no pas damòcrata.

.

- ¿que hai de nuebo biejos? bé, pues deberian de conoser que tot aprufitán aquets merabillosos dias de asueto, descanso y más que meresío rasposo, he consultao a mi amigo lo Bama pa si fuera de posible de presentarme a la bisepresidensia del govierno del estado mayor nord-amaricanu. seria en calidat de bultu suspitós, a véra si m´esplico, un càrrec de altos buelos, hecho a la imagen y semejansa del anterior presidente, seria un puesto dentro la hanministrasion que defendiera los derechos de los borrachos com l´amic Chorch, o d´antics sélebres puterus com l´antranyabla Vil Plinton. achò si, aquet cop sensa el coño de la indasenta y maleïda Vicaria amagadeta asota la taula del despáCH... pues jo sóc un puritano de almas tomad y no consiento fechorias mundanales escusàndose en asuntos de politica de bajos fondos i mai milló dit. seria una espesie de secretaría nasional a lo "petit comité", asin aconpañando a la Gelári Plinton, pero en versió com quell qui diu una mica més casulana. yo estaria anallà, tot tiesu com un chínchul, con mi santa mullé a un laíto, hasiendo y desasiendo a su antojo con la desfachatés y la desvergúensa própia dels yonkies. de todos modos utédes tienen de saber que a mi juisio la despechada sectària de la Gélari Plinton no merese tales prebendas ni el honor de conpartir puestu en la sots-presidènsia del congreso am la meba Grego, pues aquella dona és un putu peligro púmblico, primé per ser dona, daspués, per no ser rampumblicana. i no, a véra, no pensin baix cap cunsepta que jo sóc un germà capuchinu com els beneïts del cul-cus-can aquell com coi se diguin, pues si de cas, si en algu jo me semblo a un nasarenu de la ermandad rosiera de Sivilla,és alhora de marcà el pas quan vai de camí cap a la meba respemtiva peÑa basalunista pues me ladeo com lata-laya del tibidabu. i és que la simpaticota Condolénsia Arròs sirà mol muraneta però està més eixuta que una tarunjeta... per tan, si jo me buscu algú de cunfianÇa per un lloc de tamanya raspumsabilitat dins del gobierno dels astats units, desda luegu, lu primé que prupusaré als putats i a les putades del congreso y del senado....sirà que tingui una carchofa com numés Déu mana. i si a sobra és de culó blancoinmaculado pues encare mol milló que de més verdes en maduren... i un no s´està de ré... per a sobre de tenir més de sien anyos, tenir un fill mulatet com el coi del café am llet

breu història de tito cabòries i elsa silos

.

- en tito cabòries era un pallu de "almas tomad". menjaba pulpo crudo i bebia aigua del mar com l´amic patadepalo. aquet hómen era un semental en sus ratos libres y no nesecitaba trastos artifisiosos pa haser el séso pues se bastaba y so-brava con su desparpajo i naturalidat avi-tuales. con su mujer era bastán de cabritu pero en el mui fondo no lo hasia con mala intensión, habia algu més que carinyu en el despresio que profesaba hasia su querida. numés era cuestió d´entendre la ceba actitut tan descriminatòria. el amigo tito cabòries era una mena de pancha cuntenta que le agradaba de meter sus súsias sarpas a la fullana del mercadillu en plena carchofa...y a canvio de comprar-le los servisios ni tan sequiera la convidava a una bolsa-quicus. era un garrepa de mol de cuidadu, si sañós, si, de los de la congregasión del bastón y el puño. cuando hasia el amor con la remera de turnu, al introdusirme la pesuña de ansiano en el conosío bujero, se mojaba amb una mena de líquidu plasentero de la santa mullé; en cabat bustés tenen de sabé que li importava un cuernu aquet desparrame pues els parlo d´un tiparracu buarru i indasén. en sus intervensiones era presiso i tenia mano quirúgica, actuava sensa remurdiméns, am forsa ambisió i sensa embuts, am desisió i sensa dúmtas. era un dumingueru que mai portaba el sinturón apretao però és que tapoc lin feie cap falta. era un tio insasiable de la bida i un pasota amb las opiniones del pupulachu

.

elsa silos era la ceba siñora. una maniata que tenia conportamientos estraños, bastán demodés, uns usos y costunbres poco corrientes como por ejenplo depilarse los sobacos con unas tenasas. ell estaba fins els cullons de la gurrina aquella de la ceba santa pues la consideraba en sus sírculos más redusíos un proyecto de fúrsia malevóla i un pendeju barato. en tito cabòries se entrenaba mastrubàndose hasia a sí mismo, pues con la quería no tenia sufisiénte entreno de calité que le preparara de forma desente pa la hora de arreplegar a la novieta del mercadillu. un dia que va nà a comprà un putet de sigrons en cunserva, la mullé va enchampà a tots dos con las manos en l´ou ferriñu i se lió la marimorrena con los bacalaos volando pa un lao i pal otro y el guardia monisipal poniendo pas y orden entre els dos bàndols que se van formà en vell mich de les putiguetes de la pesca selada. finalmén, elsa silos, dejó por inposible a su marido y dejó la venchansa pa aluego en cuando llegara por la noche...asin sin esperarselo, d´amagadeta darrera la porta, am un von masu en mano diestra per clavar-li en tota la calba al malpartit de merda. aquesta mano dura era de chustisia ¿no creuan? i va arribà aquet guluriós mumén, en tito va entrà de forma inusenta a ca ceba i del manporrasso endiñao por la amiga elsa,llegó a ver hasta la costelasión de oriol allà serca de la nebulosa del casador, en el uniberso más porfundo que conose humano. asin se escribe una brebe historia de corasones robados... con final como se puede omserbar bastante llóchic a jusgar por la sarta de indesentes bretolades que el cabritu d´en titu havia pepetrat sin miramiento ni rubor alguno...

el deseo de ser piel coja

.

- miten ustédes. aqui donde me vén yo siré un piel coja pero aùn conserbo mi pellejo de aquella manera y aunque paresca mentira pot lo menos lo conserbo con decoro y diguinidat. i sino que se lo pregunten als nois d´ilinois, chicàgu. y asin como viéndolo cual ojo de àguila sobrevolando por ensima el poblado indiu, ana-mí me parese que muchos de ustédes no conserban ese esperítu de libertat sin límites que este sósio de la tribu asul y grana carga a sus espaldas desde hase muchos anyos. la prueba fea-siente de lo que les esplico con suma delicadesa y gusto se puede ver a cada vés que un comsevol andrajós-cascajo se dispone a pasear sus pieles colgantes cuando va al casal de dia a haser sus nesecidades cuotidianas, com per emsenple jugà al dóminu o petà la chorrada am l´amiga de tota la bida. els fidels casacas blavas (uns amics fachas de la sona adonde vivo) de l´oeste amaricanu aún no han podío conmigo...ni podrán en su jodía esistènsia...y com a genuinos rostros pàlidos que estan fets, els mol maricons bandarres no coneixen el terreno que trepichan com un servidó. y ni tan sequiera hasiendo señales de humo el amigo toro sentado (en el palcu) seria tan displisente como el arrugao tiparraco que les habla. nos dise la historia que las culturas originarias de los pueblos amaricanus autóntonos y su identitad ansestral realménte son cosa d´aquella gent que portava plumas por montera. aquells homes que feien un corrillo per cantar-li a la pluja i en sortir el sol-sulet se montaban unas juergas con sus respectivas de "aquí te espero"...

.

colonisar lo que se dise colonisar ni tan solo me coloniso a mi mismo...usia que imaginense lo que es al resto: yo no coloniso a nadie, ni siquiera con Baron dandy u am Ronquina. canbiando de trésio, sàpigan per cabar-ho d´adobà que els meus atimats antepasaos "els Chirokis", fotien unes profitoses passejades muntadets a caballo tal com se podia veure a les pelicules del mitico Chon Guéñ, sienpre a jusgar por lo visto a traves lapequeñapantalla. are, de sus antiguas tradisiones a la vora del foc bien poco que me conosco. numés me conec que se dedicaven a esplicà chismes y cotilleses varias am el vell amic de turno. lo único que puedo destacar es que cuando habia tienpos de pás els burinots enterraban la destral i fumaban la (mala) pipa de la pás amb el jefe como respetado cabesilla del hermano guerrero. are, quan venien maldades i els temps de guerra se hasian presentes por sobre la fás de los territorios comanechis del desierto americano...treien el atxa da sota terra i vinga a fotra l´indiu amb el vesino arribat de fora. jo me recordo dels seus ansisadós crits achi com fent "el tarsán de los micos", clavando flechas a diestro y seniestro... a la hora de inisiar las oportunas "ostialidades" (o resibimiento de benvinguda) a comsevol diligensia que tuviera la brillante idea de crusar sus tierras tan virgenes como salbáchas. i per finalisà tanbé me conec com eren les unifamiliares de paño baratu on vivia aquella gent. me cagu en Déu, am lu gran que era el desierto no tenien pumblemes ni de metres cuadrats ni d´espasio a ocupar ni de comprar viviendas de protesión ofisial al estado (que no tenian, dichoseadepaso). valga´ m deu quina sort. incluso la anorma (mala) pipa del coi del jefe indiu era conosía por su homónimo, el jefe del fuerte, una mena de Solbes que se vorvió nativo pa satisfaser sus anormas ínfulas de sed de cunquesta: ja és veritat allò que en diuen tal "com el farwest no nià ré"
.

els rara "avis" by doña Gregoria

.

