digui. digui?

-
utédes no tienen ni puta idea de lo que me gutan los sobaos pa siegos. aquets melindrus tan i tan tendrets que se desfan a la boca com aquell qui res. i ja no diguem ré si dispone usté del sacrosanto plaser de remullar-los en un tasón de leche con galletas. marededéusañó. achò és lo que un "picha y holo" transalpino denominaria en el seu argot pupulà com "bocatto di claudia". i és que no tenim remei, no señó. és tal com quan parlem del famoso dia la tortilla. ¿par qué té de ser el dijous "gras" el dia la tortilla y no puede ser el dia de la dama que las fabrica, usia "el dia de las tortilleras"? jo busco i no trobo per cap puestu del santoral cap onomastíca que sea en santo homenaje y selebrasión de las tortilleras de nuestra patria. que haberlas haylas. y muchas. y sino se pasean pels presiossos revolts de la carretera que va de Martorell a Terrassa. entonses como ya dije las cosas son asi. cuestió de interpretachón. i si té de ser positiva pues mol milló. i tal com deie el meu admirado grupetto de Canet de Mar...son coses de l´idioma. senscapmenadedumta. el lenguaje nuestro de cada dia ens permite una tal quantitat de sircunslòquios, parabólas i verbigràsias variadas que fot canguelu. en cada conversasión de baruchu s´hi troben una anorma ramillete de suterfúgios en forma de jocs florals dialectals que ni a una jodía aula magna de comsevól univarsitat de esas que pueblan el culto panorma literario nasional. és algo mui evidente que el tipo de juegos presents al carrer... tenen molt de suco... i per sobre de tot... oral...
.

el dia que me vai quedar bén fotut

-

pues resumta que cuando era de més jovenet, un dia acaesió en ca nostra una cosa de autèntico espanto. y aúnque parésca de mentira, todavía me recuerdo de esos acontesimientos mui pero que mui luctuosos, tal como si habieran susedío ayer mismo. la familia, en perfecto grupetto, ibamos a reunirnos enrededor de la tauleta per fer el nostru tradisional àpat navideño, quan en un gutet d´aigua mol petitó que hi havia sobre la taula, un gutet en prinsipi mol innocentó, havia un sinfín de petites impureses producto de diversos lavados bucales efectuados la noche anterior

-

el muniatu mon pare s´havia eixugat els morros amb un d´aquells enjuagues tan tradisionales en los cuales el buen hombre se tirava més de mig hureta al lavabu debán del espejo. i tot per qué? pues per tal de fer l´adecuada neteja ginjival...tan i tan necessària dins la nostra higiene pasunal de cada dia. i es veu que hu feie am tan delit i tanta falera...que el mol despistat se va ulblidà de llençar per la pica les restes del lavado dental, el compuesto-fluido proteínico-vitaminao del que les hablo . incluso va arrivar a deixar-se les dents pustisses dins del vasito de agua. i jo me pregunto que perqué tan de rentar-se amb forsa ganes i dedicasió... total, per después fotra un putu disgustu al burru de turnu, en aquell cas, un servidor de la vida. pues menuda sorpresilla que me vai endur en agafar el vaso. marededéusañó. en dafinitiu, hu feie am santa dabusió cristiana...i per achò li vai perdonar el seu més que sério despiste. un gran drama el dia del dinar de Nadal...però en cabat l´home no s´estaba per gaires gaitas i daspués de deixà el putet d´aigua al primer puestu que trubava, se despreocupaba del resto de la realidat. i allà estava tot cufoi i felís, el gutet d´enjuague tot ple de trussets de carn i atres coses bén curiosses...

-

desde luego, el primé que va tastà lo contenido por aquel vaso tan ascarós, es pot dir que vai ser jo. jo vai ser qui va patir una confussió tan lamantabla. quina pena. bén "foutu" que me vai quedà, amb una cara-tontu que ni les cuento. i aqui la petita història del gutet d´aigua que una mica més i m´acaba en semitragèdia grega, pues la buarrada tan indasenta una mique més i gairebé me l´empasso bén endins, con toda su sustànsia en forma de grumillos de carne enciàtica incluidos. i gràsies a que encare no era curtet de vista que vai evità que me diera un tremebundo patatús en veure la quantitat de porqueria i borrajas variás que havia allà dissoltes, en aquel humilde i sensillo vasillo de agua.
-

pioneros del potosí

-

uns señós mol entessos en la matèria diuen que a bolivía, pais de fértiles tierras por eselénsia, el potosí és una prassiosa muntañota adonde las haiga. una muntañota que tiene más de volcano estinguío que un servidor de metrosersuál. sepan que allà en lo alto de la mezeta, presísamente en la capital "la pás", yergue entre la planísie, erguido cual mite de l´antiga Grèsia, l´antranyabla amic potosí, un monte pionero en todas las cuestiones desenfadadas de nuestras vidas. aquet és un monte que quiere ser amigo de sus amigos, un monte que quisás puede que amague farineta blanca bajo sus àridos faldones...però que en cabat numés hu fa per puro di sí mulo. si jo tingués la pumsibilitat ni per minça que fos... d´obrir en canal aquesta muntañota d´un cop d´espasa, ja vuriem si tota la forsa que porta al seu interió és tal com la santa mare natura ens va fer veure fa mol i mol de tienpo...quan en el seu dia va esplutà de mala manera: alasoras el Dios común que supuestamente todos tenemos ens avisa manera elocuente que putsé aquell troç de colina terragosa sensa un putu matojo en sus suelos...no és pas tan virulenta com van dir en el seu dia els savios avitantes de semejante capital de allende los mares. i si en cabat el grupettu de salvadores de la patria boliviana tenim de fer referènsia esplísita als señores conquistadores encapsalats per l´ernan cortés... pues ya ni se imajinen utédes la festa grossa que muntem. ja hi seriem tots. vensedores y vensidos. entónses, y como quien no quiere la cosa, las consecuensias de este fatal desenláse son del tot tremebundas pues parqué els enemigos hispanos que en su dia invadieron estas tierras, desenfundan de nuevo el acha-guerra y comiensan a deprimir als poplas ucupats sin dudarlo un estante... i entónses, sense menjar-hu ni beure-hu, la guerra estalla bajo las faldillas del potosí uns cuantos siglos más tarde....

