-El molt honorable senyor Nicanor era un señor sósio con mucho honor. Era un home de bé pues perquè era culer. Va morir de cridar massa. Era un fofofo de cuidado, mig soprano, mig tenor, mig hoolligan. El senyor Nicanor guardava els seus carnets de sosi a l´armari de caoba, bén protegit de les mirades impertinents de propios, extraños y celosos, en una capseta petitona amb boletes d´alcànfort. Aquest bon home tenia uns hàbits bastant ensopits, era un gammarús com pocs, això sí, estava fet un putu màquina total amb el seu parell de crosses en estructura de mecano-tubo que mentre caminava l´anaven impulsant cap endevant com qui no vol la cosa. No havia personatge a la capa de la terra que protegís tan gelosament els seus abunaments de can Basalón, de comsevol mirada envejossa. Eren bén guardadets dins d´una ansisadora caixa forta,, bunica perquè sí, brillante com una patena, dins del seu maussoleo particular, que més que un piset semblava el museu chusep lluis ÑuÑes i pamplonès. El seu despatx el reservava per la col.lecció de monedes d´argento i altres despampanants mandangues basalunistes. Que lo sepan. Els meus ulls feien pampallugues en veure tota aquella meravellossa afició que tenia aquell senyor sosio de tan ejemplares y distinguidas costumbres. I no demanava res a canvi, ans al contrario, ho feie per mera vocació, els veïns eren "tourejats" d´admiració se mire como se mire...
.
El oro y brillantes llama mucho la vista. Les parets del seu digníssim despatx eren de color caqui-llefiscós però por lo menos feien bona olor, olor a basalunisma del bo, a basalunisma triomfant, a basalunisma puro y casto, en definitiu, a divina glòria selestial en colores asules y grana. Al damunt de la caixa forta tenia un presiós cuadre victorià amb el retrato del dropo primero de los españoles, sa majestat el rei por la gràsia de Dios. A l´altra banda de l´habitàculo tenia penjades un parell d´orenetes de fang u de ceràmica u de vés a saber. Bé, lo important és que feien joc amb la resta del mobiliario-decorado. Bocabadat del tot, esparverat com un bobot, va treure el seu rellotge de cucút de l´habitació perquè li molestava. Cambiando de tercio, are que volem fer un projecte d´un cohet cap a la lluna, penso que podriem posar a la cubero en órbita, a veure si es perd d´una punyetera vegada. Què felis i urgullós sóc amb el meu Barça. A dia de hoy, em sento un mussol de reguerot defendiendo el honor patrio de mi pequeña nasión, una causa que los de allá (...los soplapollas del diario marca o as), pretendan que sea comuna, pero que yo no quiero que sea calificada como tal porqué no me da la gana. Dios mio que hago, iré al infierno por mal cristiano! Y por mal espaÑol!
.
Utilitzava la caixa de caudales encastrada a la pared tal com si fos una matroska russa, és a dir, tenia una a dins de l´altre en una série de vint matroskes seguides, de la més grossa a la més petiteta i bufoneta. Aquesta darrera matroska culer, feia autèntica patxoca per lo bunica i discreta que era. Allà tenia guardat el pink de oro y brillantes por su 75 aniversario como abonado al clum de su vida. Calculo que el pallo tindria com unes deu caixes fortes, totes fent el seu abnegat servei, protegint el seu gloriós patrimoni, els seus carnets de sosi basalunista amb molta cura i una dedicació plena com si fos l´única cosa per fer en aquest planeta. A vera, jo ho entenc, no fóra que agafèssin pols per allò d´estar desprotegits a l´aire lliure i es contaminèssin por ambientes enraresidos de prosedènsia pagana, u bé que algun putu indeseable, com tants n´hi ha anaquest món, se´ls prenguès prestats i después li demanèssin rescat per poder recuperar-los. Hi ha molt dessaprensiu suelto, hi ha molta maldat.
.