- els "rara avis" som com una anorma familia moderna, pocos i ensima mal aveníos. estem tot el año separats els uns dels altres fins que arriben les festes tradisionales de custum i és allabós quan ens reunim entorno una prasiosa taula només per omplir-nos la panchulina i cotillear i poca cosa més. i si no trobem res de que parlà u algun pringat per criticà pues entónses ens barallem entre naltrus, oju, sempra de forma sinpàtica, amena i emtretinguda però cumtundén alhora. usia que vistolovisto no ens aburrim mai de la bida pues sempra anià l´escusa perfecta per llençar-nos els trastos pel cap, i aun asin som falísos perqué sí: benvinguts al món de la diversió de la saga dels Borrego-Guirigall. moltes vegades ens inventem els prublemes pues no tenim cap asuntu sobre el qual petà la chorrada o veïna a la que despellejà. pertenesemos a una espesie mui rara y ensima en vias de estinsión aunque ello no nos desmoralisa, hans al cuntrari, nos estimula más pa seguir hasiendo l´indiu de muy mala manera. som gent sana i desidida. i pum. sempre estem de von-rollu i encara que achi ho sembli no ens ruborisem per ré; fem el corralillo allà pel michdia, i después a solas o bien en compañia de l´amiga de turno ens prenem el nostru ferrero-rochet avi-tual amb el seu correspondiente talladet... per tal d´amenisà les nostres tardas tan llargues i esmorteïdes. tanbé ens reunim a lataneo u bé al casal per desconsuelo del més pintado. en tan com sortim a fer la nostra "promenade vespertina" llencem gargajos i esputos varios a la paperera del mercadillo monisipal. aquet grupeto de iaios pertenesemo a una sosiedat variopinta

.

uns venim del ram de la construcsión i els altres de la fontaneria, altres venim dels indius i fins i tot hi anià ex-polisies. en cabat, sàpigan que estem en forma i que no ens aturem deban de ré ni per ré. ¿i qué dir de les erecsions dels astats units en que ha triumfat lobama? pues que estic mol cuntén que hagi guanyat un mulatet però frissaré més d´alegria el dia que guanyi un indiu Chiroki. fins que no arribi el dia que sigui presidén dels yonquis el jefe d´una tribu de las Rocosas com per emsempla un toro sentado comsevól pues anal meu parer no se farà autèntica chustísia. usia que les coses pel seu nom i menos punyÑetes. ¿a véra parqué tenen d´està aquella gent tancats en reservas com si fossin churissus revilla? vinga a obrir portes i a soltar indius ni que sea a gotes comptades per tal d´omplir el espasio de los presidensiables nordamericanos! però al menos seria una cosa més normaleta pels nostres temps...però com no anià un pam de net anaquets mundos de Dios, ja vuràn bustés com achò del que els parlo és allò que s´en diu "el suenyo imposible" amaricanu. vamos, imposible pa los autóntonos nativos. i mitin si un indiu no és pas representatiu de ese enorme panorama sosial, achò si, abans que m´els sepillèssin a tots en els tienpos del seté de caballería. ara en queden de bén pocs i aquets quatra arreplegats estan enllaunats com sardines en escabeche. usia ja me podeu venir a fer-ma cumbregà am rodas de molino que per aqui no passo pues me encuentro que analisando pequenyos detalles dentro de mi escarransío selebro no encuentro otra posible lectura pel futuro de la rasa plumífera: el dia que els verdaderos amos de la madre amèrica tinguin el poder que els pertoca dins del seu propio pais ens faran ballà en rotllana sardanera a la resta del món com si els indius fosim natrus.
.

la (mala) bruicha d´or

.

- jo tanbé ting una bruicha. però no va disfrasada com una bruicha pues ni porta barret acabat en punta ni una escombra agafada asota els brasos... com tanpoc calsa un parell de botes. i a més si anià cap dumte, la meba bruicha més que ser una bruicha d´or...és una bruicha de merda. en sus ratos libres mastega tabaco i fuma porros, beu aguardiente i fot esputos verdes pel seu entorno. és buarra perqué sí i ascarossa per naturalesa...és protestona i cridanera, és llepafils i maniàtica, és tafanera i anvajossa. por el contrario i gràsias al totpudarós no totes les bruixes son iguals. por tierras de las pallas Soberanas, allà en el Perineo leridano, trubem la més que meraballossa vila de Sórr. i anallà presisamén podem gaudir d´una altra siñora bruicha més simpaticota anal fons però tan u més cabrona, maniata, escanyapobras i matussera en les formes. i és que aquet troç de garrula lleidetana tanpoc ens serveix per réderé, pues ens gastem mols de sèntims per tal de fer-nos miliunaris...en cabat per no tocar-nos una santa merda a la rifa de nadal. aquesta e non altri és un altra tipu de bruicha tradisional de ca nostra en la seva versió d´escurabuchacas, usia seria com una mena de variante de la bruicha am qui cada dia compartim el llit però en versión lotera. i achò se mire por donde se mire no pot sé. per molt que aquet coi d´hanministrasión sigui la que més númarus vende de tot l´estat, hi ha coses que no tenen cap sentit. si la gent té tanta póo anales bruiches no sé perqué coi anem tots en manada a fer peregrinaje cap aquet puestu tal com si fossim burregus. apa,vinga tot el ramat de apostantes a comprar els curraspunéns dèsims per tal de presumir amb el vesino de turno d´allò que si jo en tinc un acabat en cuatra i tu no en tens cap. desda luegu, a qui li va tocar en el seu dia la rifa i "por doblà" va ser al propietari del coi de negosi aquet, suposo que am tot el que ha guaÑat "repartiendo suerte" se puede cubrir de oro per la resta de sa bida...

.

és amusiunán. i ansisadó perqué sí. a més és corprenedor. jo estic a pum de pulurà de l´emosió cumtinguda. aquet Chavié Gabriel sí que nasió con suerte el molt cabró. ai, marededéusañó. todo empesó de manera mui mui humilde, amb una petita putigueta allà a la vora del riu Noguarra Pallaressa i una bona i fidel mascota al seu custat en forma de publisitario... cuatra tiras de veinte series de un numaret de tans i vinga a fer un imperio a partir dels sortejos de Nadal i Reis. desde allabós que li plouen al beneït els billets pels descosíos i és que anaquet món no anià ré com ser un comsevol bruixot. però un bruixot dels de debó, un bruixot autèntico, vamos de carn i óssos, un bruixot amb la "X", no pas amb la "CH". pa sobrevivir en el mundo de hoi en dia cal ser un tiparraco con artes en el mundo de los negosios más que en el del esoterismo. aquesta mena de bruixots son mejores que los de la edat media, aquellos que quemaban en las hogueras de la sona los inquisidores de turno por desir que la sangre era un fluido natural del organismo i no pas algo dibino. un alquimista del destino que ha tenio vista y ensima suerte de equipoblanco. jo els en parlo d´un bruixot que no és pas de "arte y ensayo" com aquets que surten a les pelis u al teatre... aquet hómen no és de cartró i fantasia ni és d´aquets éssers que pertanyen al imaginario coletivo de un pueblo...no, anaquets no. és un dels gurús del mundo de la autèntica brujeria i un vicionari a l´engròs. jo en el fons sóc una mena de bruixot, en concreto tengo padegrí dels de can pirulot...uns bruichots politicamente anarcos i esportivamén basalunistas. tienen sierta fama de primitibos pero en el fondo son de buenas personas sòlo que crematísticamente algu més pobras.

les patates al cal liu

.