-

mientrastanto, bajo el fragor de la batalla que muchas generasiones mantenían als seus peus, el potosí hàllose omserbando de forma fija i mig sinistra allà en lo alto del monte... cap aquell pueblo tan i tan follonero en sus estrañas costunbres... i estava bén calladet pues millor no soltar als cuatro vientos que el personal estava com una puta cabreta. y sin enbargo, a través dels ojos de unas gentes tan generosas en la tradisión d´envià a la guerra (fuera o no justa) als seus súbditos tan nostrados...arrivariem a comprendre que les coses son com son i no com volguèssim que fóssin. i pum. i al final de toda la historia, aquell popla tan i tan sério en su fondo però tan cufoi en sus formas resulta que era el pople culer, un famoso pueblo de consumados guerreros donde los haiga... mal que pesi al fiero invasor del sentro... tan pasífico él-.

-

chaparru de mi arma y de mi corasón

-

¿pues qué coño quieren utédes que yo les diga? pues que en mis suenyos más húmedos yo me gustaría de ser como l´amic Francesc Chaparru; aquet tureru hispalense, es entre otras cosas, y por si no tenian el gusto de conoserle, l´actual entrenadó del reial bÉtims peu i bola, afamado clum sureño de fiel afisión y de una enorme moral y tradisión ann sestrales... pertenesientes a las rànsias esènsias de lo más traspochado de "la piel de sorro". prosiguiendo con nuestro protagonista, aquet noi, tan u més pansit que un tommy lee jones comsevol, és un caballero de "almas tomad", un mosetón a la antigua usánsa, un gigoló de servisio fúnebre, un arrugao de postín barato, y un encargao de burrocràsia de alto stánding. en sus ratos libres presume de sepillarse a la santa señora àvia del clum verdiblanco... más importante que la sañore dels lababus del pudrit o que la mestressa d´una comsevól pensió barata. en dafinitiu, en su vida més íntima, representa la sacrosanta figura de lo que usté nunca será... ni querrá ser, porqué no desirlo. aquet puro semental de rasa hispana, con vós ronca i arrovellat somriure es todo lo que un humano desearia de ser y que pa su desgràsia no lo és. si Deú nustrusañó vol, am el tienpo y una caña (d´apaña), jo vuldrie ser el líder que us mereixeu. un lider del carisma d´en Chaparru, un tot terrenu de un piel morena de varonil enjundia; jo vuldrie ser un pastor de burregus i un entrenadó "con dos cohone" pa plantar cara al desaliñao que jodiera la marrana. jo vull ser un tio de cap i pota machotil i de capote rojiguardo... con aire de rejoneador de "aqui le espero". jo vull ser aquell cuya penetradora mirada espanti al més pintado... i desir bien a las claras que d´acà fins a mosambique yo embisto al primero que messi posi per deván !!!
-

-

m´agradaria asustar a las criaturas tal com aquet sañó deu fer amb els toros quan li entra la falera pel "rodeo" nasioná. aiiiii els toros, marededéusañó, uns bunics animalons astados i parqué no dir-hu... també bastante hastiados de tanto jodío muletasso penetrando su atrotinao pellejo. incluso me atrevo a desirles que aquet home a buen seguro és un adicte al sexo fuerte... al carajillu tempranero i a la trempera matussera cual apuestu novilleru chulapón de encorsetao traje de lúses con sus sién mil lúsidas lentejuelas colgando per doquier.... cual presidente ruis de Lobera. tot un señor presidente que deu està mol ugullós de tenir al seu servei un pallo d´aquets que fan pàtria anda-ilusa cual tarugo chàves de la vida. a fuersa de serles sinseros, tal santo barón, birril en cada arruga de su suave rostro a tersio pelado...me conserva la cara del "típical torito bravo" de l´amic "el Fairy", y a su vés, la preserva com Déu mana de los fasinerosos, de los desalmados y de los parias de la nuestra sosiedat. amic Paco porretas "el banderillero" de butxaca lisa, corbata verde y traje de corte armani, conosiéndole de su delicadesa pa los temas de alta sensibilidat emosional y desmesurada sensualidat erotíco-pasional... permítame que le ofresca desde mi morrada un humilde y dedicado "¡¡¡ visca el arsa y olé !!!"

-

¿es cumpatibla estar felís am el clum que dona nom a la siutat... i cumsarbà un mínim de prudènsia i sentit cumú? jo crec que sí.

-

i qui pensi lu cuntrari és un sómina de mena i un poca-pena de la vida com alguns periodistes que ens volen fer veure que son cusetas incumpatiblas. més que ré, jo hu dic per allò de haser más difísil la siempre sabia elecsión entre escoger si uno tiene de estar felís por aquello de vivir el momento de las cosas u si como personas adultas que somos tiene de primar aquello que se danomina el sentio común o la prudénsia más ele-mental. jo crec, seguiendo aquet meraballós rasonamiento, que el esperìtu nuestro debiere conjugar anbas situasiones. un ejenplo bien a las claras és el meu atimat clum basalona. jo puc estar felís viviendo la rabiossa actualitat per allò dels anormas ressumtats aspurtius i a la vegada, puc cunchugar-hu tot plegat am la disclesión que m´ha caracteritzat al largo y ancho de mi longeva taryectoria porfesionà. entónses susede que la sircunstansia me se antoja com aquell qui beu un glupet de servessa i mentre realitza el consabío acto d´empasarse el dorado liquído va i es pregunta ana-sí mismo. ¿és que are putsé m´estaré enverinán en un futúro no massa llunyà? pues lu mateix. ¿quin coi de sentit té, si en el momento d´una comsevol festa grossa ens prucupem del que ens pot passà? és com la carpa dels diém, una nissaga, empeñada en tocarnos els cullons per tal que deixem de pensà en l´esdevenir. els "carperos" diuen allò tan popular de "folla al present, sigues prudén i viu el mumén"

