--------------------------------------------------------------------------------------------------------------Gloriós dia allà a dalt de la muntanya! Vinga, tots tres pujant mica en mica fins arribar a la petitona ermita que 'custodiaba esa señorívola cima'. El turó de Castellar de N´Hug transpuava caliu pels cuatre cantons, l´aire al mirador dels balcons era d´una frisor espelusnante, semblava que feia fred però en realitat fotia una calor d´espanto, i és per això que vaig haver de treure´m el jersei de sobre pues tampoc era pas qüestió d´agafar una qualsevol galipàndria de principis de tardor. En el camí de pujada vaig coincidir amb una familia bastant alegre, regalimaven felicitat de la bona, no era pas disimulada i sobretot els tinc de dir que eren molt viatgers; es coneixien mitja Europa i part de l´extranger. Ara, el més exigent de tots era el més petit, un tarambana de cent parell de collons de mico, suposo perquè la criatura estava fins els ous del seu estimat pare.
-
Jo era molt feliç allà a dalt. Fins i tot vaig visitar la petitona i bufona esglèsia protegida per un capellà al uso que no parava de xerrar. Era un pesat el pobre home, no s´aguantava pas ni a ell mateix. Vaig entrar a dins del sagrat recinte i vaig aprofitar l´avi no entessa per fer un parell de boniques fotos anadins de la humil capella, depositant una almoïna en forma de cèntims d´euro dentro del sepillo, una mica abans de rentar-me les mans; poc después va ser quan vaig trobar-me la inscripció que encapçala el meu meravellós post i va ser quan allabors vaig pregar a Déu nostresenyor salut per a totes les gents de bona voluntat d´aquest món i part de l´altre. Jo és que sóc molt cristiano en el fons i son coses que sento com molt meves, m´emocionen i em fan plorar com una magdaliena. Jo sempre que tinc a Jesucrist tremolo com un Sant Pancràs, i és el moment d´agenollar-me devant s´excelsa majestat de todos los sielos,de la tierra y sus apostóles
-
Com un monaguillo compleixo la meva ordre espiritual cual Padre,Hijo y Espíritu Sancti: escoltin, ja son gairebé 700 anys anunciant gloriosses toca-campanes, escampant el pregó dels mossèns i de les monjes, obrint les sotanes del poble, celebrant-hi misses del gall i de la gallina. Ara, humils ho son. Aquells cures d´allà a dalt no escuren les butxaques com els cardenals del Vaticà. Allà a la capella 'arreplegacalésasixtina' van amb molta més mala baba i no s´estan pas d´hòsties i mai millor dit. Allà directament chorissen al poble, al poble de la plaza de San Pedro y al del resto del mundo. Allà entra amb un mocador de farcell ple de cèntims i surt amb les gràcies del beneït del Ratzinger, un parell de pares nostres dedicats a la seva memòria de pocapena-pagano i a sobre sense un puto duro; ah, i contents i a callar, no sigui que baixi San Miquel del cel amb una jerra de cervesa fresca i se l´escampi pel cap, per tenir vostè poca fe divina i una nula caritat cristiana.
-
Jo estaria bén orgullós que l´ayuntapeles de Castellar de N´Hug i en especial el seu batlle, fèssin honors a la digne memòria del senyor Orriols en pau reposi, amb els anys que han passat el bon home ja deu estar més rehabilitat que la pròpia esglèsia. No cal que passin per allà els reparadors de façanes ni els restauradors d´antiguallas, amb el pobre mossèn i el sr. Orriols ja van sobrats. I és que sempre passa igual a la vinya del monseñor, i més a la llar dels humils siervos de la gran casa apostòlica y romana: allà en puesto de deixar calers deixen dugues campanes i es queden tan a gust. Mirin, seran tot lo preciosses que vulguin però no deixen de ser dugues campanes. La mare que els va parir si seràn una colla d´indesitjables garrepes! En fi, ja poden anar pregonant pel món el missatge de Déu, en cabat això sempre acaba igual. Hi tenim els arquebisbes, els cardenals i el Pare fotent pela llarga per un puesto, e per l´altri, tots aquells oradors que preguen homilíes i son humiliats a casa seva per la santa casa. Ara si, visca el repicó dels toca-campanes !!