- son patates del bufet. no pas d´un bufet d´amvucats d´estar per casa, que haVerlas hailas, no no no, jo els parlo del bufet de ca l´hotícola . aquets tubérculos no son enmascarados pues estan hechos al cal liu, fetes per la mestressa am tot el carinyu del món mundial. tanpoc pertañen a una dona meretrís de les rudalies de can basalone, ja saben, mullés de la bida, més grillades però més silvestres. aquestes "pommas de terra" venen directamén de l´hort d´en cal liu. quiedo suponer que tanpoco son coreanas o chinesas ni que sigui a jusgar pel seu apallidu. are que hi penso anal meu humil judisi crec que son una mena de patatones bravas i pum. son sifanofa tal com les que se cruspeix el sañó mestra quan fa el barmutet avi-tual. bé, anaquesta resepta que els presento estan cuinades per tal que se facin tendretes i fasiletes d´empassà. jo vull que masteguin bé per tal de cumservà la ceba dentadura pustissa, el greu pumblema és que tenen forsa pèls, tal com les d´una santa señora i achò encara que sigui un plaer pel tast en cabat se hase indigesto. se trata de unas presiosas patatonas que una vés ingerías produsen tentasión a la hora de acometer actos salbajes e inpuros...y empachan al más pintado y no es que tengan porpiedades afrodicíacas pesísamente. son nurmaletas perqué sí, de la nostra terra i fetes al foch de llenyÑa. usia que no son patatas frechidas, son bullidas i tal com son nom indica se fan am oli d´uliba vercha, una mica de pebra i per arrudunir-hu pues el seu toc de julialbert achi trinchadet per a sobra... guarnimén que por sierto tanbé fa de von veure,a més que se fa de bunic i curiós a la vista, parqué no dir-hu

.

- la varitat és que estan mol bones. i tal com deia el manual de reseptas de la iaia radomira se tenen de fer am curiusitat i tiento i sobratot sensa pressas, aichi a lo charly Rachach. entónses de primé se gafa una oya bén grossa i se cica aigua a bullí am una puteta de sal. de segon i quan me cumensi la perola a vapurar-sa, foti les patates enteres, achí, sensa póo, encare que prutesti la dueña del tubérculo. ah, achò si, me s´ulblidave, les fot amb la pell i tot, encare que estiguin pansides i tinguin arruges fins els descosíos. son coses de l´edat. però per sobradatot que estiguin bén netes, pulides i aicharides. per quan astiguin cuites les escurreix i les parteix per la meitat o bé si a busté lin surt dels cullons pues a cuartos mateix. se poden servir am la pell, generalmente se hase asin, pero si se las pela se hasen de más fàsil de cruspirlas. de tersero me le eche la sal y el pemiento negro con su chorro de aseite de oliba virgen. si el oli prosede del mateix que perd l´amic boris isaguirre pues ja m´està bé. i sinó, miti, ja me conformo que sigui del mateix sànches dragó o d´en miquel iseta. mentre que sigui de categoria cuntrastada busté tranquil. creguin-ma, achò és una dali-catéssem difisil de oblidar i el origen del aseite tanseval d´on vingui, prosedènsia o danuminasió d´urijan. i finalmén al plat un cop fetes al gratén, usia gratinadas al forn (hu semto però aqui no les fem al foc de llenyÑe, aqui son més artifisiosas). putsé nutarà que el sabor no és tan bo com el fet a la Brarsa però dona igual perqué acabaran am la capa doradita per a sobra amb lu cual estaran mol bones per aquell puntet que lin dona la costra. pues apa,vinga, tots a jalà

el bandulé de les Grilleries. Choan de Cherillonga.

bé. uno que pasados los sién ya no es un bledo presisamén y que se pasa por sus entrecuixas las bretoladas del resto de la poblasión, debe denunsiar com cal a un triste y pérfido bananero anumanat Manuel Trallero I "el amargao", pa sus amigos y resta de seguidores del planeta; este bonito ejenplar de todo a sién (perqué més no val), por un lado nos hase acoso y derribo de sus fantasmas y fantasmones avidos ú por aver, mentra que oju, per l´altri, i de forma i manera ruin i misarabla se dedica a sensurá mansatchas. bé, moltes felisitats, amic meu, en tot cas tubo su justa reconpensa el molt tanoca i ensima capúllu de "almas tomad". entonses y sienpre al hilo del póts hoi toca haser sentío menaje a la figura del famoso bandulé de les Grilleries (o tierra de las patatas Grilladas) que va fer passejades a cavall pel monte del MonséÑ, pues com quell qui diu farà uns tres segles i poca cosa més. a véra, la veritat és que era bastán gamberru el noi aquet que anava amb el trabucu penjat a l´esquena i duia un bunic sonbrerodealaancha am la ceba ploma, achí com un fastigós paquiritu comsevol. un trapella per la gent que tenia pasta gansa, ja fóra en forma de terras o de pela contante i consonante. el poder està blésio de l´época li tenia una miquete de mania anal pobra noi aquet, que anava vinga amun i avall, ajustisiando a tots els ricachones de la sona per tal de pispar-lis la cartera que portaven a sobre amb mol de selo. ¿qué par qué? sireu búrrus, pues coi, per después repartir el generoso Potín entre el restolapoblasión que sertamént passava ganeta. el dropu del burbó de turnu li feia la guitza i putinejava sense cap escrúpul a todos los del lugar: i el Serra era com el de "la máscara del sórro" però a la catalana; si, lo sierto és que aquet caballero andante chorisante era bastán envejat pels dolents del poder...

.

si sañós. més u menus com l´antoniu Senyeres però més nustrat, un noi més cassulà, en puesto de ser un gringu pues era un catalingu. bé. resulta que havia llargas tanpluradas que no tenia ré per fer i se dedicava el mui cabrito a fullà pels descosios am la ceba fúrsia avitual que es veu que va trubà perdudeta en vell mich del bosc...però quan de pronto el trucàven a files, agafava com " els honbres d´en Harrison"y presto-dispuesto vinga el pallo maricón aquet amb tot el resto de la tropa a "desfaser los entuertos" que havia de costunbre por aquellos marabillossos tienpos. el bandulé aquet tenia un anorma sintu on duia per montero una aspatarran inscripsió com numés mana déunustrusañó. allà se podia llechí: "pa mi futuda desendènsia, el choan de Cherillonga del siglo veintiuno, a bien disponer, ergo espero y deseo por la salud de tu santa madre que cuando la envaines en un desgrasiao de la época lo hagas con diguinidat, a podes ser que sea paquiritu o merengue... y se la clabes bien honda como sólo sabe haserlo un servidor a la sasón...". fins i tot els figus d´aquells tienpos, usia els so-cerdotes i resto aristocràsia volian comprar-lo a base de castañades, achi sensa embuts, a cop de pedra al cap, en una versió de passechan a miss daisy a la berruera. però no. el meu GULURIÓS antepasado am trabucu en mano se carregava a tots els Vilallongas que se lin posaven per debán, per repartir els calés a lo Curro Jiménes por la sierra morrena, sensa dumtà ni chens ni mique, sensa piatat i sensa tapujus, fent chustísia a l´engròs, pel popla i per la bujarra que els va parit a tots plegats...fins que snif, el van penjà a la forca com un comsevol fuet de Canta Radellas como sano escramiento de la gente. asin se escribe la histeria

irreverents. breu història de la castañera i la carbassa

.

quan els yonquis estaban selebrando el Jaloween amb les seves carbasses tan anormas allà pel vell mich de la quinta avenía, jo era escalfán les meves castanyetes bén calantunetes a la cruïlla de Claris amb la ronda del Sanpera. tota plena de goich vai cumprà una paperina bén carregada per tal de cruspir-me el delisioso postre caido de la asotea de un leño. lo sierto es que cuando iba por la tersera castanya me se incrustó un pellejo ascarosso en mità del tersero y cuarto caichal y allà me se quedó como a modo de una lamentable pallaringa que todavia me porvoca sinusitadas molestias. tengo que desirles que los pa-losantos me dan esitasión parenteral pues me recuetdan de mala manera al tros de caqui llefiscós que surt per la cope cada matí; dels panallets milló no dir réderé pues numés de pensà en el coi de piñols que porten a sobra me pruvocan allò que se diu repellús i alergía. ¿i que m´en diuen dels muniatus? més dolsus encare, fins i tot empalagossus perqué sí. per tots-santos la tradisió dels frutos secos i hortalisas varias en forma de frutos rojos o tubercúlos fan sentio homenaje al mundo dels carbohidratos. per achò veiem tanta vacona surtí de l´esglèsia el dumencha al matí, de la cuantitat de manduca que s´empassan les mol bandarras quan se reuneixen en familia a jalar fruita cumfitada i a cardar-se de moscatell com a buarras consentidas. i a sobre au fan am l´escusa per tal de tenir forsa anaquesta nit tan freda i mol de oju, per l´halto contenio energetíco del postre. achi farfollen pels descosios totes les seves puerils missèries, les mol porcas cumensen a fotra pets a diestro i seniestro i espanten a totes les criatures dels vultáns...tan a les pobres que encare son vives...com a les mortes, tot i que aquestes ultimes han tingut la sort d´escampà la boira a tienpo pues evidenmén son mortes. la castañera, aquella ansisadora velleta, ataviada am roba de pobra tipo abrigo, no jaqueta, oju, are no pensin que parlo d´en sala-martí. i si més no, sàpiguen que els parlo del josemari bakero, un gran es-fumbulista, una milló castañera. com a darrer afechitó, destacà que porta envolicat al seu cap amb un prasiós mucadó de (péres) farguell, i se troba perduda a la cantunada d´un carré comsevol del casco radomiro fent-hi al carbó aquelles cuatra castañes...

sempre present dins del record

5-5-1958 / 30-10-2006

hasta pronto.... sé que te gustará escucharlo allá donde estés

tuyo siempre

el PUTU canvi horario y lu que guanyÑem am tot plegat

.