-

i sinó mitin el que ha passat amb el balonmano del meu barsalona, on s´han prupusat tots plegats a cumplir a rajar-tablas am el presioso y sagrado texto dels "segadós" i s´han pusat a segar manolilloscadenas sense solta ni volta. usia que el grasejo de la cuestión consiste en nar tirán com se pugui i fer diversió incluso de les coses no masse futudes com el mundillo del deporte. amb la política vagin tranquils que tal com raja, hi penso. ¿i qué coi dir de l´eufòria? aquet estat d´animo en el que usté un dia se piensa que es el putu amu de tot, i gairebé en un momento...ni que sigui per una cosa puntual... passa a creure que tot allò que li va deichà tan i tan cuntent... no és més que aigua de borrajas. a véra, no m´està pas mal dir-hu, siéndoles sinsero, entre bustés i servidó, la prudènsia ante todo no sigui que en cabat prenguem mal. i ja no parlo de posibles pasillos ni d´atres mandangas cumfitadas. busté, amic meu, hu que té de fer és cumsarbà como oro en sayo el sentit cumú que li quedi... i disfrutà de les cusetes buniques del presente... que ja arrivarà lu que tingui d´arrivar
-

jo vull bluguejà com el bo del capità puchol

-

quan jo sigui més juvanet i tingui més forsas per ascriure, jo vull bluguejà com el bo del capità Puchól. i dir les meves parides a l`engròs, sense tapujos i a discresión. tal com quan el capità fot la puteta per despejà la pilota sensa cap mena de miedo al davanté de turnu. achí com una mena de Sandro-kan, gran basalunista de Malàsia i de Singapur, milló tigre de las selvas aciàticas i encare més milló presidensiabla a la potrona del meu atimat clum basalona. achò sí, are per are, en horas bajas, parqué no dir-hu. jo quan tingui un sañó blog com el del capità Puchól, analisaré sensa contenplasiones al enemigo de turno i li futré el dit al ull, la greña a la boca i a la nafra al culo... i no lin deicharé de respirà anal cabró de méda que me se posi per deván. i si és un ballesta de la vida, i ataca al meu atimat Ulagué, pues encare au faré am més mala llet. que costi. jo avisu. asin de prinsipios no sóc leridano... però m´encaro bastán cap a la costa. i com a von català que sóc, yo no me ando con txikitas. i jo sóc l´aladí de les causes perdudes, com el meu amic Silviñu....

-

jo sóc todo corasón. aquí i a la popla de Sagú (capital d´are-sí). sóc un sentral (las muchas de las véses resiclao pal lateral de la defensa) de moltas garantías, y aqui donde me vén, jo me deicho la pell al cám i lluito pel meu escudo i per la meba samarra i gomorra. a més espanto a totes les ascaróssas criatures del equipo contàrio vagin a rayas o de liso, sensa que me intemiden i tinguin el culor que tinguin. si és asúl es que seguro son fachendas o chotós, si es cojo, repumblicanos. tal com passava en tienpos de la bunica bataya del ebro, quan las tropas del general flanco volian percutir en las bravías defensas catalanas. pues jo allabós era al frente, tal com si disputés un patit de fumbol, portegiendo mi território ante la desfachatés del invasor... quan alasoras sentia com resonaven a l´horitzó els coñons de guerra i m´alertaven que els nois del pudrit amenasaven mis humildes defensas. achí i tot, jo seguia erre que erre futén la puteta a la cara del cuntrari i li tocava las bolas pa despejarlas de mi sona lo que yo más pudiera... en ferma cumprumís amb mi mateix.... i pum.
-

ecuador capital, marquitos

-

de vegades, achí com escoltant-lo per la tele o per la ràdiu...i daspués quan per aquelles buniques cassolitats de la bida, entro al seu blog achí mig d´incognito mig d´amagat... i trobo la seva forma d´encarà els mateixos temes de la realitat fumbulera, pues penso que m´estaré turnán una mica borni. a véra, jo no vuldria que me se malinterpretès però aquet bonhoma sembla bastán des - parejo en sus juisios... per no dir un bipollar de mil demonios... i no vull dir que tingui dos rabes colgando entre sus patas, lu que vull dir és que té com dugas passunalitats bén diferensiades. per un cantó, el maniato insolente que ens escriu bastantas bajanadas a diestra y siniestra, e per l´altri, el entrañable colaborador de toda la bida... que amb uns juisios de mear y no echar gota, treuen de pollaguera la santa audiènsia. a vegades me recuerdo del enselentíssimo señó Rebaño i sus cuentos pa no dormir (al dia siguiente). com és avi-tual, ting de treure a la lús la història del calderón aquell...per dirls-hi que és de collones de mico. tanto la història en si, com el relato realisado dependiendo de la posisión del afectado. o és que putsé son simples pums de vista. i quan dic que no entenc si el marquitos aquet és el del paper (mullat) o el de les ones hersianas... és que realmemte penso que no son el mateix. acaso siran bessones i no m´he enterat pas. el cas és que de germanetes de la caritat putsé lo justo y nesesário. sobratot quan un dia vai llechí com comentaba el cas de l´assamblea manipulada per l´amic calderón. jo dirie que va ser quan allabòs me va entrà un canguelu tremebundo en veura com podia pensà de manera tan ferma però tan difarenta a la vegada per un altra medio de los muchos (jo dirie que fins i tot demasiados) que invaden nuestros sentíos. unos sentíos tan dignos de compasión por parte la audiènsia...como de devosión por parte del locutor...
-

la institusion del vomitorio

- si a mí, en el fondo, pero en mui mui en el fondo de mi atrotinao corasonsillo asul y grana, me purucupa y mucho el putu reial pudrit. una institusión conosida en los nuebe continentes , una institusión llena de orejones...entre su masa sosial los hai de burregus, de maniatos y de burrus... a contar entre els seus nois urelluts i pueblerinus tenim al exselso Juanillo Navarru. ante todo deben saber que este anyo van a por su désimo orejón lo cual ni es mucho ni es poco ni m´inpotta una sagrada merda comfitada...

-

el pudrit, que cuenta con una institutris como senyora dels retretes i dels vomitorios (quin nom més estimulant i ansisadó) , el pudrit, una institusión con unos largueros que nit rere nit es venen avall , i ens tenen amb el cap bén infladet... achò és una institusión como la copa de un hilario pino

-
una institusión que cuenta amb un señó de la meba edat como santo y soña, l´antranyabla diestefáno, como paladín internasional y como jefe supremu dels chandalerus del estra-ràdiu barselonès. yo, aqui donde me vén, el dia menos pensao, a dios mediante y con el permiso de la autoridat, les esplicaré cuan bella es esa arruga. un atra merengue que no hu suporti millor s´hi posi por ensima un tupido vello en el rastro i se la envaine cual comsevol flotats per tal d´evitar males malloles . en dafinitiu, el real pudrit, tota una institusión-sosiedat de avansados recursos i que dicho sea de paso... haurien d´acabà tots a la puta pressó per lladres i churissus de cantín-palot, gran purté del Sevilla, milló parsona
-

