.¿no noten bustés com que fa més fresqueta tan a darreróradelatarda com a primeróradelmatí? pues jo sóch un cargulet patitunet i mol sansibla am tots aquets canvis de tienpo. quan arriben el coi dels equinóchos de la tardó sàpigan que me musiono de lo lindo. allabós arreplego am el meu bastó i comenso a repasà el fullam que s´hi pot trubà per la ranbleta del meu pobla. mitin que anami m´agrade de treura les mebes banyÑetes al sol-sulet però sobratot jo agraieicho que faci humitat anal anbiente. ¿no es sierto? ese rosío de las hojas resién caido y condensao por obra y grasia del dibino, ese rosió mañanero que envuelve nuestros sentíos desde la punta la cabésa hasta la puntalapo... ai ai paddó. pues com deie antes, ¡per supuesto que no m´agrade en amsulut quan fa aquell sol tan cririminal dels mesos d´hastío! jo no vull aquella malaïda chafugó tan ascarosa que li fa regalimà la suor per tot el seu careto de porco. jo sóc un cargulet inufansiu que m´argrade de viura en pau am les bestiuletes del bosc i ting una afisió per tot lu mullat que ni la bunica i aspatarrán Genma m´en Guard. por sierto, mai de la bida he vist una noia am unes dentetes tan discretones. incluso me ha llegao a recotdar el retrato al fidel gasterópodo que hay colgao por el parque la siutadela. pues com deie, jo surtu a passechà de manera inosentona pel campo achi achà...jo vai caminán per entre les fulletas mich chinuchanu, vai buscán ruvallons per a refrescar el meu cuerpo serrano d´albet perrín, subespèsie de les baboses. entónses deixo un bunic rastre anadarrera meu i en tan ensopegu amb un viegetal blandito passo la meva radulilla per cruspir-me el troset de tronco d´arbre passán la cua per asobra i deixant ferom de Màrques.
- sóc hermano-afrodito, usia que puc fulletejà am comsevol dels dos sésos, achí com una mena de chicha-limoná a l´engròs: els hi churu per deunustrusañó que no penso en l´Isaguirre aquell. bé, pues el que deie, jo soi como la mujé española que disen aquello de "cuando versa es que versa de verdà". jo quan m´hi poso "m´hi poso de debò" pues foto uns er mossos huebesillos de color blanquesino en el furadet del niu que visto asin por ensima hasta hase de llorar. i ès que anami la naturalesa m´hurie d´està agraïda per la meba tasca tan dasinteresada allà on estic, rodeao de sien mil arbóles que se siernen a modo de sonbras sobre la closca d´un servidó. aquesta closca és la meba caseta que porto a tots als puestus, pues llòchicamen no surtu mai d´allà salvo quan me canvio de domisilio que és gariebé cade anyo a l´hora de renuvà el carnet de sósio. i és que com fa aquella dita tan nustrada "la meba casa és el meu món" i per tan la meba bida és carregada bén amún les mebes atrutinades espatlles de cargulet am avançada edat. si sañós. fai pena però a la vegade fai riure com qui no vol la cosa. mentre van arribán les pluches de la tardó, els cuernos me van cresiendo de manera fraudulenta i el clima del caracol mesclao con la vuerta al cole hase que me se entremesclen sensasiones vivías desde tienpos de la niñés. sin saverlo como, jo noto como esas angostiosas tardes de oscuridat cresiente van escursándo a medida que anem cap a l´invierno. es cuando las persepsiones que nos otorgan los estimúlos veraniegos desaparesen y mis conpanyeros de bosque languidesen . allabós noto com que me reprimeixo una miquete i ja no soc tan felís: el fred dins nostres llefiscosos cuerpos se fa més de nutà i ens tornem ronalditos.
.
.