El mundo exterior está lleno de chorissos de sagrados abonos y no hay derecho, que luego pasa lo que pasa. El senyor Nicanor tenia com unes deu combinacions secretes...per cadascuna de les seves deu matroskes de acero, amb les dates més emotives i significatives de llur pobre existènsia. Jo hi penso que vides tan pansides de records... bé mereixen una petitona compensasió espiritual en forma de passions fumbuleres. Vull posar uns exemples: El dia de la Recopa de Brasilea, el dia de la primera copa d´Uropa de Bembley, el dia de la copa Macaya o el de la final de la copa del Generalife contra el chotos. I així fins arribar al guluriós i inublidable dia del mundialillo a l´abu d´avi amb el gol de pit del argentino de oro. Fins i tot amb tanta emosió cumtinguda y lagrimeo constante, el pobre iaio s´havia deixat d´enrecordar de fotre com a combinació secreta la seva data de naixement...Déu meu quin babau. Inclús el de la seva estimada parienta! Però quin troç d´asse...mare meva. Inclús si recordo bé, de la depresión de yegua que le pilló después de la infausta final de Sivilia, le dió por el gorreo litrónico de mala manera...
.
Es veu que un dia li van forçar el pany de la porta de casa, volien xoriçar-li la divina caixa-matroska que tenia a la pared enclaustrada com un monjo benedictí, mirin, tot un drama. El pobre home, ai, que haguès preferit que li prenguèssin tots els estalvis del seu modest compte corrent. " ¿Però que coi s´han cregut? -ell va exclamar caralbén- que em toquin les peles... però no pas els meus carnets de sosi !!! ". Ai carai, fins on haviem arribat, ell que volia deixar-los en herència als cucs del nínxol quan el bo d´en Nicanor un dia fos mort. Ell que en el seu dia va ser un sr. sosio pro-motor de la fundasión para la paz y el orden del fumbol clum basalone!. "A mí sólo me pillarán descansando dentro de mi sagrado colombario basalunista", un buen dia me dijo. A lo que añadió: "Yo todavia desconosco pa qué coño me han servido tales privilegios". Total, un desastre aquellas dies mil putas peseticas que en su dia invertió (hasia el verano-otoño del año 2000 dc, creo recotdar).
.
Fins i tot gaudeixo veient-me penjat a la pared d´un més que presiós i aspatarrant diploma...amb les meves dades pasunals. Aquel año creo calcular que la criatura envejesió como cosa de unos setenta añicos de golpe, uno p´arriba, uno p´abajo. Hubiere preferido antes que al inútil de presidente que teniamos por entonses, pues yo que sé... a una Charlie Terrón cualsevol de la época, que tuviese unas jamonas de la marca "oscar mayer". Los sres. sosios no es que vivieramos dentro del congelador, yo diria que directamente viviamos en la Antàrtida. Pues como bien dise el señor Galo-bard, "el fumbol se ejecuta desde la cabesa a los pies y no al revés". Se trata de una buena persona (aunque sigui paquritu), un gran analista fumbolero, léanle como hago yo; se´l trobaran analisán el fumbol d´avui dia tots els dissabtas a la vanguardia, gent amb opinió. Lo digo y lo aconsejo. Retomando el tema de los nichos y de los columbarios, todaBía conserbo como oro en paÑales el trosico de sésped del estadio de Bembley, cual reliquia egipsia, en una vitrinica del meu maussoleu ñúñes i estruch.
.
Cuando me muera, si Dios y mi crusifijo quieren, YO formaré parte de la vitrina dins d´un potet de cendres: allabors ja em podràn dir "aquell home era un autèntic senisso". Com en Nicanor, hi seré bajo palio, empotrat anadins d´un d´aquells guluriossos nínxols de la fundació fumbol clum basalone. Miren, entre los colorarios esos ...o los columbarios aquellos... y con un par de ramos de sánchez-flores uno a cada lado, yo ya seré felís. Todos los anti barselonistas me tienen hasta los mismisimos santos cohones; coi, que jo no me vull a morir, que encare tinc cuerda per a rato. Vull viure dosientos años más, per allavors, después de passar pel corresponent crematori de caláveres, sí que me podràn dir que "fuimos uno mismo, en Nicanor y un servidor...". Pues ale, me vaig corriendo amb en ñuñes a puichadà, a vera si queda algun putu sisne cuello blanco en aquel presioso lago artifisial. Apa, espasiva, y esactiva...
.