Whose law !!! macagu en las normas establesías

-

miten utédes. las cosas son com son. i pum. pero esto no es lo que me enseñaron en la escuela. y menos cuando una colla de señores todopoderosos van y disen que les teles i els horaris tenen de seguir un sagrat i ante todo escrupuloso orden universal... ordre que tan se vulgui com no... ens muvem tots plegats. desda luegu que els de "la ceba" s´estan cubrint de divina glòria selestial amb els valerosos nois de la empresa media-pró per un puestu i amb els de la tele-sirco per l´altra. jo, la veritat, no ting n´idea de qui coi té la raó en l´asumtu de les televisions y en el fondo ni m´impotta, però achí i tot, con suma humildat, les confieso que anamí m´agradaria ser una mena de Chauma Rouras, un homenot de buchaca ampla i anormas escrúpuls mercantils. aquet coi d´empresari, de pasado tan i tan Ñuñista.... que un dia va sortir de paseo i se va trubà am la gallineta...va acabar de trubar una que més que d´ous... jo diria que era d´uns autèntics cullons d´or. i desde allabós, vinga a fer tots plegats, culecta de calarunets per part dels clums de fumbol, are arreplego d´aqui, are arreplego d´allà, achi com una mena de macanáte árabe o similares. a hores d´are em penso que farem salat i quan arribi l´hora de saber qui coi domina el món de lo mediàtico...acabarem de treure l´entrellat de qui coi manega tot el cotarro amagat darrere les golfes. numés ting clara una cuseta: aquells qui tenen tant el poder com les peles sempre son els mateichos...
-

avui dimsfrutaré més am la grada que am la chéspa

.
me cagu en la puta ¿ara t´achecas? burruuuu. dasgrasiat, buarru, madparit, comta am aquell que s´ascapa. trenca-li el servei. asclafa´l. cuidadu am el jeremías. ma cagu endólla. macaguenlamara que et va parir cabróoo de metda, me cagunlóstia cilldetuta. i visca el caliu. achi achà. machacà, manjar-lus. mira, achà, xis. cuidaooooo. olleee. boti boti mendossa, polaco de mierda, ascaróso, maraquelvaparir. ¿parque no neu a la merda a fer coÑa?. ¿eeeeeeh? fuédaaaaaa i mol de oju, que continuem tanint-si la mateicha ràbia que curanta anys andarrera. no, encare més. jo tanbé huevist. ¿a que no? ¿a que no? ¿a que si, a que si? gurusetaaaa, vés a rubà gallines; macagu en la puta d´orus quin aspactacla més bunic,¿oi que si? no estem malamén. estem pichó. no anià daret
.

el brás de gitanu i la puteta de lladre by doña Gregoria

******************************************************************************

- no i no. jo abui, bé, milló dit demà, penso que sirà un gran dia si el noi de la presiosa crús quiere. siendo una gran sita depoptiva como es, todos renovamos ilusiones, ajuntapelas inclòs; por otro lado, orserbando el estado en que hàllose imsersa esta nuestra gran siudat de baselona, con aquel derbi tan anorma en la cual tendrá lugar... en prinsipio no pretendia hablarles del brás d´scariolo ni de la puteta de lladre. en cap cas es mi deseo de aigualirles aquesta festa grossa, al fin y al cabo estem vivín un autèntic dia de gresca, germanó i disbaucha culetiva am nostru amic merengue i no es mi intensión de entristeser el ambiente. are, que se té d´aguantà carrus y carretas per no soltar taco amb motiu d´aquet fet tan ignominioso hasia mi santa persona. are, ni me faré la jála-killi ni me desgarraré las vestimentas i que conste que no me dirijo hasia los señores guiunistes del Pulònia, conosido purugrama de la glasnost. i és que mitin bustés, els xicots de la meba edat no estarem per fer un paseo con raquetas per la bunica estasió de Soldeu-el Tuerto ni per fer barranquismo al forau d´aigualluts...però tanpoc me cumsideru cap guercho ni cap tanoca com sa majestat el monarcalanasión. o por lo menos ni lo intento. tot i que se me fa mal de veure com se va tafaneján per casa dels atras sensa ni tan sols dirigir-se de manera prèviamente afectuosa. ni que sigui en mensaje privado. ¿oi qué és bunic? sinó que s´hu preguntin a l´amic Muermolina...o al seu imitadó. en tot cas, sempra acabarem igual me posi com me posi: matarem al gall i a la tia pepa li farem un tall. aspatarrán tot plegat. i la cherinola sienpre és la cherinola ¿no hi troben?

.

truñutorres més altas han caído

.

lo sierto és que no me´n sé avení. are nem d´enderroques i proyectos varios al litoral del estra- radio barselonino. els vesinos adrianengs tenim un meraballós ajuntapelas ple de ideias i sobratot de pela llarga que gràsies a un presioso "plan de choque" mal anumanat "ibi", recapten fins la ultima guteta de sang als nois de la tribu. i tot a base de la inposisión de tribursios als humildes siutadanos com jo mateix. una merda. pues ressumta que are els nois del pleno monisipal no podan ni descansà con tanto follón. vinga, com no tenim sufisients pomblemas anaquesta susietat i polusión, are ja tenim un nou asumtu que rasoldra: ens acabem d´inventà un nou proseso per treura els fums d´aquets tres tubus tan aixarits que se encumbran hasia el asul sielo vilatà. olvidada la crisi globalisada que ens afecta, canviem el full de ruta i ens posem a fer una votasión pa si hemos de tirar al suelo esta enorma joia arquitetónica comtenporànea que ni el sañó mestra Bufill. tots juntets, consejales i consejalas, ediles y correveidiles, a fotra largas "promenades" entre bastidores, pasillos amún pasillos avall... quan alasoras de repente surt el pallo que porta el tema dels monumentos tan meraballossos com els de les tres buniques chimeneies de la fecsa que am tanto arte i contaminasión adornan nuestro mitico perfil de moderna siudat del merditerràneo. i are me surt per una porta un sañó mol elegán, amb americana grissa i curbata per montera i me diu: escolti, are farem una enquesta per encandilar al personal a vera que coi passarà. are desidirem si les tirem a terra u milló deixar-las anallà, bien tiesas i aixaridas mirant cap al mar com una de les antigues siete marabillas del mundo osidental. are, entre bustés i sarvidó, el futúro puertolínpico de la sona de autos és la clave de tot. mol de barcu anià anallà. are venen els cuatra llestos de turno am una serie de manifestos dient-nos que entre tots pudem salvarlas del despipote general i convertir-las en el nuevo patitmónio de esta santa poblasión pa su sacrosanta posteridat....quan tutom sap que al final sirà el poderoso caballero qui desidirà realmén el desenláse d´aquet cuentu chinu. al final no sé que coi passarà...
.

ma cilla esputa de malamanera. hai que ser fiel y querer a la familia

.