- pues a fuersa de serles sinsérsos una santa merda que guanyÑem am tot plegat. és com arreglà el pumblema del trànsito a les carreteres afegint-hi més dones u ansianos al volante. asin quiero desirles a ustédes que és mentida purdrida lo que disen los mamandamases de turno cuando sitan aquello de que s´estalvían màs sinérgias al retrasar mentalmente nuestros relojes per tal que a la hora del "madrugue cuotidiano" se estrene el nuebo dia com qui diu una hureta hàntes de lo acostumbrao. y todo con el pretesto que veamos la lús, del dia se suposa, a la hora de anar cap el treball tot cufolls i felissos com si anèssim d´escursió. ¿i qué coi s´hi dona que sigui fosc per fer tal obsenidad com la d´anar a pencar, usia a fotra el búrru? eeh? cap ni una, hans al cuntrarit, per questes arrobes no nesesitu prebendas. tot achò del canbio horario és un cuentu amb qui algú s´està embuchacán els cuartus de malamanera des de fa molts lustrus. ¿i qué me´n diuen del recorte de lús por la tarde? ¿no veuan que quan se fa tot més oscúlo incluso el hecho de caminar por la avenía... se hase de más peligroso y produse como más miedo pa según qué transejúntes o viandantes y según qué edades? ahi, ahi, mientrastanto yo en el "cojo del huracán", contra toda esta guisa de compromisos en pro del falso-ahorro energetíco, siguiendo en la retórica protesta ante tamanya afrenta en forma de normalisasión horaria, una crussada en la que hàllome solo, una vós de antiguas jubilasiones pero de futuras generasiones que busca su santo greal. ¿bustés creuan que anià daret a que quan anem chino-chano cap al nostra respemtiu casal, pues cap allà les sinc i micha de la tarda... els nostrus ajuntapelas monisipales ja ens treguin el sol sulet avi-tual i ens endollin el putu enlumenao artifisial pel culo? pues sensillamén no. vulem llum naturral i pum. una llum que se recupera deixàn el rallocha de cucú tal com estaba abans de questa anorma cullunada del poder establèsio con el coño de si "ora" el horario de hastío, "ora" el horario d´envierno... usia que la cuastió dels politics és la de tocar allò que no sona per tal que vivim milló (o supusadamén milló)
.

- y si en lugar de las sinco y media siguen siendo las seis y media pues mejor que mejor. pero pa eso lo que hai que haser es dejar en pás las buscas del reloj la noche anteriót y que la poblasión se las monte como bien guste, usia a su correspondiente pantojo. adarrera d´aquet greu fet anià una irraspumsabilitat tramenda i una manipullasió encubierta per tal que ens rasquem més nostras tristotas buchacas quan per aquestas llargas tardas tenim d´ensendra el embombillao casero para ajustisiar a la querida amb actos impunes. ¿quina mena d´actes? comsevol dels actes que tenim per custum fer, pues com per ensempla llechí una nuvel.la de Chon Le Cagué u bé fer un Von-Polvu am la mullé de turno. quien sabe que quisàs a fuersa de la poca luminosidat en el anbiente de la tarde-noche, de un candelavro mal colocao, o de una llarga vesprada con apagones promovíos en nonbre de joder nuestros sacro-santos relojes... el número de folleteos asosiales con posteriores "partos" se incremente pa las prósimas senutrias anadins del nostra territorio. tot achò les guste u no...y en aras a su tranquilidat de esperítu, debo comfesarles que és pruducta de la meba imajinasión...i afurtunada ú dasgrasiadamén no és pas el meu cas. no crean ni tanpoco intensión. endafinitiu, ja saben tots bustés que achò d´anar a les palpentes no està bien visto dins la nostra susietat por otro lado tan ascaróssamén ortodossa i purritana... aunque éste no es el mito que les esplico como les dije resién, en un nuebo alarde de mi generosa franquesa tan mal entendía.

.

el clum supep3

QUINA AMUSIÓ

tindrem un aspatarrán equip de sóques als astats units? pues la varitat és que hu dascunec però mol me semble i no au dumto pas, putsé sí. per are, amb el meraballós juegocolertívo de nostra equip la musió de tot un popla vuelve al alsa. sañó Porta, no ens calen clums de sóques per les amèriques de la bunica pruvimsia de la flurida, nusaltras vulem unes bones sóques a la siutat comtal que ens amenissin aquestas tristotas tardas de la tardó. are que tornarem a l´epòca dels braseros pues no tindrem la santa furtuna de gastà en elemtrisitat i és como aquel quien dise que nos calentaremos el traseru a base de cocke

.

i és que entónses me se viene a mi mimória el famoso bandulé de "les Grilleries, el Mont-señy, la Selba, el Amasonas" o terra de las patatas grillades con el mitico Choan de Cherillónga a la cabésa i ja penso en la musió cuumtinguda que me puruvoca el anjelical juego del nostra gluriós conjunto que semble ser acaba de fer el "tiplete". are que hi penso, la majoria dels nois tanbé furmàven part del presiós póster de les darreres dugues tanplurades tan dassabadores i dassansisáns tanto en su contenío como en su alcampo. bé. pues com jo els deie, aquet clum tan original se va fundà pel passat estiu, mes de chuliol més u menos, de a cuando los comísios por la manía mosión de sensúra... en que aquel que vensió pues realmemte no vensió. jo recuerdo con ferbor eñorado quan el sañó presidén va tenir a bé de fer-nos empassà "gato por cornejo" de una manera algo soés i impetinente, tal com havien fet sus antiguos aliados, en Berrugistain i el noi muranet dels rímchuls, un gran entrenadó i una emselén persona perqué no dir-hu. i és que pel que llecheicho per tots els puestos según parese la feine està consumada. jo és que no vull de dunar peixet a dingú sota cap tipu de cunsepta pues perqué en primer puesto no sóc cap chesucrits...i guárdense bien que achò és un puto cumplido i punto... però a véra, la verdà és que darreramén estic moix i capcot con según que cosas com per emsempla la idea estendía que are semblem el Globestrótes. si are per are som el clum supep3 pues ¿que coi passarà si acuncarim comsevol dels tituls imputáns a disputà en el presente ejersisio? marededéusañó. achò pot ser la leche, pot ser tramabundu, tanto tanto que incluso la de los inflatos en Catañuña puede superar todo lo conosío.

.

quan el chicharel.lo pretensioso en sus ratos libres se va dedicà a fotra el gammarús mantenín y dando rienda suelta a tecnicos y jugadores els dos darrers anyos... pues com qui diu va ser cosa propia d´un indasén com l´amich prasidén. entónses, y en mi supino imaginario, me dí de cuenta de tot el que un cap de súru és capàs de fer per tal de mantenir el seu furmós coi de poltrona, incluso de no renunsiar mai de la bida a sus prinsipios tot i que la cosa per are se pot dir que va tirando. però fins a sierto punto pues parqué que jo sàpiga encare no hem guanyat réderé... i ni que sigui fent un tast de careta de Pedja, cosa que apetese amb aquet anorma fredoret, cambiaré d´opinió per una simpla i burda racha de resultados encadenaos que no han apurtat cap titulet....

