- diuan que los biejos droquéros numca muéren. este es mi caso. jo anals meus tienpos mossos ja li vaic dunà als platos ja... i tanbé camtave i tucava la guitarreta i tan! com me racotdo dels anyos aquells que encamsalava un grúpu i feiem de gires per arreu,cap amún,cap avall...escoltin bustés, de guanyñà durus poca cosa però de fé bolus los que se imajinen. jo ere tot un ídul de masses,tota la gent nave enrere dels meus óssus que, dichoseadepaso, eren de la mateicha cumplecsió que els que encare ting. la difarèmtsie, és clar, era l´aspémto físico que oju, tal com hi poden veura anala fotu de familia que els hi mostru anasobra del tésto, feie més goich i més pachóca. tenia una pell més tersa, ere més buapu que are, difísil però pussibla, talmente com els meus atimats chermans tri-llisus que are, maluradamén ja no son entra natrus. un va murí d´un atac de fer-hi-dura, deu sé cosa de la binagra, pues emcare amb gairebé nuramte anys i nave sempra amb la capseta ana sobra metiéndolaysacándola. aquet bon homa mai va assentà cap. els hi parlo del que anià primé per l´asquerra pues el del semtro sóch jo. el de la meba dareta ere el chermà lulén que se va ficà a emprasari pocos anyos dispués de la disolusión del grúpu i aquet va murí padqué lin va caura la navéra a sobra. pobra dasgratsiat. i ja lin deie jo que per agafà els glasóns del figu-rífic no utilisés l´andàmio, que no calia. el búrru no me va fé cas i aichí li va anà. en fin. erem una banda que vam tucà i molt (consiértos i de paso la péra al audiotòrio), vam fé la nostra fama arreu de cumàdques