- ¿a que utédes desconosen cuan impután és el arte de lansar sepiajos? pues aqui donde le ven, aquet és un bunic arte pel que transitem els ansianos quan arribem a sagons quines edats. jo tinc de recunècha que vai deichà de forma alveslosa i traidora un moco verde anal cam del Basalone anal asiento del meu atimat veí del custat en un mumén de despíst per part seva. me feie fàstic incluso anamí, imajinin-sa si aquet esputo era ascarós. pero tenen de saver que aniavia un motivo justo i nesesario pues aquet cilldetuta no parava de pruvucar-ma, presisamén anamí, dient-ma que era un pichafreda pues no animava lu sufisién anal nostra guluriós equip. jo alasoras li vai cuntastà que la meba cilla esputa mocs de culó "verde que te quiero verde" com un comsevol Jorge Gargajosa, gran jugadó de balumsestu, milló parsona. fins aquí tot clà ¿bale? i és que quan a un se li atraganta el coi de grumillu verd, tan espesillo-llefiscós anadins del seu coll i té d´escupir-lo al camarada-conpinche que té més a prop del seu alrededor, pues sàpigan que és un cumprumís que no se té de defugí de cap manera. i si se té de fer pues se té de fer. sensa cap dumta ni conmiserasión. i una cilla és una cilla. i si a un li diuan que la seva cilla esputa de neixement pues mitin bustés, que lin farem, soc sensibla i tengo mi corasonsillo. achò, al fin y al cabo, deu ser una pajillada com comsavol altra. jo, a véra si m´esplico, jo quan veic al tigre buts aquell fotra un suin am aquella pustureta tan cursi i tan ridicla, li esputaria un moco que el deicharia pringat per la resta de sa vida... per maricó. i tan. pues com que me fa mal a la vista i no hu suportu pas. i aqui denunsio que a l´estadi del basalone, vormitorio dosientos-quinse, anià un biejo que té de morir quan més aviat milló. en tan sólo de verle por ensima, sembla com si futés una escupinada a la bunica gespa d´un cam de góff, pues el desgrasiado es un agresor en toa regla. por ello me vengué. son cuestiones de honor, asumtus que van contra de mi filosófia, y es la sensasión que yo tengo. n´estic destrempat numés de pensar en quan m´agafa el ferro culat que ting entre les cames i llensa la bola a cuatrosientas yardas de distansia. i si non miten a uno, que ha resibio tanta inomínia en forma de esputos i esputas. asin que no hagamos volar palomos, una cilla quan esputa, és que és putadeverdà...i sino s´hu creuan achò li preguntan anal Miki Ruc

.

sa majestat el rei, aquet gran hóma de trabajo

.

abui els presento aquet gran hómen, un producto como quien dise, mità y mità del estado mayor por un lao, y del servisio de inteligensia nasional por el otro. un meraballós elemento que en su dia llegó del esílio per fotra el dropu y viure del cuentu, achò si, sensa cap mala intensión por su parte. és a dir que hu va fer sensa vuler, com qui no vol la cosa. i sino que li preguntin al noi del Ferrol. segons el meu aumil pum de vista, sembla ser que el misterio dels burbóns son com els espedientes aquells que feien per la tele. son estaquirots paranurmals. o incluso algu més. bustés tenen de sabé que anaquesta gent no s´els pot treura ni am llegiu el conejo i tal com jo els dic medraran por los siglos de los siglos com fantasmons dins del palasio la sarsuela. mentrastant, naltrus, el fiel populacho, seguirem fent la viu-viu, u milló dit, el búRRu, pagando nuestros respemtivos tribursios en su honor. però que coi inpótta, si ells no achecaran la resta de la ceba esistènsia ni un putu codo. ni falta que els fa. aquet mite de la faràndula, que té penjades tantes medalles com l´antranyabla Màgic Andreu i balbuceja com un trisómico, numés se dedica a firmà autògrafus i a viatjà com els amics del famoso canal tematíco. i tan. aquet anorma militar, està dotao de una visión de mando a l´engròs, hecha a la imagen y semejansa de otro gran estadista com el matei Rejoy,i que con su estrategia tan ejenplar, sigue aquel presioso anúnsio dels cunillets de las pilas durasél. ¿que parqué? pues sensillo. parqué dura dura i dura anal seu meraballós cargo. su poltrona és com l´elliot ness y sus muchachos. intucabla. capitan general de todas las regiones militares habias y por haber, con más honores causa que el matei Ramón y Cojal, y a la sasón jefe total de los tres ejérsitos, tierra mar y aire, y a su vés, el garante de nuestras libertades prostitusionales. con un anorma curricúlo en su haber i una inteligènsia fuera de toda anormalidat assegura la moda retro por lo menos hasta la prósima senútria como mui mínimo. en dafinitiu, la vida dels reis és mol dura, de mol de trabajo dedicasión y esfuerso...y de un no parar (de joder).

.

jo sóc un yonkie de nuebo cuño. pero no pas damòcrata.

.