.

colgaos de "el larguero" com a micus

- bon die tinguin bustés. se asemeja a la tàrtica de l´autucar pero aplicada a la burrunete mierdàtica. cuando yo era una espèsie de galifardeo allà mediaos los anyos diés de la pasada senútria, me recuétdo fugásmente como muchos conjuntos selebraban sus encuentros en nuestra siudat utilisando esa disposisión ansestral a la vés que fumbulera. honbre, a fuersa de serles sinsero, de autucares tanpoco es que sircularan mui muchos por nuestras calles en aquella epóca, més bé eren tramvies, pero desde aluego fuesen vehicúlos a cuatro ruedas o transitaran per via ferrosa, molts equips como los reial uñón de irún de turnu anamí me tocaban allò que no sona con su fumbol tan ramplonamente trapattonisao i espenculativo.

.

y a continuasión les esplico el porqué no hai nada como colgarse de un "larguero" como a bons micus...si més no per lo menos sàpigan que es un deporte que se suele praticar allà sobre la medianoche con un pallo que dise ser del arlético de madrit cuando todo el mundo conose su delir i su falera por una presiossa granja que se encuentra al final d´aquella avinguda tan bunica i ansissadora que trobem en vell mich de la capital de un reino perdío entre numbrossas dunas de tal y bananismo aserrímo pro-merénc... oju que no els parlo del reial pudrit ni mol menus. oju.

.

retomando el inisio sobre aquella tàrtica balón pédica de cuando las fotos se hasian amarronás, a mi me mosionaba de lo lindo sobretodo aquella entraÑabla piluteta de cordelillos cosía con tanto esmero y dedicasión por las multinasionales de la época com per emsemple cal mingu. si és que paresia hecha con semento del porlán, este condenao coi de bola que aboñegaba los colodrillos de mols jugadós de l´época. i feie mal, mol de mal, i tanto, pues és bén llóchic, estaba feta de cuero de piel de beserro autòntono. i sino me creen lo pirmero que tienen de haser todos utédes es preguntarle anal Paullino "al Càntaro" aquell, un gran dalanteru del nostra meraballós equip de entonses. sifanofa seria com un Asquerro de aquellos tienpos però en "bo".

.

mui a pesar de todo me vai anamurà del serrojo, y asin y todo, ojo que por la sona del barrio de Ball-carca, mi señor padre dedicóse al difísil negósio de los panyos calientes con la manía escusa del deporte del bailón redondo. por otro lado las casas de sitas hasian su agosto y lo que es evidénte es que por aquella cosa del sumumconsiente colectivo vínome la afisión por el fumbol defemsivo. i sino le preguntan anal emsalén siñó Murriño, que els hi espliqui tota la veritat... pero desde el prinsipio, sin medias tintas y con pedos y señales la rasón del potqué esa afisión por el serrojo. una afisión en sierto modo y manera gràsias a la cual vai estar a punto de caure.

.

menos mal que mi médico de cabesera del saguru me prescribió que dejara de auscultar semejantes pogramas de ràdiu con tanta alevósia i nucturnitat en contra el meu atimat fumbol clum basalone. el colgarse de un "larguero" bien arrepenchao profundisó de aquella manera en mi marabilloso ser pero hasta sierto pumto. por eso vai estar a tienpo de poder fer marxa enrere. achò no és pas aplicabla a sagons quins purugrames de la ràdio. y és que cuando más me tocan la carn d´olla es cuando me se aparesen los borregos chillones en el famoso contubernio pro-prisa de la ser-dos, no, paddó, de la ser-uno queria desir. ondas modelo ràdio tirana, asin fetes a l´engròs, con el entorno del duendesillo de las ondas allà en la madrugà...

.

....pero ya no les digo de ná de cuando sale el manolete y la resta de la tribu sacando fuego por las muelas. ai quina passió, ai quin periodisme tan ojetivo i poc manipuladó con el populacho. quina ilusió. are, lo mejor pal final cuando me aparese el gran poeta la Pepa Diumenge Castaña futén el verso pels descosíos a última hora d´aquella manera tan i tan ansisadora... y los inosentones del reino que seguian hasiendo de las suyas y aquell "rá rá rá" tan guluriós, aquell meraballós canto dirigio pels que mueben los hilillos de opinión consumada, atramén anomenats señós titellaires....
.

aquí el mercat de ca l´alf, ¿digui?

.

la bida, aquet anorma teatru. o milló dit, més que teatru un comsevol mercat de cap de setmana si més no. por todos es conosío que al bunic campo de l´ultrafort del Ménches se li diu en sírculos íntimos allò del teatro de los suenyos... y ya sabemos a jusgar por las palabras de l´amic calderón de la Barça, pues allò que diu que "la bida és suenyo, y los suenyos suenyos són". però es que salíos de esta hermosa guisa pues nos encontramos con otro tipo de teatrillu que tiene más de pesadilla reial que no pas de suenyo idílico o rinbonbante. a modo d´ejemplo, el atra dia me vai trubà amb una situasió on me van fer una mena d´ansarrunada anti-tersera edat. achò va ser a lata-neo del meu popla quan un viejo amigo de sien mil batallitas me va presentà un galifardeo de almas-tomad. i és que aquell pallo que me van presentà se dedicaba en les cebes astunetes lliures a fer un bunic aplec de chapes, paddó, d´etiquetes, que busté trubarà sensa solta ni volta en el entorno de la botellita d´estreya daurada... com qui diu hasiendo recolecta de presiosas enganchinas que arrancarà el àvido consumidor de alcohol al coño de la servesita de turno. tot per tal d´anar a laporta-ventura a fotra el putu micu. i per la folla d´un buñol com me dic Tomeu que la festa que foten anaquet parque tematíco de atrasiones sito por Villaseca i Sa l´ou m´impotta un venegra. jo per fires, les de ca l´alf como mui mucho i ja se poden endullà anal culu tota la merda del Jálovéen, la ridicula carbaseta i el coi de les castanyes pilongues publisitades pels del anunsio del "tengo mieeeedo, mucho mieeeedo". ai quina póo, mama caca. apa, ja us podeu anar tots a parir cabretes, i per comensar ja us podeu oblidar de fer paseos per tierras del sud.... que a ver si ensima de masocas el que som tots plegats és una colla de búrrus i a sobre uns gamarussos de cuidado; per passà póo, jo au fai de gràtis i me quedo a casa amb ma santa... i me lo monto con la mujer...que sirà lu que sirà però com a bona bruixa no la guaña ningú ni tan sequiera la madama de Sort.

.

però que dils-hi anatots bustés aserca del mercat de ca l´alf, catañuña sentral comarca del Pene dés. paddó, soch un tanoca beard am el tema de les comarques. l´anoia vulia de dir. turnem-hi. el mercat de ca l´alf...tota una tradisió mol antiga que viene de l´edat mitchana, fira del eje trasversal-trasvestío, el orgullo de costunbres enraisadas desde tienpos sin-memoriales con productos de la Cegarra, d´agre-múnt i de cal sañó mestra. turrons d´estraperlo i confites de la més rànsia fira de les que se fan i desfan...chaculata a la pedra i ratafía de ferom de figu, embutits de bich i furmàchas de orègano... coques de can siscu i llenties de la manolita. jo sóch un cill de la terra, una mena de Cherár Piquet a la calafeteña, un Saljvadó Elspriu de buchaca, un noi de siutat Badia (gran es-directó de cumunicasió i milló parsona)...i endafinitiu soi lo que se dise la herensia de un estra-terrestre de peluche com l´antrañabla amic alf, amigo de sus amigos y er mano de la Morena. jo quan visito aquesta mena de fires m´amusionu de lo lindo i fai uns versos dedicats al venedó de la paradeta curraspunén... que fan tal com sona: "al molino y al mercado, el más espabilado....dinero parado no saca nada del puto mercado....quien va a ferias y mercados se vuerve pobre y ensima aviado...". lamentabla d´allò més. apa, vinga a gastà colla de pótuls, colla de sóminas, sou tots uns poca-penas am las buchacas del vostru gabán plenes de furadets per on s´escolan els maltrechos penpis. no en teniu cap sulusió i am vusatras faran no un, sinó sent mil aplecs com aquet fins arruinar-vos a tots...tal como si los tienpos del hanpa i "la cosa nostra" hagueren turnat de nuebo amb els mafiossos de turno anant a darrera nostru amb els cuatra potingues per montar el dinar de familia del dia de acsión desgràsias...i és que a cal putigué farem negósi sin bajar del autucar com deie la Lénio Enrere. jo de gran vuldrie ser un venedó de sigrons

.

el trileru del meu barrio

- jo el atra dia vai nà al colmado de la cantunada del meu carré a buscà un petit asquerro de pastas gallo, i és que vulia fer-les al caliu am una miquete de binotinto. entónses el putigué dels cullons me va dir que no m´estés amsulutamén de ré i que m´agafès un parell de paquets am la consabida oferta del dos per uno. resumta que els vai fer caso, en com arribo a ca meba me trobu que un dels dos paquets de pasta està sumamente corcomío pels cucúts i curcat fins els descosios tot ple d´ascarossus i llefiscossus bichos, mich gusanos-mich urugas. semble ser a jusgar por el lamentable aspéto de la sitada bolsa que el coi de producto estaba caducao, més o menus com la meba bunica siñora. mitin bustés achò va ser lamentabla i dasansisán. jo me vai creure per burru i maniato que me van prendra el pelo de malamanera, de forma bill i cubarda i poso a messi per testigo que achò que els hi esplico és veritat como la bida misma. vusuchúru. pero com jo no sóch chavi (ni mucho menos) pues alasóras ni alves ni rafamàrques vai agafà l´asquerro de pastas am mano diestra i vai tornar cal putigué a fotra-li pel putu culo el alimento no consumío, i a purtestà aserca de semejante atrosidat cometia en nonbre de la santa iglesia contra mi honorable persona.