- ¿que hai de nuebo biejos? bé, pues deberian de conoser que tot aprufitán aquets merabillosos dias de asueto, descanso y más que meresío rasposo, he consultao a mi amigo lo Bama pa si fuera de posible de presentarme a la bisepresidensia del govierno del estado mayor nord-amaricanu. seria en calidat de bultu suspitós, a véra si m´esplico, un càrrec de altos buelos, hecho a la imagen y semejansa del anterior presidente, seria un puesto dentro la hanministrasion que defendiera los derechos de los borrachos com l´amic Chorch, o d´antics sélebres puterus com l´antranyabla Vil Plinton. achò si, aquet cop sensa el coño de la indasenta y maleïda Vicaria amagadeta asota la taula del despáCH... pues jo sóc un puritano de almas tomad y no consiento fechorias mundanales escusàndose en asuntos de politica de bajos fondos i mai milló dit. seria una espesie de secretaría nasional a lo "petit comité", asin aconpañando a la Gelári Plinton, pero en versió com quell qui diu una mica més casulana. yo estaria anallà, tot tiesu com un chínchul, con mi santa mullé a un laíto, hasiendo y desasiendo a su antojo con la desfachatés y la desvergúensa própia dels yonkies. de todos modos utédes tienen de saber que a mi juisio la despechada sectària de la Gélari Plinton no merese tales prebendas ni el honor de conpartir puestu en la sots-presidènsia del congreso am la meba Grego, pues aquella dona és un putu peligro púmblico, primé per ser dona, daspués, per no ser rampumblicana. i no, a véra, no pensin baix cap cunsepta que jo sóc un germà capuchinu com els beneïts del cul-cus-can aquell com coi se diguin, pues si de cas, si en algu jo me semblo a un nasarenu de la ermandad rosiera de Sivilla,és alhora de marcà el pas quan vai de camí cap a la meba respemtiva peÑa basalunista pues me ladeo com lata-laya del tibidabu. i és que la simpaticota Condolénsia Arròs sirà mol muraneta però està més eixuta que una tarunjeta... per tan, si jo me buscu algú de cunfianÇa per un lloc de tamanya raspumsabilitat dins del gobierno dels astats units, desda luegu, lu primé que prupusaré als putats i a les putades del congreso y del senado....sirà que tingui una carchofa com numés Déu mana. i si a sobra és de culó blancoinmaculado pues encare mol milló que de més verdes en maduren... i un no s´està de ré... per a sobre de tenir més de sien anyos, tenir un fill mulatet com el coi del café am llet

breu història de tito cabòries i elsa silos

.

- en tito cabòries era un pallu de "almas tomad". menjaba pulpo crudo i bebia aigua del mar com l´amic patadepalo. aquet hómen era un semental en sus ratos libres y no nesecitaba trastos artifisiosos pa haser el séso pues se bastaba y so-brava con su desparpajo i naturalidat avi-tuales. con su mujer era bastán de cabritu pero en el mui fondo no lo hasia con mala intensión, habia algu més que carinyu en el despresio que profesaba hasia su querida. numés era cuestió d´entendre la ceba actitut tan descriminatòria. el amigo tito cabòries era una mena de pancha cuntenta que le agradaba de meter sus súsias sarpas a la fullana del mercadillu en plena carchofa...y a canvio de comprar-le los servisios ni tan sequiera la convidava a una bolsa-quicus. era un garrepa de mol de cuidadu, si sañós, si, de los de la congregasión del bastón y el puño. cuando hasia el amor con la remera de turnu, al introdusirme la pesuña de ansiano en el conosío bujero, se mojaba amb una mena de líquidu plasentero de la santa mullé; en cabat bustés tenen de sabé que li importava un cuernu aquet desparrame pues els parlo d´un tiparracu buarru i indasén. en sus intervensiones era presiso i tenia mano quirúgica, actuava sensa remurdiméns, am forsa ambisió i sensa embuts, am desisió i sensa dúmtas. era un dumingueru que mai portaba el sinturón apretao però és que tapoc lin feie cap falta. era un tio insasiable de la bida i un pasota amb las opiniones del pupulachu

.

elsa silos era la ceba siñora. una maniata que tenia conportamientos estraños, bastán demodés, uns usos y costunbres poco corrientes como por ejenplo depilarse los sobacos con unas tenasas. ell estaba fins els cullons de la gurrina aquella de la ceba santa pues la consideraba en sus sírculos más redusíos un proyecto de fúrsia malevóla i un pendeju barato. en tito cabòries se entrenaba mastrubàndose hasia a sí mismo, pues con la quería no tenia sufisiénte entreno de calité que le preparara de forma desente pa la hora de arreplegar a la novieta del mercadillu. un dia que va nà a comprà un putet de sigrons en cunserva, la mullé va enchampà a tots dos con las manos en l´ou ferriñu i se lió la marimorrena con los bacalaos volando pa un lao i pal otro y el guardia monisipal poniendo pas y orden entre els dos bàndols que se van formà en vell mich de les putiguetes de la pesca selada. finalmén, elsa silos, dejó por inposible a su marido y dejó la venchansa pa aluego en cuando llegara por la noche...asin sin esperarselo, d´amagadeta darrera la porta, am un von masu en mano diestra per clavar-li en tota la calba al malpartit de merda. aquesta mano dura era de chustisia ¿no creuan? i va arribà aquet guluriós mumén, en tito va entrà de forma inusenta a ca ceba i del manporrasso endiñao por la amiga elsa,llegó a ver hasta la costelasión de oriol allà serca de la nebulosa del casador, en el uniberso más porfundo que conose humano. asin se escribe una brebe historia de corasones robados... con final como se puede omserbar bastante llóchic a jusgar por la sarta de indesentes bretolades que el cabritu d´en titu havia pepetrat sin miramiento ni rubor alguno...

el deseo de ser piel coja

.

- miten ustédes. aqui donde me vén yo siré un piel coja pero aùn conserbo mi pellejo de aquella manera y aunque paresca mentira pot lo menos lo conserbo con decoro y diguinidat. i sino que se lo pregunten als nois d´ilinois, chicàgu. y asin como viéndolo cual ojo de àguila sobrevolando por ensima el poblado indiu, ana-mí me parese que muchos de ustédes no conserban ese esperítu de libertat sin límites que este sósio de la tribu asul y grana carga a sus espaldas desde hase muchos anyos. la prueba fea-siente de lo que les esplico con suma delicadesa y gusto se puede ver a cada vés que un comsevol andrajós-cascajo se dispone a pasear sus pieles colgantes cuando va al casal de dia a haser sus nesecidades cuotidianas, com per emsenple jugà al dóminu o petà la chorrada am l´amiga de tota la bida. els fidels casacas blavas (uns amics fachas de la sona adonde vivo) de l´oeste amaricanu aún no han podío conmigo...ni podrán en su jodía esistènsia...y com a genuinos rostros pàlidos que estan fets, els mol maricons bandarres no coneixen el terreno que trepichan com un servidó. y ni tan sequiera hasiendo señales de humo el amigo toro sentado (en el palcu) seria tan displisente como el arrugao tiparraco que les habla. nos dise la historia que las culturas originarias de los pueblos amaricanus autóntonos y su identitad ansestral realménte son cosa d´aquella gent que portava plumas por montera. aquells homes que feien un corrillo per cantar-li a la pluja i en sortir el sol-sulet se montaban unas juergas con sus respectivas de "aquí te espero"...

.

colonisar lo que se dise colonisar ni tan solo me coloniso a mi mismo...usia que imaginense lo que es al resto: yo no coloniso a nadie, ni siquiera con Baron dandy u am Ronquina. canbiando de trésio, sàpigan per cabar-ho d´adobà que els meus atimats antepasaos "els Chirokis", fotien unes profitoses passejades muntadets a caballo tal com se podia veure a les pelicules del mitico Chon Guéñ, sienpre a jusgar por lo visto a traves lapequeñapantalla. are, de sus antiguas tradisiones a la vora del foc bien poco que me conosco. numés me conec que se dedicaven a esplicà chismes y cotilleses varias am el vell amic de turno. lo único que puedo destacar es que cuando habia tienpos de pás els burinots enterraban la destral i fumaban la (mala) pipa de la pás amb el jefe como respetado cabesilla del hermano guerrero. are, quan venien maldades i els temps de guerra se hasian presentes por sobre la fás de los territorios comanechis del desierto americano...treien el atxa da sota terra i vinga a fotra l´indiu amb el vesino arribat de fora. jo me recordo dels seus ansisadós crits achi com fent "el tarsán de los micos", clavando flechas a diestro y seniestro... a la hora de inisiar las oportunas "ostialidades" (o resibimiento de benvinguda) a comsevol diligensia que tuviera la brillante idea de crusar sus tierras tan virgenes como salbáchas. i per finalisà tanbé me conec com eren les unifamiliares de paño baratu on vivia aquella gent. me cagu en Déu, am lu gran que era el desierto no tenien pumblemes ni de metres cuadrats ni d´espasio a ocupar ni de comprar viviendas de protesión ofisial al estado (que no tenian, dichoseadepaso). valga´ m deu quina sort. incluso la anorma (mala) pipa del coi del jefe indiu era conosía por su homónimo, el jefe del fuerte, una mena de Solbes que se vorvió nativo pa satisfaser sus anormas ínfulas de sed de cunquesta: ja és veritat allò que en diuen tal "com el farwest no nià ré"
.

els rara "avis" by doña Gregoria

.

- els "rara avis" som com una anorma familia moderna, pocos i ensima mal aveníos. estem tot el año separats els uns dels altres fins que arriben les festes tradisionales de custum i és allabós quan ens reunim entorno una prasiosa taula només per omplir-nos la panchulina i cotillear i poca cosa més. i si no trobem res de que parlà u algun pringat per criticà pues entónses ens barallem entre naltrus, oju, sempra de forma sinpàtica, amena i emtretinguda però cumtundén alhora. usia que vistolovisto no ens aburrim mai de la bida pues sempra anià l´escusa perfecta per llençar-nos els trastos pel cap, i aun asin som falísos perqué sí: benvinguts al món de la diversió de la saga dels Borrego-Guirigall. moltes vegades ens inventem els prublemes pues no tenim cap asuntu sobre el qual petà la chorrada o veïna a la que despellejà. pertenesemos a una espesie mui rara y ensima en vias de estinsión aunque ello no nos desmoralisa, hans al cuntrari, nos estimula más pa seguir hasiendo l´indiu de muy mala manera. som gent sana i desidida. i pum. sempre estem de von-rollu i encara que achi ho sembli no ens ruborisem per ré; fem el corralillo allà pel michdia, i después a solas o bien en compañia de l´amiga de turno ens prenem el nostru ferrero-rochet avi-tual amb el seu correspondiente talladet... per tal d´amenisà les nostres tardas tan llargues i esmorteïdes. tanbé ens reunim a lataneo u bé al casal per desconsuelo del més pintado. en tan com sortim a fer la nostra "promenade vespertina" llencem gargajos i esputos varios a la paperera del mercadillo monisipal. aquet grupeto de iaios pertenesemo a una sosiedat variopinta

.

uns venim del ram de la construcsión i els altres de la fontaneria, altres venim dels indius i fins i tot hi anià ex-polisies. en cabat, sàpigan que estem en forma i que no ens aturem deban de ré ni per ré. ¿i qué dir de les erecsions dels astats units en que ha triumfat lobama? pues que estic mol cuntén que hagi guanyat un mulatet però frissaré més d´alegria el dia que guanyi un indiu Chiroki. fins que no arribi el dia que sigui presidén dels yonquis el jefe d´una tribu de las Rocosas com per emsempla un toro sentado comsevól pues anal meu parer no se farà autèntica chustísia. usia que les coses pel seu nom i menos punyÑetes. ¿a véra parqué tenen d´està aquella gent tancats en reservas com si fossin churissus revilla? vinga a obrir portes i a soltar indius ni que sea a gotes comptades per tal d´omplir el espasio de los presidensiables nordamericanos! però al menos seria una cosa més normaleta pels nostres temps...però com no anià un pam de net anaquets mundos de Dios, ja vuràn bustés com achò del que els parlo és allò que s´en diu "el suenyo imposible" amaricanu. vamos, imposible pa los autóntonos nativos. i mitin si un indiu no és pas representatiu de ese enorme panorama sosial, achò si, abans que m´els sepillèssin a tots en els tienpos del seté de caballería. ara en queden de bén pocs i aquets quatra arreplegats estan enllaunats com sardines en escabeche. usia ja me podeu venir a fer-ma cumbregà am rodas de molino que per aqui no passo pues me encuentro que analisando pequenyos detalles dentro de mi escarransío selebro no encuentro otra posible lectura pel futuro de la rasa plumífera: el dia que els verdaderos amos de la madre amèrica tinguin el poder que els pertoca dins del seu propio pais ens faran ballà en rotllana sardanera a la resta del món com si els indius fosim natrus.
.

la (mala) bruicha d´or

.