.

entonses vai posar de nou a la prestacheria el alimento grillao y en burdo servisio a la negligensia del vendedor le dediqué una tanda de soesidades por haberme osequiao con tamanya falta de rispeto y considerando hasia mi anorma persona. le dije asin : "oiga, so desgrasiao de mietda, ¿es que acaso no conosia aquella dita tan nustrada que diu que el cliente sienpre tiene de rasón?, ¿es que usté no ha escuchao lo que disen los del corte guiritànico hasia su legión de gastadores? miti busté, aquet tracte anamí, de vendra´m pruductus caducats, de vuler envenenar-me de manera míssera, achò, no anià daret. jo el mato a busté anaqui mateich so cabró malpartit. a ese buen ser que entra y usté le vende pasta gayo caducà y trasnochà..."a usté le debieran de ensartarle en un potro cual oca o pato y después colocàrmele en su vinagreta pa servir al consumit d´or de turnu" que jo siré un pancha-cuntenta però ningú té dret d´engatussarma y de consederme aquello que disen de la lievre por el conejo: ni l´amu del spar que aqui denunsio ni el de las joroba apresiados.

.

si sañós si, jo racunec que soch un pobra paria que com aumil pemsionista, pues servidor no tiene aonde ir ni aonde caer pero tengo mi correspondiente diguinitat que un putigué d´un comsevol colmado no esfereirà de cap de les maneres. jo que me andurreo a la puteta llarga tots els llocs del barrio per anar a la reserca del meu paquet de pastes "el gallo" de tota cumfiança, sabiendo que no tiene pérdidas, sabiendo que mea caliente y que caga frio. ¿ustédes creen que esto hai un derecho ni tan sequiera mínimo? eh? callejeando y buscant cargulets sense banyes com un boris isaguirre de la vida, a por su paquetillo perdido ni se sabe donde ni se sabe cuando. un bon home que numés vol arribà a casa i trubar-se a taula els seus fideus a la cassola bén calantunets allà a la taula, preparats per la mestressa, tot esperant a ser daburats per la meba dantadura pustissa. snif. como esta grave afremta no podia quedar agreujada de tal manera pues allabós vai posar un bunic patardu dins la bolsa de fideus caducats i lin vai turnar al merda de putigué. vuervo a casa i me cojo el mando teledirigio y se lo hago de reventar en sus morros de serdo una ves apretao el coi de putunet del mando. finalmente, tot va acabà bé i li vai machacà el seu careto amb l´esclat del producto tan premeditadamente vendío en una intensión de dudosa honorabilidat y elegànsia y es que utedes tienen de conprender que la cosa no podia de quedarse ahí ni mucho menos. el asunto requeria de un acto de ajustisiamiento y vengansa salbaje contra el trilero del meu barri...

goite, mitin quines fotus més ansisadoras se va fer el noi de la casa

.

- si molt no me tivocu anaquí se fa tota una sañore fotu am en Julivert, gran esjugadó del basalon de la decáda dels vuitante. are, jo no lin ting cap mena d´amvecha anaquet mosalbete pues jo m´he fet una fotu am en Quicinguer, l´alfred Quicinguer, un anorma estadista i un milló pasifista americano dels setanta que duia unes enlluernants ulleres de gafapasta. anal meu humil judisi crec supusà que per Guardiola hi feien festa de la grossa i com de custum la nena s´hi va abonar en veure que podia arreplegà de gratis per dinar. l´amusió cumtinguda m´embarga de dal a baix am aquet tipo d´aplecs tan nustrats i arraigados a ca nostra...acto seguio el veiem am l´avi choan

.

.
meraballós ratratu am l´àvit de Brega. ansisadó perqué si. mitin sinó la guluriossa bandera asul i grana que se halla a mano derecha, bien agarrá por el mitico abuelu del nostru clum. la veritat és que sempra sumriu i jo no sé de qué coi ni a cuentu de qué... are, todo sea por haser promosión y acto de fé del més que angrescadó basalunisma unibasal que no conose ni de furunteres ni de bandarres, ai paddó, banderes. ojo, ni tan sequiera serrando sien mil contratos allende los mares.
.

.

un bunic cistellet fet a prupet de les penyÑes altes de la canal Baridana, alto braguedà. entre els cuatre ruvallons de turnu me va purtà una prasiosa "manita" am la que preten d´enverinar-me la mol dasgrasiada de la parienta. però desconose a siensia sierta que no lo comseguirà de dingún modo. usia que no sé que conyo intenta haserme empassar. are, aquets cuatra m´els faré a la Brarça am el seu oli d´uliba forges i el juli albert tallat a pedassus i passats pel caliu de la parrilla... i am el seu curraspunén ramillet a las finas hierbas...
.

.

i como no podia ser de otra manera sàpigan tots bustés que jo no ting cap tirría anals viajesillos dels otros. sepan que no tengo dinguna endivia a sus debaneos pirineísticos. i el señor presidente toavía menos pues sus viajes son hasia la florida (mallámi, astaos unios yonquis) por sierto a no sé que coño haser. asin pues el castiyo de los pusles educan y dibierten a tota la familia malestruc....

repartiendo carnés de manipuladó a diestro y seniestro

.

- si és que incluso me se fa divertío de parlà d´aquet bon-hómen, que asin bisto por ensima me recuetda de mala manera anún comsevól gnómu del bosque amb el seu ansisador caperucho de sempra parillossa manita muscaria. el jefesillo i la resta d´emsalentes compañeros de porfesión, tots ells tingueren en el seu bunic dia, la més que meraballossa sort de rebre com a ragalu de ani versario les seves curraspunéns acreditasiones d´arreplega-lletres a l´engròs. a véra, jo no ting ni repajolera idea de qui coi va ser l´encarregat de repartir carnés de semejante guisa a diestra y seniestra, are que mol de oju, tanpoc m´impotta ni chens ni mique. però tal com passe a la nostra bida, aquell qui té més numarets a la rifa periodistica o sol ser més llepa-pompis del poder està blésio...o més blanco y arraigao del sacrosancto e inmaculao espirítu representante de las biejas y ansestrales esénsias del fervoroso madridismo detoalavida. am achò no passin cap mena de pena que les coses son com son i punto, eso me susede a tots els puestus y òrdenes de la sosi-edat que de promosiones fraudulentas de tot tipu haberlas-haylas tan aqui com al barrio de rentapesuñas, usia de lavapiés en lengua hibernàcula. a pesar la ceba cara bona-chóna me fa una mique de póo com l´anunsio aquell del laporta aventura per allò que és fanatíco del equipo mereng, bé, numés una miquete i prou. tanpoc és que sigui masse i si hu fa veura sàpiguen bustés que és per ximpla di-si-mulo,per allò de fer la gracieta anals seus intel i chens lectós de la pupulà gasetilla capitalina

.

jo de bén petit tenia com una espésie de tisfasió reprimida quan volia escollir entre ser drapaira i redactó en jefe de comsevol diario de tirada nasi-onal i me van dir els meus assessós particulares que milló me passés a la religión del pallo aquet de la fotu; de fet es de bien sierto que l´amigo al serdo relaño no conose que significa el verbo o la sagrada asión de "manipulà" ja siguin opiniones, animales o personas...como tanbién es fiel desconosedor del vocablo "etíca o morral". desda luegu que si fa tot lu que fa, mai de la bida és am dumtosses imtensions dunat la carona tan inosentona i sobretot bufona (per allò de "a quien sirve") con la que en su dia se presentó ante tóa su fidel parròquia de seguidores blancos que siguieron sus historietas como la de los sélebres "telettubis"
.