- jo tanbé ting una bruicha. però no va disfrasada com una bruicha pues ni porta barret acabat en punta ni una escombra agafada asota els brasos... com tanpoc calsa un parell de botes. i a més si anià cap dumte, la meba bruicha més que ser una bruicha d´or...és una bruicha de merda. en sus ratos libres mastega tabaco i fuma porros, beu aguardiente i fot esputos verdes pel seu entorno. és buarra perqué sí i ascarossa per naturalesa...és protestona i cridanera, és llepafils i maniàtica, és tafanera i anvajossa. por el contrario i gràsias al totpudarós no totes les bruixes son iguals. por tierras de las pallas Soberanas, allà en el Perineo leridano, trubem la més que meraballossa vila de Sórr. i anallà presisamén podem gaudir d´una altra siñora bruicha més simpaticota anal fons però tan u més cabrona, maniata, escanyapobras i matussera en les formes. i és que aquet troç de garrula lleidetana tanpoc ens serveix per réderé, pues ens gastem mols de sèntims per tal de fer-nos miliunaris...en cabat per no tocar-nos una santa merda a la rifa de nadal. aquesta e non altri és un altra tipu de bruicha tradisional de ca nostra en la seva versió d´escurabuchacas, usia seria com una mena de variante de la bruicha am qui cada dia compartim el llit però en versión lotera. i achò se mire por donde se mire no pot sé. per molt que aquet coi d´hanministrasión sigui la que més númarus vende de tot l´estat, hi ha coses que no tenen cap sentit. si la gent té tanta póo anales bruiches no sé perqué coi anem tots en manada a fer peregrinaje cap aquet puestu tal com si fossim burregus. apa,vinga tot el ramat de apostantes a comprar els curraspunéns dèsims per tal de presumir amb el vesino de turno d´allò que si jo en tinc un acabat en cuatra i tu no en tens cap. desda luegu, a qui li va tocar en el seu dia la rifa i "por doblà" va ser al propietari del coi de negosi aquet, suposo que am tot el que ha guaÑat "repartiendo suerte" se puede cubrir de oro per la resta de sa bida...

.

és amusiunán. i ansisadó perqué sí. a més és corprenedor. jo estic a pum de pulurà de l´emosió cumtinguda. aquet Chavié Gabriel sí que nasió con suerte el molt cabró. ai, marededéusañó. todo empesó de manera mui mui humilde, amb una petita putigueta allà a la vora del riu Noguarra Pallaressa i una bona i fidel mascota al seu custat en forma de publisitario... cuatra tiras de veinte series de un numaret de tans i vinga a fer un imperio a partir dels sortejos de Nadal i Reis. desde allabós que li plouen al beneït els billets pels descosíos i és que anaquet món no anià ré com ser un comsevol bruixot. però un bruixot dels de debó, un bruixot autèntico, vamos de carn i óssos, un bruixot amb la "X", no pas amb la "CH". pa sobrevivir en el mundo de hoi en dia cal ser un tiparraco con artes en el mundo de los negosios más que en el del esoterismo. aquesta mena de bruixots son mejores que los de la edat media, aquellos que quemaban en las hogueras de la sona los inquisidores de turno por desir que la sangre era un fluido natural del organismo i no pas algo dibino. un alquimista del destino que ha tenio vista y ensima suerte de equipoblanco. jo els en parlo d´un bruixot que no és pas de "arte y ensayo" com aquets que surten a les pelis u al teatre... aquet hómen no és de cartró i fantasia ni és d´aquets éssers que pertanyen al imaginario coletivo de un pueblo...no, anaquets no. és un dels gurús del mundo de la autèntica brujeria i un vicionari a l´engròs. jo en el fons sóc una mena de bruixot, en concreto tengo padegrí dels de can pirulot...uns bruichots politicamente anarcos i esportivamén basalunistas. tienen sierta fama de primitibos pero en el fondo son de buenas personas sòlo que crematísticamente algu més pobras.

les patates al cal liu

.

- son patates del bufet. no pas d´un bufet d´amvucats d´estar per casa, que haVerlas hailas, no no no, jo els parlo del bufet de ca l´hotícola . aquets tubérculos no son enmascarados pues estan hechos al cal liu, fetes per la mestressa am tot el carinyu del món mundial. tanpoc pertañen a una dona meretrís de les rudalies de can basalone, ja saben, mullés de la bida, més grillades però més silvestres. aquestes "pommas de terra" venen directamén de l´hort d´en cal liu. quiedo suponer que tanpoco son coreanas o chinesas ni que sigui a jusgar pel seu apallidu. are que hi penso anal meu humil judisi crec que son una mena de patatones bravas i pum. son sifanofa tal com les que se cruspeix el sañó mestra quan fa el barmutet avi-tual. bé, anaquesta resepta que els presento estan cuinades per tal que se facin tendretes i fasiletes d´empassà. jo vull que masteguin bé per tal de cumservà la ceba dentadura pustissa, el greu pumblema és que tenen forsa pèls, tal com les d´una santa señora i achò encara que sigui un plaer pel tast en cabat se hase indigesto. se trata de unas presiosas patatonas que una vés ingerías produsen tentasión a la hora de acometer actos salbajes e inpuros...y empachan al más pintado y no es que tengan porpiedades afrodicíacas pesísamente. son nurmaletas perqué sí, de la nostra terra i fetes al foch de llenyÑa. usia que no son patatas frechidas, son bullidas i tal com son nom indica se fan am oli d´uliba vercha, una mica de pebra i per arrudunir-hu pues el seu toc de julialbert achi trinchadet per a sobra... guarnimén que por sierto tanbé fa de von veure,a més que se fa de bunic i curiós a la vista, parqué no dir-hu

.

- la varitat és que estan mol bones. i tal com deia el manual de reseptas de la iaia radomira se tenen de fer am curiusitat i tiento i sobratot sensa pressas, aichi a lo charly Rachach. entónses de primé se gafa una oya bén grossa i se cica aigua a bullí am una puteta de sal. de segon i quan me cumensi la perola a vapurar-sa, foti les patates enteres, achí, sensa póo, encare que prutesti la dueña del tubérculo. ah, achò si, me s´ulblidave, les fot amb la pell i tot, encare que estiguin pansides i tinguin arruges fins els descosíos. son coses de l´edat. però per sobradatot que estiguin bén netes, pulides i aicharides. per quan astiguin cuites les escurreix i les parteix per la meitat o bé si a busté lin surt dels cullons pues a cuartos mateix. se poden servir am la pell, generalmente se hase asin, pero si se las pela se hasen de más fàsil de cruspirlas. de tersero me le eche la sal y el pemiento negro con su chorro de aseite de oliba virgen. si el oli prosede del mateix que perd l´amic boris isaguirre pues ja m´està bé. i sinó, miti, ja me conformo que sigui del mateix sànches dragó o d´en miquel iseta. mentre que sigui de categoria cuntrastada busté tranquil. creguin-ma, achò és una dali-catéssem difisil de oblidar i el origen del aseite tanseval d´on vingui, prosedènsia o danuminasió d´urijan. i finalmén al plat un cop fetes al gratén, usia gratinadas al forn (hu semto però aqui no les fem al foc de llenyÑe, aqui son més artifisiosas). putsé nutarà que el sabor no és tan bo com el fet a la Brarsa però dona igual perqué acabaran am la capa doradita per a sobra amb lu cual estaran mol bones per aquell puntet que lin dona la costra. pues apa,vinga, tots a jalà