en su bida ponga un poquico de ásido cherinolíco

.

i tan. sí sañós. después de tractà achí de per sobre d´es-jugadós de fumbol de corpulènsia media i tísico del clàsico come-ñiños com el jugadó Macaléle aquell, pues abui toca parlà de la naturalessa misteriossa del àsido cherinolico dins les nostres bides. és un ásido de sabor sulfuroso pero en puesto de ser agri és més bé dulsot i que se fa bunic de llepà. no reasiona am l´hidrochanu però és que en realitat no reasiona am réderé, putsé am una mica servesseta fa com pampallugas i incluso treu focs pels caichals...més que ré per allò de la ilussió provocada per l´anorma quantitat de grupettos alcuhólics que desprèn. no neutraliso a las bases, milló dit, les bases me neutralisan anamí, i sino lin pregunten anals amics del frente, quan anals cuartelillos clandestinos en plena pots-guerra m´escullien per encamsalà revoltes. a vegades sóc àsid i fins i tot sarcàstic però si m´hu pruposo puc teñir el papel tronasol i fer-lo cambià de culó tal com li passa anals camaleons, ja saben, aquells bichos tan bunics en prinsipio de tonalidades verdosas y que se andan tanto por las ramas. els metalls fan quimíca am un sarvidó i foten ansisadores bumbolletes com les de sabó, allò que s´en diu com una mena de gas cabroníco en petita escala... amb el coi del aigua per un cantó i el diosído de cabró-ono per l´altri. resumo produrtos tósicos que se desperdigan per l´atmusféra que m´envolta amb més pena que glória, y es que por si lo desconosían, disuelbo sin neutralisar los compuestos a medio camino entre un el emento de la transisión y un gas in-noble.

.

- sóc una mena d´alianíchena a la catalana, un venedó d´ensiclopèdias del estra-ràdiu, un siclope de tersera generasión que no s´està pas per rumansos, un ansiano con carné de manipulador de guante manco, un repartidor de guantassos a diestra y seniestra, un biejo ruckeru del antiguo regímen, un basalunista de carn i gossos...i emdafinitiu, sóc una mena de vitriolo que viu fora de la botella i anda escampao por esos mundillos que el sumo hasedor tubo a vién disponernos. els meus grupos alcoholícos no son pas anonímos, más bien por todos conosidos, asin y todo deberia comfesar que soi arsenio de nasimiento y bohémio de ejecutòria. menjo forraje tots els disamtas a la tarda quan fan les pelicules d´en martines Sòria i vai a comprà paquets d´espinacs quan la meba sancta achí hu disposa. ting uns radicales livres que s´ajunten am altres moilecúles quan fa falta, usia en plena tanplurada fumbulera i que después passen a sona como quien dise muerta. i és que semblo un cherirubót sensa tuercas pero con alma, un corrosivo per natura pa todo lo que se sirva blanco y enbotellao y si es algu paricu u marengue pues am més mutiu encare. el meu anillo mena d´hesàgono serveix per embulicà les criatures d´aquet món, i a part de ser un tipo bastán carbosílico porto penjada tota una siñora amina a les mebes esquenes per tal que me faci de protecsió contra las quemaduras solares. pa finalisar, sói lo que se dise un cavallero del siglo veinte y huno, un perféto estado en equilebrio entre un solído-estàtico, un liquído y una gaseosa.. y cuya efervesénsia a jusgar por los presedentes està a fora de tot dumta aqui en la tierra como en el sieno, ha-mén.

.

la nina més bunica que ha tingut el basalone

.

por sierto, els auriculars de putunet pruvocan serúmen i son dulens porqué sí. mejor se los conpren de esparto, son més suaus. anorma el partit al campo del rei beduino de blègica. quina amusió amb el triumfu de la coja i els tantos d´en Ginesta i en Da Vidilla. tanta, que incluso no m´ha deixat dormir i és que aquell tal Felanín fa com una mena d´ilusió de fichar-lo per basalona de mis amores. are, de chaculata, la belga i en virutas és la més bona i delisiossa. sobratot en forma de cucuruchu i si és acabat en punta, pues mol milló pues per allò del efecto macho- alfalfa.

.

però abui vulia dedicà el meu guluriós póts diari a un noi de la casa que siertamente dejó clara su emprenta anadins de la nostra enstitusió. era cillola d´un anorma esjugadó de ja fa mols i mols anys, sifanofa de l´época d´en Muntalet, gran prasidén, milló empresario. aquet noi pruducta de la Masia era russet i tenia un meraballós garbo anadins del cam tan am la pilota enganchada als peus com sensa. aquet muchacho va ser un crack que alsó la maltrecha autu-atima del sósio y afisionao baselonista. un noi que si bien es sierto nunca fue metío en calsador en el primer equip pel seu sañó pare, deben utédes confesarme que hasiendo requiebros y regates tenia quelcom de dibino en sus potas. algo de espesial como el hilo de su delicada vosesilla. mitin, aquet chicot se deie Chordi com el pallo que es va carregà a cop d´espassa anaquell drac tan salvácha allà per la edat michána. are, bén mirat de dalt a baix si que se semblave bastán a una figureta de vidra con retoques de porsellana fina. achí com les del lladró més o menos. jo me recotdo de quan agafave l´esferica allà per la banda i s´endinsava anadins de l`àrea com un Rumàriu comsevól. quin gran conjunto encapsalava aquell noi, inublidabla dins la historia asul i grana, am en julen peteguis a la porteria, sànches jarras, escursas i cuernelléfs fent voltes com a sombis allà pel medio la catifa. allabós si teniem un gran equip. encara ploro d´amusió cumtinguda d´aquella ansisadora selecsió de jóias am que va obsequiar-nos "l´hulandés erradó", i oju, amb la inestimable colaburrasió del gran peciden Ñúñes, que poco después va damanan´sa paddó per ver-nos enganyat de manera tan ascarossa i cubarda anals pobras seguidós del famoso clum que dona nom a tota una publasió de burregus...

.

la noieta anava per crack i s´hi va quedà en catacrack; sàpigan els malpensats que en cap cas va marchà al Ménches por prescripsión paternal, va ser per un sensilllo cúmulo de méritos o lo que se dise en el argot generíco como consecuensia de una justa correspondensia "causa-efecto". els tienpos han canbiado i mitin per bón, la nena que aquellos marabillosos anyos portaba aquella anorma cabellera rubia are està calba com en Guddy Harrelson de quien tiene sierto airet dicho sea de paso. la nena ja no és tan bunica, sa turnat bén llécha como la resta de los mortales i are ja no juga com quell qui diu ni al dóminu amb els seus amics de promosión fumbulera com els de la pinta del mini. que li farem.

.

m´he cumprat un pípot per escoltà musiqueta

.

- ting un pípot per auscultà musiqueta ale aaaaale...are vai conectat com un comsevól jovanet de questos que van am el seu estri penjat pel vell mich del carré. are sóc una mena de pípot de poco más de sién anyos i que por sifuera poco ensima hase gaÑotas. sóc un fill de la generasión Ballarín, un chón Travolta a la catalana, un mona-quillo de "almas tomad" i en dafinitiu, soi el gran resultado de la revolusión del siudadano medio catalán en los ultimos treinta anyos. pues com jo deie, el mestra pejiguera tiene sus propias atribursiones y no se anda con sarandajas cuando afronta un pomblema sosial por mui grave que este sea. y a mi me susede lo mismo que a ese buen honbre. mi madurés està fora de tot dumte y mi predisposisión sesuál es tal, que inclusibe he llegao a grillar (sienpre desde la buena intensión), a las mejores mosetonas de la comadca del alto Braguedà. como desía resién, llevo dos pinganillus bén clavadets a l´auída per tal que la musiqueta m´entri per un puestu i m´en surti per l´altri (generalmén pel terser ojo sito en sona inferior trasera). els atimats sañós metches de l´antbulatóli diuen que és de molt parillós portà el vulum del pípot massa alt pues parqué lin pot pruduí sordera pemanente. pues sàpigan que jo no ting cap mena de póo, ana-mi m´impotta un bledu quedar-me més sord de lo que estic, a saviendas que llóchicamén no sóc cap adulasén ni mucho menos. per a que vegin bustés, els in parlo de hase más de sesenta anyos que anal meu pobla me se conosia por el sobrenonbre del "señó tapia" per allò que captava menos que un radar americano el dia del ónse-S...imajinense ustédes si el nivel de los desi-béllios del raprudutó aquet es preocupasión alguna...

.

i un rabe. per achò me vai nà de compras al caga-fút i vai preguntà a la mestressa por la sona de los pípots i allabós me va envià directa als elertrudumèstics, ja saben bustés, per la sona on s´hi troben les rentadoras, el figorífics i les cadenas de alta infidelidad con sus mp3 de alta resolusión. me va atendra una sañureta mol ansisadora que me va dir que parqué coi, un ansiano de la meba edat vulia el cacharro aquet. incluso va dumtà del uso adecuado que le daria. la dasgrasiada se creia que l´emplearia per mastrubarme i me va dir que si volia penjar-me pastilletes en torno mi cuello-tutúga fés un furadet als píndulos-valeriano que me cruspeixo abans d´anar-ma´n al llit. jo me vai prendra aquesta afrenta tan directa com una descunsiderasió tutal i ascarossa envers la meba aunurabla persona; entonses vai trucà al mosso del magansém, l´encarregat suparió en susodicha secsión. aquet me va atendra am més decoro i rispeto, es veu que aquet venedor era bastán hemosersual pel seu aspecta esterió tan amanerat i fins i tot com algo pre-fabricat...como paresido a un producto en serie de estos que sirven en cadena pa los puestos de atensión al gran púmblico. pero com no existeix la perfemsió pues mitin, que li farem. aquet pallo per lo menos sabia el que jo li demanava i va cumplir els meus desitjos més intímos quan va treura d´aquella vitrineta el meu petit pípot que me va vendra am molt de gustu sensa fer-ma cap pregunta endiscreta como la ponsoñósa aquella. miten, porqué soi mui considerado pero si no fuera por ese motibo la viera tratao com un plutón verbenero. seguro habrán entendio que tot plegat és una mena de resum, seria com esplicà la história de la meba bida en un comsevol dia de compras. jo vai néixa conectat a un gramòfon i si Déu vol i con permiso de la autoridat moriré conectat a un meraballós pípot d´última generasió per on sentiré els meus cantos gregorianos cada cop que malos vientos recorran mis partes bajas... ortodósas, pero bajas al fin y al cabo...

.

inviertan en paÑos menores

.

- cuentan las presiosas historias de los clasícos griegos a l´anumanada "ilíaca" de l´antranyabla amic Omelero que habia mil y una e-popeyes sobre uns guerrerus mol folloneros por la siudat perdida en la imaginasión dels cuentistes grecs. els parlo de "Toia". estas andansas epícas eran relatadas por ramsodas sobre un determinao caballo loco fet de fusta a l´engròs que enviaron llenos de lluitadós am el seu anorma casco i la ceba llansa pa invadir la sona enemiga. por allà se susedia una guerra rere l´altra, mil y un fámbulas con sus dioses, sus musas y sus mussoles, endafinitiu, mitológias de l´antiguitat més antiga, asi com una mena de cuentos presogràticos que esplican mentidas pudridas tal com fan mols sañós pulitics i els del cuarto poder hoi en dia. pormenorisando en la cuestión, sepan que utilisaban el Ileón por donde fotien enfore les missèries los más y (tanbé perqué no dir-ho) los menos ansianos. ya conoserán que la asepsión Ileón vé d´iliaca. pues aquell seguit d´avenuretes al vultán de poemas sobre la còlera del Séus e incluso hasta la misma Odisea... hasia no sé save adonde...eren parte del entramao pa justificar las suspitosas andansas de muchos de los mandamases de aquel pueblo. pues totes aquestas historias fistisias tenian como un inisio en prinsipio mui aspatarrán pero lu dulén és que el final era bastante tragíco; sepan pues, lo que no me agrada de totes ellas és que estaven calcades, en tot cas sàpigan bustés que anami no me va, pues jo prefereicho aquells finals cósmicos que no pas los desenlases tristes. i en cabat, la historia del caballo que van fotra dins la siutat era com quan ens endollan anal nostra atimat basalone una d´aquestas troias en que tanpurada rera l´atra tenen a bé osequiarnos los equipos contrarios com per emsemple aquet bielorruso que han fichat.

.

- como comentario de canto y al hilo de lo anteriormente espuesto en el dia de aller a l´arús-tòtil me lo dejan en pás, que aúnque no hablemos de filosófia, are no toca. usia que porsigamos con los esplicadores de acudits griegos como el amigo de la tutúga, pues en la actualidat no esiste tamanya metafóra pa espresar el mumdo de tantas y tantas p.r.i.s.a.s en que vivimos como haser comparansas con aquella gente. al fin y al cabo, un ferme combatent de l´etó-pía aquella no desearia entrar en debates tales. mi ejenplo a seguir seria el de los viajantes, tal com va fer l´amic Cristòfol Coñón un parell de milés d´anyos después de los xavios de Gresia: fué el de retomar el camino por la via de la faldilla real de la reina Catódica. eso y un buen barco con el que tenemos que escoger el camino pa llegar a un vuén puerto en comsevol de nuestras empresas.... por más ardúas y difisíles que éstas sean...

.

oju, salvo la historia aquella del barco que sempra esta a pumtet d´arribà a buen puerto o el mateich a-quílles i la tutúga que per molt ràpido que anava l´atleta, mai m´atrapava el coi de condenao gallápago aquell. apresiat siñó Omelero, sepa que sienpre les tendré en mis orasiones aún pasando las senútrias... pero por ahi no paso. me refiédo a l´acunumia. por mucha resesión, desaselerasión esétera que haiga en el mercao, usté no sabe con quien està ablando en el tema del capital. por mui potimista que usté sea esto ni es la ilíaca, ni binaca, ni la Udiséa ni cap atra dels siento y pico mil relatos del coi de Gresia classíca. aqui se patirà. i mol. tan am el basalone com am els calerons. enrecotdi´s que li dic si mal no m´erru que per comiensos de l´any vinén (i per molt que digui l´amic del piano-cola), usia per gener-febrer, les vendes de dodotis aumentaran de mala manera. entonses a tots bustés, amics inversós, el que els aconsello és que fotin calés de rendimiento variable en el bunic mumdillo dels bulqués. en espesial per a tots els que teniu por a perdra los estalvios de tota una bida. putsé en cabat la sulumsió sigui colar un cuadrupédo per tal que cuntroli los dispendios de la sosiedat en epóca de vaques gruichudes, tan pel que fa al pueblo raso com quan se tracte de supervisà a tota aquella gent del poder que estira més el braÇ que la màniga.... y sí, es de bien sierto, pa comiensos del año prósimo aumentaran las vendas de dodotis.

.

el dedo de Coñón y la etó-pía del platón

.

- la bida es com un intermitente. ahora lo tiene, ahora no lo tiene...ahora lo tiene, ahora no lo tiene...ai quin anunsio més bunic i ansisadó. si ustedes me empuran, como filosófia esistensial este es uno de los preseptos más bàsicos de nuestro mundo. i tan. mitin sino, tal como disen en aquel spot del golfo gti, gran coche, mejor persona. sifanofa és tal como manejar un interrutór. usté tiene de primero que ensender la lus, lo hase y se ensiende com si res. ai quina alegria, quina musió. se hiso la lus de su aposento, es aquello que los eruditos desian hase tienpo: hante un comsevol pumblema, una comsevol sulumsió. entonses resumta que de repemte usté desea de quitarse de ensima a su sancta. pues no afloje y ejecute el plan sin embudos no sea que después se repienta. vale, no queria cargàrsela pero es que no hi habia más remedio, asin y todo queria que la cumpaña del alma resusitase com un chasucrits al terser dia pues parqué sa l´atima i llóchicamén s´avorreix d´estar sol-sulet com un Pau Mussolet. i miraculosamente la mui sombi de su señora retornó al mundo que nos rodea i usté acto seguio coje y le dise: "tu vés tranquila querida, cuando me hagas nossa pues allabós este tu honbre quien te habla t´engegarà a didas". pues el resto de las cosas pasa de igual. la bida es un juego de intereses creados com deie el escriptor Sintu Benalvente. i pum. ahora que tiene gràsia la cosa. i tal como pasa en el mundo dels tutúts, los deseos deben acoplarse a la realidat cuotidiana. pues nem arreglats. i sí, ya lo sé, esto que les cuenta aquel famoso anúnsio es tan posible com que el basalon guanyi aquet any la copa d´uropa i desde este pum de visió es mui paresido a la etó-pía del coñasso del pedagoga de platón

.

por sierto, hai que ver lo bajo que has caido con pugramas como "vinagre" amic Brunorro. are si.

.